Què celebrem en aquestes festes?
El Nadal del Sol Invictus
El solstici d'hivern a la vora del Mar Tirrè. L'arc més baix
descrit pel Sol
Foto de R. Daneel O
Aprofitant que s’acaba l’any parlarem del
calendari i del solstici d'hivern, el dia més curt de l'any, que al nostre
hemisferi nord sol donar-se el 21 de desembre a les 23:38 hores. Segons moltes
tradicions antigues, aquest dia es la porta que ens condueix cap al renaixement
o perfeccionament espiritual, a diferència del solstici estival que ens
condueix al renaixement material.
Des de temps immemorials la mesura i el
pas del temps han segut regits per fenòmens astronòmics, que ens imposen una
setmana de set dies, segons les fases de la Lluna, i estacions de tres mesos (segons
la climatologia que depèn de la inclinació de l'eix de rotació de la Terra
respecte del pla de l'eclíptica), determinades per transicions d'equinoccis i
solsticis -sol sístere, sol quiet-.
A diferència del que molts poden pensar,
la Terra, durant el solstici hivernal està més prop del Sol que mai. El fet que
a l'hivern faça fred no es deu a la distància a l'astre rei sinó a la
inclinació amb què ens arriben els seus raigs, que a l'hivern és màxima, per la
qual cosa calfen molt poc. A més, açò significa que l'arc que descriu el Sol al
cel és molt tombat, fenomen que ocasiona
molt poques hores de llum al dia, la qual cosa augmenta el fred. Tant és així
que a les zones circumpolars la nit és perpètua. Tot açò ocorre amb mig any de
diferència a l'hemisferi sud, al juny, i al nord a desembre.
1-Estiu,
2,4-Primavera i tardor, 3-Hivern
Si fotografiem la posició del Sol tots
els dies de l'any, a la mateixa hora i des del mateix punt, obtenim una corba
tancada anomenada analema, que a la Terra té forma de vuit però que en altres
planetes pot ser diferent, com a Mart, on té forma de gota d'aigua. Amb açò
apreciem també la distinta inclinació segons les estacions.
Analemes terrestre
i marcià
Ens compta la mitologia grega que Hades,
déu de l'inframón, segrestà Persèfone per a casar-se amb ella. Zeus va ordenar al
seu germà major que la tornès immediatament a sa mare, Deméter, deessa de la
terra. No obstant això, Hades, en un vil ardit, obligà a Persèfone a tastar el
menjar dels morts, per la qual cosa la jove ja no podria més mai tornar al mon
dels vius. Salomònicament, Zeus decideix que la seva filla passe alguns mesos
amb Deméter i els altres amb el raptor. Durant el temps en què la mare està
sola s'entristeix i provoca la tardor i l'hivern.
Diagrama de les estacions de la Terra, davall una
perspectiva nòrdica. Extrem dret: solstici d'hivern.
Per als països celtes i mediterranis, com
Irlanda o Espanya, genèricament la temporada d'hivern comença l'1 de novembre,
el dia de Samhain o dia de Tots Sants. El final de l'hivern i l'arribada de la primavera comença en
l'Imbolc o la Candelera, que és l’1 de febrer i el 2 de febrer. Encara no ho
hem dit, però el fi de l’any, la mort del Sol, està relacionada amb el retorn
del morts al mon dels vius. Si no vos ho cregueu, tan sols pregunteu als
vostres pares o avis que feien i que creien sobre la Nit de les Animetes. En algunes poblacions
de la comarca, per por de les ànimes, eixe dia no es viatjava a cap lloc i
alguns cotxes de línia suspenien els seus servissis regulars. Als imprudents
viatgers que eixien de les seues cases eixa nit, els ocorrien coses estranyes,
per exemple, si passejaven o tornaven a casa, ja tard, no era estrany que a
meitat del camí de casa o entre dos pobles, de sobte notaren com una mà es
posava damunt del seu muscle, llavors et donaves la volta però ja no podies
veure a ningú.
Imbolc
celebration in Marsden, West Yorkshre, February 2007.
Oferiment de
caneletes
A la nit es creia que la mala ventura
anava a damunt de les teulades de les cases i s'havien de prendre precaucions i
mantindre les finestres i portes tancades. Els homes manifestàvem el seu temor
dels morts, sobre tot la Festa de Tots Sants, la que millor ha conservat les
creences i els temors prehistòrics als “visitants”, a les ànimes en pena.
Les Ànimes en Pena i Monstres que John
Kenn dibuixa amb extrema delicadesa en Post-it vulgars i corrents
d'oficina
En la prehistòria es creia que les parets
de les coves eren com a membranes de l'úter de la terra que facilitaven el pas
del món dels vius al dels morts; en moltes coves s'han trobat ofrenes
dipositades en els racons i en les clavilles de les parets, perquè els morts
les pogueren agafar. Les mans impreses en les parets de les coves representen
les ànsies dels vius d’entrar en contacte amb els seus amats difunts.
