martes, 14 de febrero de 2017

Joan Sasgar

      Malauradament, no conec a fons al pintor pegolí Joan Sastre García (1953), però, tingué el gust de llegir una entrevista que li va fer Rafael Ruíz Carrió -també un excel·lent artista- titulada "L'últim guardià del paradís", on Sasgar recordava la seva infància i el poble on va néixer.
      D'això ha passat molt de temps, però recordo que només llegir l'entrevista em vaig proposar seguir la trajectòria de Sasgar, pensant que amb el pas del temps adquiriria més coneixements sobre la personalitat d'aquest pintor. No obstant això, la realitat no succeeix com es planeja perquè els homes som mudables i febles per emprendre tasques noves, més que tots jo mateix, incapaç de que algú o alguna cosa em tregui del meu plàcid refugi on m'amago d'un món depravat, ple de malfactors, però que, és l'únic que tenim i al que estimo profundament.
1. Un poble antic
        Joan li confessava a Rafel que quan es dirigia al col·legi dels Pares Franciscans, abans d'entrar a classe, es passava per l'església, on trobava pau, harmonia de formes i colors que anava memoritzant, tot el contrari de l'ambient hostil que l'esperava a classe. L'art del petit poble agrícola on vivia tant sols es trobava en les esglésies i el xiquet Joan anava a contemplar-lo cada dia.
    En un opuscle autobiogràfic, Sasgar diu: “Des de nen només m'interessava l'art: Muntatge de pessebres, carrosses, teatre, modelar amb fang, pintar...”.


Pego, Poble de la infantessa de Joan


  


A Joan Sasgar li agradava decorar carrosses

    En una entrevista de Javier Arnott titulada Joan Sasgar en Bajo el Signo de Libra (Visita el bloc) li contesta a l’entrevistador: “Vaig estudiar a un convent franciscà (cosa que m'ha marcat, per a bé, tota la meva vida, per això de la pobresa... l’amor als homes... l'art.... i la mística). L'Espanya de la dictadura que em va tocar viure era tan fastigosament gris, era irrespirable, i l’un de l’un de 1972 em decideixo a buscar un lloc al món on poder realitzar-me”.
     Culturalment, Pego era un poble asfixiant, encara que la vida al carrer mai solia defraudar les ànsies d'aventures dels nens. Els carros tirats per l’haca, en el seu lent trontollar, no era estrany que atropellessin algun gat despistat que dormitava al mig del carrer o fugia espantat de la cavalleria i de l'infernal soroll de les rodes d'aquella baluerna. Si un es sentia solidari, sempre tenia l'oportunitat d'ajudar el veí entrant la llenya o pelant les panotxes de blat de moro... però, compte, el fem que cadascú se’l tregui el seu, faltaria més!


      Pego tenia un mercat actiu on no era estrany contemplar excel·lents escenes de carrer on les dones donaven curs a les seves picabaralles i als seus plets. En arribar l'estiu, molts pegolins canviaven d'escenari i es traslladaven a la vora del mar, on només els més acomodats tenien casetes de platja: la resta es conformava amb estiuejar en cabanyes de senill. Quilòmetres de platges verges amb els seus corresponents muntanyans feien les delícies dels nens que jugaven a perseguir corriols, a tirar-se bonyigues o recollir crancs i petxines de la voreta del mar.
     La vida al costat de la Mediterrània marca molt la visió futura que tindran els seus habitants. Joan era un ésser essencialment mediterrani, criat al costat del mar que permanentment canvia de color. Les seves transparents aigües reflecteixen tota la gamma de coloracions de l'arc de Sant Martí: aigües vermelles i ataronjades de l'alba, platejades quan el sol comença a remuntar, verds maragda quan s'aproxima al migdia i verd Van Gogh -el meu color preferit- quan el Sol arriba al seu zenit. Llavors, dones i nens, acompanyats pels seus homes, gaudien de la mar, nedant i engolint la salada aigua que buidava de mocs el nas. Que fàcil resultava viure al costat del mar -de la mar- com diuen molts pegolins encara avui dia, d'aquesta càlida mola d'aigua que tot ens dóna i pren, com una antiga Deessa Mare!
      Aquests colors blaus de la tarda, indis del capvespre, verds, ataronjats, violetes i morats del vespre, també van suposar vívides experiències artístiques per al petit artista pegolí. El mercat, la plaça del poble, les esglésies i el mar anaven construint en la seva ment un imaginari iconogràfic basat en les seves sensacions particulars d'aquell món ancorat en el temps.

