EL GAT SALVAT 3. La captura de l'àguila

La captura de l'aguila

A l'endemà, quant vàrem despertar, em van posar una prova: capturar un àguila de Caval, a meitat de camí entre els habitants de Reginós i els homes del barranc de la Palla. Això demostraria que sóc digne de formar part del clan dels guerrers de la meva tribu. Passades unes quantes llunes va plegar l'hora de complir l'encomanda i jo, acompanyat per dos oncles meus, vam iniciar el camí cap a Caval. Eixirem poc després de sortir el sol per dalt de Montgó i enxamparem el senderol de Potastem, pel costat dels avencs.


Era l'època de l'any quan no fa freda ni calor. Les plantes estaven verdes i florides i per les barranconades de la muntanya s'escoltava el cloquejar de les perdius: vàrem intentar caçar-ne una però eren massa ràpides per a les nostres fletxes. Ens conformarien amb algun conill confiat, sorprès menjant herba d'arrera d'una coscolla. Quan el sol ja aixecava un pam sobre la serralada de Segaria arribarem prop del Barranc de l'Infern, allí on vivien els nostres veïns de tribu , on el barranc pega la volta i es capgira cap a la mar. De dalt de la carena s'observava tot el llac de la marjal, i al fons, cap al nord, el Mondúber, on vivien els nostres amics del Parpalló. Davant nostre es veia la immensa ratlla blava de la mar infinita. Nosaltres vam agafar la senda de Mançaneda, on eren molt abundants uns arbres que anomenaven alzines. Ja havien plegat a la Serra del Migdia i sabíem que abans que el sol il·luminara el penya-segat d'aquesta serralada, arribaríem als nius de les àguiles, ja prop d'on el riu d'Ebo s’endinsa per el pla cap a la mar. Els meus acompanyants i jo vàrem escalar el penya-segat, fins pujar dalt de la carena i, el meus oncles em varen lligar amb cordes i vaig començar el descens cap als nius de les àguiles, fent un gran rebombori amb totes aquestes aus que van botar del seu niu i van començar a planejar sobre el meu cap. Quant vaig aplegar a un replà, d'on es veien els nius, vaig pegar un xiulet als meus oncles, vaig deslligar les cordes i em vaig acaronar del meus familiars. Ells haurien de tornar l'endemà, a mig dia per arreplegar-me, haguera o no aconseguit matar un àguila. Els homes van tornar cap a la seva caverna i jo hem vaig quedar sol en el penya-segat, penjat lluny del cel i de la terra. No tenia paüra. La immensitat del paisatge que contemplava als meus peus asserenava els meus pensaments. Jo sempre he intentat veure més lluny, endevinar el que vindrà, i la mar que veia allà distant estimulava la meva imaginació: hi haurien terres més enllà, on s'acaba la mar? Recorde que les històries dels bruixots dien que nosaltres havíem vingut de l'altre costat de la mar. Des d'ací dalt podia veure el poblat de barraques palafítiques que hi havia al peu de la Muntanyeta Verda i m’ imaginava als caçadors matant ànecs i a les dones enxampant peixos, molt saborosos i que sols tastàvem quan la gent del pla pujava a la muntanya i fèiem intercanvis amb la carn de senglar pels peixos.

Pego, Ebo... noms semblants per a gent d'una mateixa tribu, dividida en clans. Els d'allí baix eren una mica aclaparadors i més nombrosos que nosaltres, calia estar a bé amb ells, perquè de quant en quant es mancava una mica de menjar i, a més a més, no solien degustar massa la carn. Contaven histories de jóvens guerrers que havien baixat a la marjal, encuriosits per l'abundància d'aigua dolça i per aconseguir una bona pesca i que no havien tornat mai: diuen que els havien capturat i s’ets havien menjat. I jo ací dalt penjat, sense escapatòria, sols faltava que vingueren una partida de caçadors de la marjal i hem trobaren. La brisa de la mar i el flaire de les herbes de la muntanya em van fer oblidar eixa preocupació. Les àguiles volaven per damunt del meu cap i no gosaven acostar-se als nius, encara que els pollets no paraven de demanar menjar. Els meus oncles s'havien retirat fent soroll per tractar d'enganyar a les poderoses aus; sols quedava que jo fera la meua feina bé i tancara la boca que tenia oberta com un babau; s'havia d'anar per feina i havia de buscar un amagatall i quant tornaren les àguiles totes confiades, amb el meu arc havia de disparar una fletxa i capturar la més poderosa.

Les reunions tribals acostumaven a fer-les baix del fleix que havia prop de la font. Es tractava d’un fleix de flor que havia aguantat tots els embats de temporals passats i fortes sequedats. Sota ell ens asseiem amb reverència i ens sentíem emparats contra qualsevol mal: allí mai ens mossegarien els verinosos sacres. Els bruixots picaven la corfa de la soca i ens la donaven per baixar les febres. Molts homes havien mort feia temps, però ell sempre estava allí, com la Pedra Foradada, les dues coses més venerades per la nostra tribu. Cada vegada que florien els lliris o garjols, pujaven tots a la “foradada” i la travessàvem: això ens proporcionava la força necessària per fer els quedeures fins a la propera florida. De sobte vaig veure per la cua d’ull com se'm tirava damunt aquella enorme àguila. Sens dubte, havia perdut massa temps en cabòries i no havia trobat amagatall i l’au rapinyaire s’havia fartat de la meva presència i defensava els seus pollets. Vaig notar com em clavava les seus urpes a la soca de les orelles i com tirava de mi amb intenció de despenyar-me. Sort que jo era un home jove i alt, amb més pes de què es pensava l’animal. A punt vaig estar de perdre el peu i precipitar-me arrim avall, al mateix temps que em posava les mans al cap per protegir-me. Vaig notar els muscles de l’àguila i la seva carn calenta i vaig prémer amb força, com si em vulgues esbudellar, i aquell ocellot, en sentir-se atrapat va iniciar un vol de fugida, colpejant-me la cara amb les seves immenses ales, i quant ja la vaig veure volant tenia jo un grapat de plomes en les meves mas. Sabia que l’àguila es refaria i tornaria a envestir-me, per això vaig fer el que no havia fet abans i em vaig endinsar dins d’un forat del penya-segat, al mateix temps que les urpes de l’au intentaven agafar-me de nou. La sang em brollava pel coll, calenta i apegalosa, em vaig adonar que massa abondant: l’ungla de l’ àguila m’havia fet un forat fons i no parava d’eixir sang. Havia de tallar l’hemorràgia, però ací no trobava l'herba blenera escaient. El penya-segat mancava de vegetació i jo no trobava solució. El sol caminava de presa cap a la Gallinera. Vaig pegar un glop d’aigua…”

Comentaris

Entrades populars