El
solstici d'hivern era immensament important, perquè les comunitats serien
privades de moltes coses durant l'hivern, i havien d'estar preparats en els
últims mesos, recollint aliments. La majoria dels animals eren sacrificats per
a no haver d'alimentar-los durant l'hivern, per la qual cosa aquest temps era
l'únic moment de l'any per al subministrament de carn fresca disponible. La
majoria de vi i cervesa durant la collita anual estava finalment fermentada i
llesta per a beure en aquest moment.
Matança del porc en Suera
Les llums i els focs del hivern calmen la tristor que produeix la manca de llum solar
L'esdeveniment és vist com la inversió
del retrocés de la presència solar en el cel, i s’interpreta com el naixement o
renaixement dels déus solars, afirmant les creences amb el temps i els
calendaris cíclics (vida-mort-renaixement), celebrant el renaixement de l'any
amb les festes d’Any Nou. Festivals i
celebracions de meitat d'hivern que ocorren en la nit més llarga de l'any,
sovint demanen floració perenne, brillant il·luminació, grans focs artificials,
festes, la comunió amb el proïsme i, a la nit, un esforç físic pels balls i el
cants, que són exemples de teràpies culturals d'hivern que han evolucionat com
a tradicions des del començament de la civilització. Aquestes tradicions poden
agitar el coneixement, evitar el malestar, recomençar el rellotge intern i
revifar l'esperit humà.
Cesari d'Arles informava
que sobre l’any 520, els llauradors europeus tenien el costum de preparar
durant les nits de les Calendes unes taules plenes de menjar, amb la creença de
que així tindrien un any nou pròsper. Aquesta costum, segons Buscardo de Works,
que escrivia sobre el 1020, estava molt estesa i pensava que eren
supersticions, les quals condemnava per que en les taules es posaven tres
ganivets per a les Parques. És a dir, les Matronae
celtes, venerades com “bones senyores”, guiades per la deessa de la
prosperitat i dels morts. Aquestes figures, associades als èxtasis nocturns de
les dones, rebien de les seues seguidores ofrenes en forma d'aliments i beguda,
a canvi de les ajudes que rebien en el part i en altres malalties de la muller.
Així, doncs, hem lligat els ritus de les
Calendes de gener amb els ritus extàtics de les “bones senyores” de la Padania.
Quan estudiem els pobles que fan festes en les que es disfressen d'animals o
representen transformacions zoomòrfiques, veiem una correlació ritual de les
metamorfosis animals viscudes en èxtasi, o una variant de les cavalcades
extàtiques sobre animals. Així, doncs, tant el l’àmbit mediterrani, com en el
centreuropeu, durant les Calendes de gener, es representaven diversos modes
d'entrar en relació amb els morts –que son els que dispensen prosperitat- en el
període crucial en què l'any vell acaba i s'inicia el nou.
Entre els romans i celtes -i moltes
antigues cultures més- amb el solstici d'hivern se celebrava el retorn o
naixement del Sol. Cosa que va aprofitar l’Església catòlica per convertir el
Sol en el fill de Déu, en Jesús. A partir d'aquesta data els dies comencen a
allargar-se i açò s'associava al seu triomf, el de la llum solar sobre les
tenebres, la qual cosa festejaven encenent focs per tot arreu, com encara fan a
Bocairent, per ajudar a créixer i donar-li més vigor a l'astre rei. Aquest
costum ha seguit mantenint-se pertot arreu.
La festa de l’Any Nou es celebra durant el
solstici d'hivern, període de l'any en què tradicionalment les deesses mares
–com la cananea Astarte, la mesopotàmica Istar, l'egípcia Isis o la grega
Mitra- parien a l’astre rei, per tant, el Sol era el seu fill, que amb el pas
del temps es convertia en el seu amant, figura que està representada per els
joves Dumuzzi, Adonis, Mitra o Jesucrist.
En Roma, com hem vist, hi havien molts
seguidors dels cultes mitraics, els quals creien que el naixement del Sol
Invictus es produïa el 25 de
desembre. Avui en dia acceptem que la preexistència d'aquesta festa va portar a
l'Església a fixar el naixement de Crist el 25 de desembre, coincidint amb el
naixement del Sol. Però, la festa es de temps prehistòrics i estava relacionada
amb el canvi del temps i els ritus destinats per a renovar-lo. El Sol Invictus
o en forma completa, Deus Sol Invictus (latín "el
invencible Dios Sol") fou el títol religiós aplicat al menys a tres
divinitats durant el Imperi Romà: El-Gabal, Mitra i El Sol. El-Gabal o Elagabalus
(Heliogábalo) era una antiga deidad solar de Siria que van dur a roma les
legions.