2. Influències personals
       Tant Rafel Ruiz, com Sasgar, sempre es van mostrar agraïts a Conchita Atayde pels estímuls que va proporcionar per al desenvolupament dels seus anhels artístics. Però, qui és aquesta senyora? Concepció era la neboda del gran modista pegolí Antonio Lloret Sarlanga, que va destacar des de molt petit per la seva habilitat en la costura. Gràcies al mecenatge d'un desconegut, el jove sastre va poder viatjar a París (1894) i treballar al taller del modista Charles Frederick Worth, considerat com el pare de l'alta costura. Cap a 1900 el sastre pegolí es va instal·lar a Madrid, on era conegut com Monsieur Antoine "modista del gran món" i va confeccionar vestits per als membres de la reialesa, així com per a les noces de la princesa d'Astúries, Maria de la Mercè, amb el príncep Carles de Borbó.
      La germana del modista, Verónica Lloret Sarlanga, i la seva neboda Concepció, es van traslladar a viure a Pego en morir el modista. Amb elles van arribar a la petita població valenciana objectes i vestits preciosos. Entrar a la casa de Conchita va ser una autèntica experiència iniciàtica per a dues ànimes assedegades de bellesa com les de Rafel i Joan. Contemplant els collarets, els fermalls, els vestits... que per tot arreu hi havia, es van adonar que hi havia altres mons on la bellesa no planava només a la naturalesa. Es van adonar que els éssers humans també podien crear bellesa, tema reservat fins llavors, segons els predicaven els franciscans, a Déu creador de tot el que veiem, dels animals i de les estrelles, en definitiva, de tot l'univers.
- “Jo era com un nen salvatge que tenia inquietuds artístiques però no sabia res d'aquest món, ni si era possible. Les converses tan riques culturalment, el seu món amb tantes experiències, el saber distingir el veritablement vàlid del banal, tot això em va fer trobar-me a gust i reflexionar molt”.
    Li confessava Joan Sasgar a Rafel Ruiz, al temps que senyalava un altra persona essencial en la seva vida, l’exalcalde de Pego Fernando Alemany, el qual li senyalà autors com Sartre o Jean Genet, descobrint que la llibertat i la bona literatura anaven de la mà. Per aquell temps el jove Joan treballava en la destil·leria de licors que tenia la família dels Alemanys –coneguts com els Mato- i s’anomenava Destil·leries Albo.
     El poble li se va fer menut al jove Sasgar, fart d’amagar les seves passions i les seus simpaties, ansiós de poder comunicar amb els altres els seus gustos si les seves inquietuds artístiques, va aprofitar que la seva germana vivia a París per anar-sen a viure allí, una de les principals capitals culturals del món. Fernando Alemany el va recolzar a prendre la decisió i el va animar, dient-li: “has d'anar a París i si va malament l'experiència, aquí sempre tindràs un lloc”.
3. La llibertat de París
    Quan el jove artista pegolí arribà a París l’any 1972 encara ressonava per tot arreu l’eufòria del maig del 68. Sasgar, per primera vegada en la seva vida, respirava llibertat i assolia la serenitat necessària per a observar en detall el món que el rodejava. La capital francesa era meravellosa, respirava pur optimisme i alegria de viure. El jove s’apunta immediatament a la Alliance Françoise per aprendre l’idioma i la cultura francesa, per la qual cosa gaudia del dret d’assistir a les classes de dibuix del Cercle de Belles Arts. El jove pegolí anava dues dies a la setmana a classe i, el primer dia que va entrar es va quedar bocabadat en veure l’edifici: en veure “aquella sala enorme, plena de cavallets per dibuixar, amb tres models nus posant a la vista de tots, vaig comprendre que la realitat superava els somnis. Era un altre món, vaig descobrir un altre món però dins d’aquest”.


    L’Espanya franquista no era cap somni, més be una autèntic malson, del que no tardà en rebre noticies. Acabava de exposar els seus quadres, per primera vegada, a la galeria L'Escaramouche, a París (1972), quan el van reclamar per fer la mili! L’any 1974 torna a  València per complir en la seva obligació militar i, mentre tant, s’apunta a l’Escola Privada d'Art i Disseny Barreira de Valencià, on s’adona que la seva passió era la pintura.
      La dècada de los 70 fou una època d’apertura democràtica de la Espanya franquista, tot i la repressió exercida per Carrero Blanco contra els sindicats i contra ETA (judici de Burgos), tan sols va aconseguir que Europa es bolqués contra la dictadura. El 1973 ETA va detonar una bomba col·locada baixar l'asfalt en un cèntric carrer de Madrid quan passava el cotxe oficial de l'almirall Carrero Blanco causant-li la mort. El 1974 l'anarquista català Salvador Puig Antich, acusat de la mort d'un policia, era executat a garrot vil. A mesura que es veia més propera la mort del general Franco, es va anar registrant un gradual reforçament de l'oposició antifranquista. El cardenal Tarancón va distanciar l'Església del franquisme. L'inici de la crisi econòmica el 1974, agreujada el 1975, va alimentar l'onada de vagues i de mobilitzacions obreres més important de la història del franquisme, juntament amb les mobilitzacions dels estudiants universitaris.
     Repressió i esperança definirien aquesta època, on es va produir una efervescència cultural com feia temps no es veia al País Valencià. La joventut respirava aires de llibertat, inconformisme i utopia, adoptand el moviment contracultural dels hippies.

4. Influències intelectuals

    No obstant, tant Rafel Ruíz com Sasgar, reconeixen l’influencia que exercí sobre ells el moviment cultural de la República de Weimar (Alemanya) abans de l’arribada al poder del feixisme. A Berlin es produí una implosió de les arts com a conseqüència de l'abolició de la censura pel nou govern de Weimar. Al mateix temps, per tot arreu sorgí molta varietat de vida nocturna a les grans ciutats alemanyes de l'època, coincidint amb una primerenca afirmació dels moviments defensors dels drets d'homosexuals i lesbianes. Tingué lloc en aquesta època la fundació de l'escola Bauhaus. La filosofia també tingué en l'escola de Frankfurt un nou corrent renovador, i en les figures de filòsofs com Theodor W. Adorno, Walter Benjamin, Max HorkheimerSiegfried Kracauer i altres la prova de la riquesa cultural del moment. Alemanya es convertí en una gran potència del cinema, amb pel·lícules de l'anomenat cinema expressionista com Berlín, simfonia de la gran ciutat; M, un assassí entre nosaltres; El gabinet del doctor Caligari; El testament del doctor Mabuse; VampyrL'àngel blauLa caixa de Pandora Metropolis.
      En aquesta època Sasgar aprèn sense parar i absorbeix el treballs de fotògrafs com Herbert List o escriptors com Christopher Isherwood, autor del llibre Adéu Berlín, que va servir per al guió de Cabaret; però sobre tot, devorava els escrits dels francesos André Gide Jean Genet, que van tenir gran influència "no només en la part artística sinó en la forma de vida (amor, pau, vida en comunitat, ecologisme, nudisme, viatges, aventura etc.), i la gran revolució que va suposar la fotografia que reivindicava la bellesa dels models nus. En aquest sentit la meva pintura és deutora tant de la pintura clàssica com de la fotografia".


Herbert List, Youth and Roman bust, Rome, 1949

      L’any 1974 va ser guardonat amb la medalla d’honor de la Diputació d'Alacant i el 1977 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Punto de Valencia.

5. Esquinçalls de decadència

      L'any 1982 va realitzar una exposició a València, molt important per donar-se a conèixer en el món artístic. Es titulà Esquinçalls de decadència i la temàtica va ser la figura humana, concretament la masculina. Amb aquesta exposició, l'artista trenca definitivament amb la seva etapa de començaments i abandona la recerca del paisatge com a motiu iconogràfic de la seva obra. A França, temps enrere, havia fet el descobriment de la figura nua masculina com a element iconogràfic que ja no abandonarà. D’aqueixa època també és la introducció d’elements surrealistes en les obres de Joan Sasgar.

Reflexos

Esquinçalls de decadència I


Esquinçalls de decadència II


 Et done el foc, et done la vida II (Mite de Prometeu)

6. Altea la Vella: buscant un estil
     Començada la dècada dels anys 80 es va instal·lar a Altea La Vella (Alacant) amb el meu marit Salvador, en una casa de camp davant del mar. Pretenia  abandonar el treball de disseny i decoració, però, encara li dedicava temps a la firma de cosmètica Kefvs que li havia  encarregat el disseny i direcció artística dels seus productes.

    Sasgar estava preparant una nova exposició en la que experimentava amb els colors i les textures que més s'adaptessin per a la proposta que volia comunicar. L’exposició feia referències a la mitologies, tant la clàssica pagana, com la cristiana.