Fogata de Canals
Durant aquest període d’obscuritat els
homes s’intercanviaven regals, encenien focs per il·luminar les nits i desitjar-se
prosperitat i abundància durant l’any nou. Aquestes festes estaven en la base
de les nostres celebracions nadalenques, inclòs, tenim la costum de les
estrenes, en el seu origen les branques d’un arbre consagrat en honor de la
deessa sabina Strenia, les quals
s’intercanviaven entre els familiars per desitjar-se prosperitat i feliç any
nou.
Nombrosos pobles de la Mediterrània, així
com els celtes en l’àrea atlàntica, arreplegaven un tronc quan notaven que
arribava el mal temps i ho guardaven fins que, uns dies abans de la festivitat,
ho adornaven amb pinyes de conífera, grèvol, heura i altres plantes sempre
verdes. L'arbre es col·locava en un lloc d'honor de la llar, perquè tots els
membres de la família pogueren deixar-li llepolies i regals, i al arribar la
nit del solstici se li botava foc, normalment era la mare qui ho encenia, i es
cremava lentament. Les seues cendres es guardaven amb veneració, ja que creien
que podien curar malalties, a més guardaven alguna resta carbonitzada per a
encendre el foc del tronc de l'any següent. Aquest arbre es cremava la nit del
solstici, per a festejar el renaixement del sol i per a atraure la prosperitat.
Hem pogut esbrinar que aquesta costum la van adquirir els celtes en el seu
contacte amb els pobles escites instal·lats en el Mar Negre, costum que portaven aquest poble
des de les estepes: el seu origen era euroasiàtic, i estava relacionat amb les
cerimònies xamàniques.
El Tió de Nadal
Els xamans eren uns especialistes
religiosos que tenien el seu origen en temps prehistòrics i asseguraven posseir
poder per ser intermediaris entre els vius i els difunts. Avui en dia molts de nosaltres
no creguem que aquestos individus pogueren tindre cap poder, senzillament per
què nosaltres no creiem en els esperits, ni en els fantasmes. Açò no son més
que creacions de la ment humana. En canvi, hi persones que defensen
l’existència d’una energia que es constant, a la que nomenen Deessa Mare o Deu.
Aquesta energia es pot manifestar de forma visible als nostres ulls o romandre
invisible, però això no vol dir que siga un esperit, sinó que els nostres ulls,
o els nostres sentits, no poder detectar-la i necessitem d’instruments per
veure part d’ella i el seu poder.
Aquestos bruixots els podem trobar representats,
per primera vegada, en les parets de les coves dels Pirineus. Els xamans
afirmen que parlen amb els esperits que controlen els fenòmens com la pluja o
les malalties. Diuen que viatgen al més enllà
per a buscar la saviesa; són psicopomps, es dir, que acompanyen les
ànimes al infra mon, perquè coneixen els camins de la mort, i poden rescatar
als morts de les mans dels mals esperits. Ells van crear una primitiva religió que
va sorgir de les percepcions que sofrien els xamans durant els estats alterats
de consciència. La petita escala de les col·lectivitats humanes de caçadores i recol·lectors
va impedir, durant mol temps, que sorgiren especialistes religiosos a temps
complet, però aquestos individus se les van enginyar per fer-se imprescindibles
utilitzant la por, concretament, als suposats esperits malignes que envoltaven
els seus poblats. Aquestos individus, anomenats xamans, feien creure que les
malalties, per exemple, eren produïdes pels esperits que podien arribar a ser
tan forts, que inclòs derrotessin al xaman
que estava lluitant amb ells, sobrevenint la mort del pacient. La causa
de la derrota no radicaria en la incapacitat del xaman, sinó en la determinació
i fortalesa dels esperits, que sense l'acció protectora del xaman, a més,
matarien ràpidament a la totalitat del grup.
Xamans siberians
Els xamans eren individus psicòtics, uns
inadaptats i anormals que sofrien desvaris neuròtics, podríem pensar. No
exactament! Cert era que molts epilèptics es convertien en xamans. Eren
persones que podien suprimir el control que exercís la consciència sobre la
ment humana i navegar, no al més enllà, si no al interior de la ment.