L’èxtasi de Sebastià

    Aquests no eren el temes imperants en l’art contemporani, doncs Sasgar ho sabia i declarava ser un artista anàrquic al que no li agradava anar amb els dictats de les modes imperants. El seu mon particular, fonamentat en la mitologia, es un món de il·lusions i, segons Javier Arnott de somnis del món gai.
      En la seva dedicació a la recerca de la bellesa absoluta, troba un mètode d'aproximació a través del cos humà nu. El seu estil pictòric és el realisme, tenyit d'un cert aire clàssic, en el qual apareixen representades figures humanes en ambients clàssics, com palaus, el mar...
      Es serveix del realisme per crear composicions que ens submergeixen en mons onírics, més enllà del món real. Ens explica històries sobre la vida que romanen amagades darrere de l'aparença.
      El món que li agrada, on somia i se sent feliç és el de "Miquel Àngel, per l'exuberància i els nus com a celebració, Caravaggio per la psicologia dels personatges i després els fotògrafs ja clàssics Wilhem von GloedenHerbert List, i actuals com MapplethorpeHerb Ritts, etc. Cal destacar que els fotògrafs han revolucionat la figuració actual i, en mi, han exercit una gran influència. Al cinema, PasoliniViscontiFellini, ens han portat imatges de gran bellesa que he sentit com a pròpies. Per a mi és descobrir un món mitològic molt primitiu, amb la nova mirada que ens han aportat alguns creadors tant en fotografia com en cinema".


Caçadors salvatges


Caçadors salvatges
     Pel que fa a les actuals tendències de l'art modern on predomina la representació d'objectes desproveïts de qualsevol significat, l'artista confessa que moltes propostes actuals no el motiven, ni les entén. Respecte de la forma realista de la seva pintura, declara que cerca la bellesa, però no una bellesa falsa a l'estil dels pintors pompiers, sinó que pretén treure la bellesa de la quotidianitat, del que no excepcional i que ens passa desapercebuda. Fer veure la bellesa que no veiem.
      Sasgar es defineix com un comunicador, com una persona que necessita fer-se entendres pels demés i explicar les seves idees, però, assegura que en no dominar l'escriptura, ni la fotografia, fa servir la pintura i els seus personatges com a mitjà de comunicar-se amb els altres. Diu: “la creació artística és per veure”, perquè els altres la contemplen i reflexionin sobre el seu significat.


D’on beuen els deus
     Pel que fa al cos humà, iconogràficament, no és la bellesa absoluta, però serveix per aproximar-s'hi. Les seves històries es fonamenten en el món de la mitologia clàssica i els seus personatges representen a déus i herois mitològics, però els seus models són personatges quotidians de la vida real. Segueix amb això el procediment utilitzat per Caravaggio en els seus personatges de la Bíblia o Velázquez en els seus quadres mitològics. Preguntat sobre això, sobre si és correcta aquesta apreciació, respon al seu entrevistador Rafael Ruiz:
     "Sí, a mi no m'interessa allunyar-los idealitzant-los en cànons predeterminats. Jo en principi tinc al cap un mite que m'impressiona, després busco qui podria representar-lo. A l'estil de Leonardo, que buscava per les tavernes als seus personatges. Tinc la idea del personatge però sense rostre, i els trobo pel carrer o en qualsevol lloc, i em dic a mi mateix: acabo de veure al meu Ícar, o al faune que vull pintar, i de vegades sorprenentment la seva vida real té semblants a la dels personatges mítics i el quadre acaba sent una simbiosi entre ell i el personatge representat, però sense idealització, encara que això sí acompanyats de tota una iconografia externa i basant-me en el naturalisme, és a dir, copiar la natura sense academicismes ".

  

  


7. Pego: Mar de Déus.
      L’any 2012 al poble de l’artista es va fer l’exposició “Mar de Déus”, amb gran èxit d’assistents i no exempta d’una certa polèmica per l’alt contingut eròtic de la seva obra que mostra el cos masculí nu.
     Feia trenta anys de la seva exposició “Esquinçalls de Decadència” i l’artista necessitava exhibir al seu poble una retrospectiva de la seva evolució artística, amb obres que van des del 1969 fins a l’actualitat. Segons Rafel Ruiz, la pintura de 1969 “és una obra molt representativa perquè és una figura, ja nueta, obscura, barroca, que ja és molt esclaridora del que serà la seua obra posterior”.
   El domini de la tècnica aconseguit per Joan Sasgar assoleix una gran perfecció, les seves obres gaudeixen d'un realisme fregant les tècniques del hiperrealisme, al qual aconsegueix sotmetre amb els seus tocs màgics, el seu domini tècnic en el trencament, deteriorament i manipulació de les teles i fustes, així com en els paraments mitològics que ens submergeixen en un món de somni, lluny de la realitat quotidiana de les nostres vides.


Laberint I. S’aprecia el “trencament” del quadre.


Laberint II

     “En ‘Mar de Déus’, el pintor esdevé poeta per a cantar les aventures dels valents que beuen del plaer. L’embriaguesa dionisíaca s’alia amb l’harmonia apol·línia per a bastir un univers provocatiu i lluminós amarat d’un sentiment afirmatiu alhora que de la nostàlgia de la pèrdua. El cos masculí, resplendent en la nuesa, és exalçat com a protagonista de totes les històries; espiritualitzat en la matèria, sadolla el desig de l’amant; pur en l’existència, aparta la mirada tèrbola. Dionís deslliga el nus i esclata la joia. La virilitat esdevé poema”, escriu l’autora pegolina Elvira Cambrils sobre l’exposició.


Esperant a Dionisos
      El mateix pintor definia “Mar de Déus” com “un compendi d’essències mediterrànies i el més profund que jo puc fer”. Apuntava l’artista que “aquesta sèrie podríem dir que és la meua maduresa”.
     El pintor reconeix la seva homosexualitat sense cap prejudici, ara al seu poble que tant el va fer sofrir per culpa de la intolerància, amb joia reprodueix el seu món amb l’estil més bell que es pot assolir. Joves guerrers i herois mitològics exhibeixen sense pudor els seus encants, com un reflex de la seva anima pura, sostenint la lasciva mirada dels malpensats i demés bavosos d’aquest poble.


Laberint III. L’Hoplita
    El propi Joan Sasgar recordava que va estar “deu anys fent dibuixos de cares [...] i ja m’atrevisc a poder fer un cos complet”.
       “Res no em va aturar
A la fi em vaig alliberar i vaig marxar
Cap als gaudis, que eren mig reals,
mig producte del meu esperit,
vaig marxar a través de la nit il·luminada.
 I vaig beure dels vins forts, com
 només els herois beuen del plaer”.
    Kavàfis

      Joan Sasgar sent Kavàfis molt a dintre del seu ser, con experimenta el blau de la Mediterrània. La filosofia també l’apassiona perquè li permet “centrar-se en els detalls més mínims, més subtils”, una qüestió que l’emociona i que intenta traslladar a la seua pintura.


Exposicións
-1972  Individual  galeria gai L’Escaramouche (Paris)
-1974  Diputació d’Alacant (medalla honorífica)
-1975  exposició a l’Ajuntament d’Ibi
-1976 exposició individual d’art a Pego
-1977 exposició col·lectiva a galeria Punto de València
-1982 exposició Esquinçalls de decadència en La Cochera de València
-1982  exposició en el Lírico d’Oliva
-1982 exposició galeria la Casa de La Vila Joiosa.
-2004/2005 exposició col·lectiva de la 725é Aniversari de la Carta Pobla de Pego.
-2010 exposició col·lectiva al Palau d'Altea.
-2011 exposició col·lectiva Sala Coll Alas Ajuntament de Gandia.
-2012 exposició Mars de Deus al Centre d’Exposicions Museu d’Art de Pego


  
   



Moros i Cristians d’Altea

Festes Puríssima Xiqueta Benissa


Portada de la Guia d'oci de la Safor i la Marina Alta

       Pel que fa al disseny gràfic,  és l'autor de la portada del llibre de Festes de Pego (1976), el cartell de la I Fira del Llibre de la Safor de Oliva (1982), el cartell de Moros i Cristians d'Altea (1983), cartell de les Festes de la Puríssima Xiqueta Benissa (1983), cartell de les V Jornadas de debate gay Vitoria (1984), el cartell del Carnestoltes de Pego (1986) i la portada de la novella Good Times, Inc. de Philippe Pascal (2013).



     
Opuscle exposició “Mar de Déus” (2012)

     La seva faceta amb el disseny industrial i la decoració inclou obres com el vestuari de Moros i Cristians d'Altea (1978), la decoració de la Boutique Florència a Valencia (1980), disseny de la revista Els Quatre Cantons d’Altea (1983), el disseny de la llibreria L'Espill, a Altea, disseny de la vaixella ibèrica per al restaurant Campanillos realitzada pel Alfar Ibèric de Conca (1985), disseny del vestuari dels Reis Mags d’Altea la Vella (1989). el disseny del restaurant Comte d'Altea (1990), el disseny del restaurant Campanillos (1985) i el disseny per a la  firma de cosmètics Kefus (2007).


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...