Segles
més endavant, l’home descobreix l’agricultura. Els agricultors abandonen la
zoolatria dels caçadors paleolítics i es dediquen al culte de la fecunditat,
promovent el principi femení i convertint al “Senyor dels Animals” en un déu
ociós. Apareixen els matriarcats i la sexualitat s'impregna d'un caràcter
religiós. Augmenta el poder religiós de la dona, conforme defensa la teoria de
Marija Gimbutas. Tot s'ordena al voltant del culte al ventre d'una reina-mare
que és mantinguda per obrers i guardians, i en el futur serà substituïda pel
rei i els esclaus. M. Gimbutas es va entusiasmar amb les cultures preindoeuropees
d'Europa i la seva cosmovisió, que es manifestava a través de la seua
simbologia religiosa, destacant el seu caràcter “femení” o “matriarcal”. Segons
ella, la societat de la “Vella Europa”,
abans de l'arribada dels aris (invasions "kurgas"), es sustentava en
la gylanía
(gy- de “dona”; An- d'andros, “home”) un sistema social equilibrat, ni
patriarcal ni matriarcal, en el que es rendia culte a les deesses de la
fertilitat, naixement i la mort, de d'acord amb el sentit cíclic de la vida
derivat del cicle vital dels cereals.
Açò canviaria quan els indoeuropeus, que
havien domesticat el cavall i es basaven en una societat patriarcal, pastoral i
guerrera, amb Déus de caràcter celeste, deus del trò i guerrers, es van
assentar per tot el continent, partint de l'Est d'Europa, mesclant-se amb la
població local preindoeuropea. De la fusió d'ambdós cultures va sorgir l'Europa
protohistòrica en la que van sobreviure aspectes matriarcals de les cultures
primitives europees (ibera, celta, hel·lena, germànica, eslava, bàltica, etc).
Marija Gimbutas, com Carlo Ginzburg, consideraven que el culte a les deesses de
la Vella Europa va perviure en les religions mistèriques europees d'època
històrica, com el dionisisme o els cultes eleusins a Grècia, i en el culte a
les Matres celtes i a les Deesses de la fertilitat germàniques, eslaves,
bàltiques etc., o inclòs, de forma alterada, en el culte a la Mare de Déu,
darrere de la cristianització, i en la bruixeria medieval europea.
"Thor en la batalla contra los gigantes", según
Mårten Eskil Winge, 1872.
Thor y sus compañeros viajando en su carro. Ilustración
de 1893 para la edición sueca de la Edda poética de Fredrik Sander.
De
manera especial sobreviuran aquestes costums en el País Basc. Són les restes
d'una primitiva religió basada en cultes extàtics. Les verges negres són
hereves cristianitzades de deesses tel·lúriques com Tellus (origen del terme
tel·lúric), Demeter, Persèfone, Prosèrpina, Ataecina, Epona, les Deas Matres
cèltiques, la Magna Mater, Encebe-li, etc. Totes elles, en resum, són la
divinització de la Mare Terra, donadora de vida i mort, culte nascut en el Neolític. El seu color negre es pot deure
a un simbolisme atribuït durant el Neolític a aquest color, que és el mateix de
la terra fèrtil, rica en humus, on germinen les llavor; fosca i humida com la
vagina, d'on brolla la vida: el negre simbolitzava la fertilitat entre els
primitius europeus, només va ser un símbol funest entre els indoeuropeus.
Es
ballava i botava al voltant del foc per a purificar-se i protegir-se
d'influències demoníaques i assegurar el renaixement del sol.
Festivitats
paganes contemporànies
El
calendari pagà compta amb vuit festivitats anuals que de vegades reben el nom
de roda de la bruixa. Estes festivitats es basen en les commemoracions dels
antics druides celtes i altres festes paganes de l'antiguitat. Inclou quatre
festes o aquelarres majors:
-Imbolg (Imbolc o Oimelc) el 2 de febrer;
-Beltane, el 30 d'abril;
-Lughnasadh (Lammas) l'1 d'agost;
-Samhain, el 31 d'octubre.
Les quatre festivitats menors se celebren en els solsticis i equinoccis
anuals:
-Ostara, el 21 de març;
-Midsummer, el 21 de juny;
-Mabon, el 21 de setembre;
-Yule, el 21 de desembre.
Moltes d'estes festes han sigut assimilades per la tradició cristiana:
a). Nadal (Yule), el 21 de desembre.
Ja
hem vist com al aplegar el solstici d'hivern les deesses mares de l’antiguitat parien
al Sol. A Roma, els seguidors dels cultes mitraics, celebraven el 25 de
desembre el naixement del Sol Invictus. Avui en dia acceptem que
la preexistència d'esta festa prehistòrica va portar a l'Església a fixar el
naixement de Crist el 25 de desembre, coincidint amb el naixement del Sol. Ja
hem parlat de les estrenes. Els orígens de l'arbre de Nadal són més complicats:
alguns diuen que el costum naix a Alemanya al segle VIII, altres afirmen que no
hi ha dubte alguna de l'origen alsacià de l'arbre de Nadal. Les primeres dades
sobre aquest costum en l'època moderna són dels anys 1521 i 1539, i sempre
circumscrits a eixa regió d'Europa. Però estudiem un poc més sobre els seus
orígens remots: celtes o euroasiàtics.
La
deessa Astarté. La veneració de Maria amb un nen reflexa les adoracións
antigues de les deesses paganes i el seu fill, el deu que naixia d’elles, per a
fecundar-les desprès. Abaix Isis i el seu fill Horus
La llegenda popular alemanya parla del bisbe anglès
Sant Bonifaci (675-754) que va anar a la Germania en el segle VIII
(concretament a Hesse), per a predicar la fe cristiana. Després d'un dur
període de predicació de l'Evangeli, aparentment amb un cert èxit, Bonifaci va
ser a Roma per a entrevistar-se amb el papa Gregori II (715-731) i contar-li
l’èxit. Al seu retorn a Alemanya, en el Nadal de l'any 723, es va sentir
profundament dolgut al comprovar que els alemanys havien tornat a la seva
antiga idolatria i es preparaven per a celebrar el solstici d'hivern
sacrificant a un home jove en el sagrat roure d'Odín. Encès per una ira santa
el bisbe Bonifaci va prendre una destral i es va atrevir a tallar el roure
sagrat. Fins ací la llegenda.
Els arbres de Nadal són un costum heretat
dels pobles celtes; en el seu origen era un tronc d'arbre que es cremava la nit
del solstici, per a festejar el renaixement del sol i per a atraure la
prosperitat, costum que també trobem en l'antic Egipte que festejaven el
naixement d'Horus, el seu "rei sol" i en l'antiga Àsia Menor, on
festejaven el naixement del déu Mitra.
Se suposa que els celtes van adoptar esta tradició cap al 1100 aC.
adquirida en el seu contacte amb els
pobles escites instal·lats en el Mar
Negre, costum que pot tindre un origen euroasiàtic, relacionat amb alguna
cerimònia xamánica. Els celtes
arreplegaven un tronc quan arribava el mal temps i ho guardaven fins que, uns
dies abans de la festivitat, ho adornaven amb pinyes de conífera, grèvol, heura
i regals, el qual cremaven al final de l’any, com el tió de Nadal.
Hem vist en l'apartat dedicat a les possibles
relacions dels fongs al·lucinògens amb la religió, la teoria del grup de
seguidors de R. Gordon Wasson, segón
la qual, Santa Claus
vesteix de roig i blanc, que son els colors del reig bord o amanita muscaria i, durant el solstici
d'hivern, viatja volant pels cels, o travessa fosques xemeneies, i porta amb si
un sac ple de regals. Açò els recorda el
viatge del xaman cap al més enllà, des d'on tornava amb “regals” per a la seua
tribu, en forma de caça o collites abundants.
Reproduïm un fragment: Santa Claus i el Pare Noel són imatges
desvirtuades dels antics xamans siberians... Per a entendre la seua relació amb
el Nadal hem de recordar que el 25 de desembre és la data en què ocorre el
solstici d'hivern. Després d'una llarga “absència”, el Sol renaix donant lloc a
dies més llargs que ens portaran la primavera. Esta impressió de mort-resurrecció era la mateixa
que experimentaven els xamans al consumir fongs d'efectes al·lucinògens. El
xaman es dedicaven a recol·lectar els fongs (Amanita papamosques gris)
en els dies precedents al solstici. Els fongs eren assecats prop de la llar, dins de sacs que penjaven al
costat del foc (sacs que ara s'omplin de dolços o d'altres presents, però que
solen ser rojos i/o blancs, mateixos colors que visten a Amanita papamosques
gris). La nit del 25 de desembre s'organitzava una ingesta dels fongs,
dirigida pel xaman, en la que participaven diverses persones de la tribu. Quan
els fongs eren consumits, el poble vivia i entenia el tràngol pel qual passava
el Sol, per a finalment renàixer i ascendir novament al cel
R. Gordon Wasson afirmava que l'Arbre del Bé i del Mal –que
existix en totes les cultures- era una
de les espècies que albergava a l'Amanita papamosques gris. L'arbre del
paradís d'Adam i Eva, també ho era i el seu fruit era el matamosques. Segons
pareix, de l'adoració que va professar l'home a estos arbres, sorgeix la tradició
d'adornar l'arbre de Nadal, que seria un altre dels arbres que alberguen al
fong religiós. Actualment es col·loquen esferes i altres adorns en els
arbres nadalencs, que representaven a Amanita
papamosques gris que és “el Fruit de la Vida i del Coneixement”.
Amanita papamosques gris és un fong que creix en simbiosi amb les arrels dels pins negres, els
bedolls, els faxos… etc., d'ací que els
típics colors nadalencs corresponguin al verd dels pins, i el roig i el blanc
dels fongs que creixen davall ells. Els regals que es col·loquen davall l'arbre
nadalenc són generalment embolicats amb aquestos colors, recordant la
importància d'este “present” i la seua col·locació exacta. Ara bé, en els
països nòrdics és comú la presència de rens que s'alimenten de brots tendres
que es troben congelats davall la neu, de la corfa de les coníferes... i entre
altres coses, dels mateixos fongs que creixen al peu d'estes. D'ací que se'ls
represente volant pels aires, fent al·lusió a un dels efectes que Amanita
papamosques gris causa. En moltes tribus siberianes se sol beure l'orina
dels rens que han consumit el fong per a així “viatjar” sense haver de patir
els desagradables efectes que produïa la ingesta del matamosques.
Dues
versions de Santa Claus
Els noms que els rens tenen estan
estretament relacionats amb este fong i els seus efectes. Dasher, Dancer
i Prancer (Coratjós o Enèrgic, Ballarí i Acròbata) són tots noms
que fan referència a alguns dels efectes que té A. papamosques gris
sobre els que ho consumixen. Hem vist com alguns afirmen que els víkings els
menjaven abans d'emprendre una batalla o una carrera, ja que aportava més força
i resistència. Comet (Cometa) fa referència al nostre origen còsmic, i també
representa en una certa forma a l'espora que viatja cap a la terra per a
originar “la flor de la vida”, el cos
fructífer del fong (Veure Francesc Fígols,
Cosmos i Gea. Fonaments d'una nova teoria de
l'evolució. Ed. Kairós, Barcelona, 2007). Donner i Blitzen
són paraules d'origen alemany i signifiquen “Tro” i “Rellamp”. L'aparició dels
fongs sempre ha sigut associada amb la pluja que ve acompanyada de trons i
rajos; de fet, en algunes cultures, es pensava que els fongs apareixien allí on
els rajos colpegen la terra, ja que ignoraven l'existència de les espores. Finalment,
Vixen (Juganer, Roín...); este és tal vegada un dels més importants
representants de la tradició chamánica. El seu nom deriva d'una altra paraula
germànica: wicca, que passa a l'anglés com witch, que en
espanyol significa “bruixa”; que podria ser la versió femenina del baraten. Vixen
significa literalment “rabosa”.
La celebració del Nadal pren prestades les seues tradicions de les saturnals romanes;
alguns afirmen que l'arbre de Nadal procedeix de la tala d'un pi sagrat que es
feia durant estes dates i es dipositava en el temple de Cibeles. Les Saturnals estaven
dedicades al déu Saturn, un déu agrícola que protegia i garantia les
collites Durant les festes s'adornaven
les cases amb plantes i veles i s'intercanviaven regals que en un principi eren
veles i figuretes de fang. Per a finalitzar, celebraven el dia vint-i-cinc de
desembre el naixement del "sol invictus" coincidint amb el solstici
d'hivern. Probablement es festejava el fi dels treballs en el camp.
Les saturnalies
romanes (27-28 de desembre) eren
cerimònies de subversió i inversió característiques dels carnestoltes,
que es corresponien amb les "festes dels bojos"
d'altres llocs d'Europa i la festa dels Innocents, superposada
tardanament a la festa dels bojos, el dia 28 de desembre. Es tracta de l'altre
rostre del Nadal: la festa orgiàstica, que va romandre durant molt de temps en
les capes populars de la comunitat.
La
joventut de Baco de William Adolphe Bouguereau
La festa dels innocents deriva de les reunions de grups juvenils
de tipus iniciàtics que, dirigits per un cap (normalment coix), donaven voltes
pel poble disfressats i cantant. Anaven a les cases on havia mort algú durant
l'any i entonaven cantells fúnebres, donant notícies del mort. Demanaven diners
o aliments, de forma amable o amenaçadorament.
Aquesta
vegada no hi veig relació amb la cedlebració cristiana dels Sant Inocents, la
suposada matança dels infants per Herodes.
Com
a companyia dels morts tenien dret a cometre excessos i afanades, anaven pels
pobles embolicats amb pells d'animals i amb la cintura adornada d'esquellots de
vaca, la cara pintada de blanc amb algeps o emmascarada amb carbó. Esta festa
dels innocents, es denomina en altres llocs festa dels bojos o balls
dels bojos, festes en què l'extravagància i la transgressió de les normes
són predominants. En estes festes es demana diners, la qual cosa relaciona el
fenomen amb les rondes de captació. Els jóvens que demanen almoines representen
les ànimes dels morts. En alguns llocs els jóvens es disfressen i governeu el
poble per un dia, regirant l'orde establert.
La festa comença a l'eixida de la missa del matí del 28 i durava fins a la nit.
Festa
dels bojos de Jalance. En estes festes es demana diners, la qual cosa relaciona
el fenomen amb les rondes de captació.
Enfarinats
d’Ibi
Quintos
recaptant pel poble
Reprenem les saturnalies romanes on el
sacrifici del “rei” ens dóna la clau per a interpretació d'esta festa. En
l'Europa mediterrània durant la prehistòria (quan s'adorava a la Deessa-mare en
una societat matriarcal), una jove que representava la deessa, elegia entre els
jóvens del seu entorn (els guanyadors dels jocs olímpics) a un perquè la
fecundara, reproduint l'hierogamia del temps primordial. Una vegada complida la
seua missió reproductora, el jove era sacrificat i, segons Robert Graves,
devorat per les dones. Després d'aquesta unió ritual entre el Déu i la Deessa
venien les cerimònies sexuals i les orgies col·lectives.
Pompeya
- Casa dei Vettii – Penteus i les ménades
Penteo
va ser tornat boig lentament pel convincent Dioniso, i atret als boscos de la
muntanya Citerón per a veure a les Mènades, les adoradores de
Dioniso que sovint experimentaven l'èxtasi diví. Quan les dones van veure a
Penteo, el van esquarterar com havien fet abans en l'obra amb una bandada de
bestiar. Brutalment, el seu cap va ser tallat per sa mare Agave quan suplicava
per la seua vida. Robert Graves diu que desprès se’l van menjar.
Es creia que l'emparellament sexual entre jóvens, damunt de la terra
acabada de sembrar, garantia la seua fecundació. Restes d'este costum han
arribat fins als les nostres dies i, durant les festes dels pobles, es permet
un llibertinatge entre els jóvens i es toleren els contactes sexuals. De
l'antiga religió practicada per les dones, també hi havia una variant
practicada pels hòmens, la de les batalles per la fertilitat
entre grups de jóvens, com les bandes de guerrers germànics i nòrdics que
combatien davall els efectes del consum d'Amanita papamosques gris, un
fong molt abundant a Europa, denominat Reig bord. Tots ells es mencionen
en el segle XVIII com el “exèrcit furiós”, la “caça salvatge”, la
“Santa Companyia”, tots ells una autèntica representació de la “companyia
dels difunts”, és a dir, la formada pels esperits dels guerrers morts abans
d'hora (jóvens). Les batalles per la
fertilitat eren conegudes a Roma com Lupercàlies,
origen de la festa de Sant Valentí.
Lupercalies romanes
En aquesta representació d'un sabbat o aquellarre, sobrerviuen els antics ritus pagans, ara demonitzats per l'Esglèsia catòlica
Festa de la fertilitat i la unió de la Deessa i el
Déu. En este temps la vida s'està renovant, els animals s'estan aparellant i en
els camps, les llavors recent plantades estan començant a brollar. Grans
fogueres s'encenen en honor al Déu de la fertilitat, Beleno. S'erigix un
"Maypole" i cintes brillants es pengen en ell. El
"Maypole", un símbol que representa el masculí. Les cintes en colors
suaus representen el femení. La unió dels dos simbolitza la unió de la Deessa i
el Déu.
Beltane i un pal de maig, "mayo", a Irlanda – Foto de Jeff J Mitchell/Getty Images Europe
La Festivitat dels majos, també coneguda com biga del gall, és una festa popular d'orígens ancestrals, que es celebrava a la primavera, fent-se coincidir amb el primer diumenge del mes de maig i tenia antigament connotaciones rituals relacionades amb la fecundació de la terra, que s'han anat perdent amb el pas dels temps. A ningú li pasa desapercebut el pal com a símbol del penis. La celebració de les festes barres és comunes en molts països d'Europa on hi ha variants semblants de la mateixa festivitat.
Pal de maig al Pla de la Font de Pego
Totes les ceremonies relacionades amb la fertilitat de la Natura tenen una gran càrrega eròtica Ecenes de Eyes Wide Shut, dirigida per Kubrick.
Janet and Stewart Farrar representen el Great Rite. Sexe Magic per estimular la fertilitat de la natura, segóns el ritus wica o celta.
b). Candelera. 2 de febrer. Misteris
menors d'Eleusis. Imbolg, que significa “en l'úter”, al·ludeix
a la Deessa en tant que mare Terra prenyada. Durant aquesta celebració els
celtes irlandesos donaven la benvinguda a la deessa Brigit (“la brillant” o exaltada), futura Santa Brígida, perquè
creien que el seu esperit era font de la inspiració, de l'art de la sanació i
de l'endevinació.
A més, Brigit era una deessa de la fertilitat que recorria Irlanda i
beneïa els camps i els boscos. Estava relacionada amb els pous sagrats de les
terres cèltiques. Vestir el pou, lligar tires de tela girant al voltant dels
arbres pròxims als pous curatius, i altres mètodes de sol·licitar o d'honrar a Brigid
encara ocorren en algunes de les terres cèltiques.
Vestir
el pou és un costum practicat en l'Anglaterra rural en la qual els pous, els
brolladors o altres fonts d'aigua s'adornen amb dissenys creats amb pètals de
flors
Hayfield in Derbyshire 2007
En
l'antiga Grècia, els primers dies de febrer marcaven el festival menor de
Deméter i Persèfone, celebrat en Eleusis. La Candelera (relacionada amb
Brigit) era la festivitat de Juno Februata, la deessa mare verge, durant
la qual el poble desfilava per Roma amb ciris enceses. El cristianisme
celebrava esta data com la purificació de la Mare de Déu, perquè segons la
tradició judeocristiana la dona estava impura durant els quaranta dies
posteriors al part, en aquest cas del naixement de Jesús en Nadal.
Abans
hem pogut esbrinar que a l'hemisferi nord, febrer és el moment en què el sol
comença de nou a recuperar la seva força per a calfar la terra, els dies es van
fent més llargs, les llavors germinen en l'interior de la terra i les ovelles
estan ja en condicions per a la lactància dels futurs anyells. Es el mes en què
desperta la fertilitat en la naturalesa, preparant-se per a la seua explosió en
la primavera. I per a que no fallara l’assumpte, s’adorava a la Deessa Mare, la
Terra, en aquesta ocasió sota la denominació de Brigantia o Brigit. A esta
celebració se li la va denominar Imbolc o Ambiwolka.
En
l'antiga Grècia va prosperar el culte de Pa, el deu sàtir. Este mític déu de la
fertilitat, mitat home, mitat boc, posseïa un caràcter feroç i impredicible que
aterria els sers humans; d'ací l'origen de la paraula ‘pànic'. El déu Pa
perseguia incessantment les nimfes dels boscos i a les jóvens vestals. Era el
déu de la festa, el jubili i la sensualitat, una imatge més del deu Dionisi, el
déu del vi, que organitzava les festes més prometedores de l'Antiguetat. Es
creia que Pa cuitava els ramats mentre tocava la flauta; no obstant això, només
podia copulava amb qui pillava, com la Deessa Mare Hera. Posteriorment, a Roma
es va tributar culte a una divinitat anàloga anomenada Juno, que era
fertilitzada per Faune (Sàtir), a qui també es representava mitat home, mitat
boc. En el seu honor se celebraven les Lupercals, festes orgiàstiques dutes a
terme a febrer. Durant la celebració, grups d'hòmens nuets corrien al voltant
d'un tossalet brandant fuets de pell de cabra. Les dones que desitjaven tindre
fills es quedaven dret prop de la ruta dels corredors perquè les flagel·laren,
perquè creien que així es tornarien fecundes. Entre altres ritus, els jóvens ‘luperci', vestits amb pells de cabra, ballaven i assotaven
també amb pals la terra i la vegetació, enmig de desfilades de torxes, rituals
pels que asseguraven la fertilització de la naturalesa. Açò ho feien en presència
de la deessa Juno, abillada amb banyes de cabra, escut i llança, la qual rebia
de mans de les verges pans de ségol.
La
Candelera és la festa religiosa catòlica que va substituir a les Lupercalias
paganes. És una de les festes a la Mare de Déu –pervivència de l’antiga Deesse
Mare- que gaudix de major veneració no sols en tota Espanya, sinó també en
molts països d'Amèrica central i Sud-amèrica. El nom ve de vela o candela. Com
ja s'ha indicat, el 2 de febrer és la festivitat de la Purificación de María,
es a dir, la celebració de la recuperació de la Mare de Déu després del part de
Jesús o del Sol, segons els historiadors.
Representació de la triple deessa celta Brigit, una prova més de que representa l’antiga Deessa Mare
Bibliografía
-Amades, Joan. Costumari Català (1950). Salvat Editors, Barcelona, 1984
-Ariño, Antoni. Temes d’Etnografia Valenciana (IV). Festes, rituals i creences. Ed.
Alfons el Magnànim.
-Clotes J i Lewis-Williams. Los Chamanes de la Prehistoria. Edt.
Ariel, Barcelona 2001
-Eliade, Mircea. Historia de las creencias y las ideas religiosas. Edicions Paidós,
Barcelona 1999
-Guinzbur, Carlo. Història nocturna. Edicions Península. Barcelona, 2003
-Climent i Giner, Daniel. El calendari dels 40 dies. Dintre de la
web “El Tiempo de la Humanidad”. Biblioteca
Virtual Miguel de Cervantes, Alacant, 2001
-X. Fabregas. “Ànimes en pena”, publicat dins de la col·lecció “Tradicións, mites
i creences dels cataláns”. Edicións 62. Barcelona, 1979
Historia de Pego i dels nostres països
Comentaris