El tabú dels fongs


     Està relacionat amb el tabú que hi ha en moltes societats cap a les pràctiques extàtiques i el consum d'elements fitoembriagantes.


     Victor Turner a La selva dels símbols (1980) Ed. Segle XXI, Madrid, parla d'un estat de reclusió limiar a què és sotmès el neòfit abans de la iniciació, a través d'un estat alterat de la consciència. Durant aquesta condició es pretén dissoldre totes les idees, sentiments i fets que havien configurat el seu món, per aquest motiu els objectes "sacra" utilitzats durant el ritu inclouen màscares, vestits i maquillatges grotescos per disfressar-se de monstres, de manera que es pretén que el neòfit sigui conscient de manera ràpida i vívida de que existeix un altre món, fosc i misteriós, diferent del diürn. El subministrament durant les etapes limiares de fitoembriagants ajuda a trencar la força del costum en els seus raonaments mentals, obrint la porta a noves possibilitats d'especulació. No obstant això, el ritu iniciàtic no pretén que el neòfit abandoni la seva comunitat, sinó que perfeccioni els seus coneixements. D'aquí que assegurin el "retorn" del neòfit culturitzan-lo amb els valors tinguts per bons en la societat, per tal que només hi romangui el temps necessari en el període tabú limiar i marginal de la consciència alterada.


  Les substància fitoembriagantes són tabú per la possibilitat que ofereixen als individus de "viatjar" a l'estat limiar en què s'obren possibilitats d'especulació i de reconstrucció de la realitat sense un control dels estaments.

      R. Gordon Wasson en Soma, el diví fong de la immortalita afirma que en un cert moment de la Prehistòria la casta dominant va monopolitzar l'ús dels enteògens i el prestigi i el poder social que conferien. La població va continuar ingerint-los fins que la casta dominant va imposar una prohibició del consum de fongs i en particular de l'Amanita muscaria. Va néixer així el tabú dels fongs, de tots! Ningú s'atreveix a recollir fongs sinó estan aconsellats per algun pagès vell del lloc, és a dir, per la cultura. La prohibició es manté inconscientment sota la forma de terror cap als espècimens desconeguts: ens fiem més del consell de qualsevol vell d'un lloc que dels manuals de micologia.

      A partir dels anys seixanta s'observa un fenomen semblant, amb l'èxit de les obres de Carlos Castaneda, per culpa de les quals es va omplir el territori dels indis mexicans de joves nord-americans atrets pels fitoembriagants i les figures de Don Juan i María Sabina. L'alarma es va estendre entre els xamans indis quan els joves indígenes van adoptar pautes de conducta dels joves nord-americans i van perdre el respecte als xamans i a les seves tradicions. Els xamans van amenaçar amb la mort ritual -una intimidació terrible- a tot indi que prengués peiot sense la seva autorització. Pretenien continuar controlant els períodes liminars que atorgaven poder i autoritat.

4. Efectes de la ingestió de l'Amanita muscaria

      El seu consum provoca estats mentals que no es poden reduir a la unidimensionalitat del llenguatge parlat, i menys a la de l'escrit. Només el llenguatge dels místics s'aproxima a la seva descripció.

      L’Amanita muscaria creix en els boscos de bedolls (Betuna pendula), pins negres (Pinus uncinata) i fagedes (Fagus sylvatica) que s'estenen des de les terres de Anadyr, prop de la península de Chukotka, passant per les extenses planes dels rius Obi i el Ienisei, també els territoris escandinaus, arribant fins a Catalunya i el País Basc.

      La descripció del dimoni feta per una gran diversitat de bruixes de tot Europa -les confessions de les quals eren obtingudes per la tortura inquisitorial, hem de creure com sinceres i es conserven en diferents arxius (sic) - (Pag 56 Josep M. Feriggla, El Bolet i la gènesi de les cultures) coincideixen totes elles en que era un home baixet, vestit de colors foscos i sempre amb alguna classe de barret al cap. També les dones que van confessar que havien mantingut relacions sexuals amb el dimoni, van dir que el seu fal·lus era molt fred, igual que el seu semen (Margaret Murray, El culto de la brujería en Europa occidental. Barcelona, Labor, 1978, p. 213). Si tenim present que les pocions preparades per les dones considerades bruixes per la inquisició estaven elaborades bàsicament amb plantes solanàcies, podrem deduir que les manifestacions són les arquetípiques que produeixen aquest enteògen o, més aviat, el que volien que confessessin els seus torturadors.

      La primera descripció (1) que tenim dels efectes de l’Amanita muscaria és la de Waldemar Jochelson, que va anar a Sibèria (2) l'any 1905 i va descriure a la tribu siberiana anomenada Koryak, que habita les costes del mar de Bering. Va afirmar que els xamans prenien el fong conegut com matamosques per aconseguir l'estat d'èxtasi. Immediatament els seus sentits es desorientaven i els objectes del voltant apareixien com a molt gruixuts o molt petits, i el xaman se sentia petit. Els atacs d'una gran excitació alternaven amb moments d'una profunda depressió. La persona intoxicada es balancejava d'un costat a l'altre, participant en les converses familiars. Tot d'una, els seus ulls es dilataven i començava a gesticular convulsivament, conversant amb persones que s'imaginava veure, cantant i ballant. Després es produïa un interval de descans, el qual aprofitava el intoxicat per prendre una dosi addicional del fong, bé mitjançant ingesta de nous trossos, o bevent la seva pròpia orina per prolongar les visions.


1. La primera descripció va ser en 1730, desterrat a Sibèria. F. J. Strahlenberg, va observar com els Koryak a la península de Kamtxatka usaven aquest fong amb fins embriagadores.

2. El Jesup North Pacific Expedition (1897-1902) va ser una gran expedició antropològica a Sibèria, Alaska i el nord de la costa oest de Canadà. El propòsit de l'expedició va ser investigar les relacions entre els pobles a banda i banda de l'Estret de Bering. L'expedició va ser patrocinada per l'industrial i filantrop Morris Jesup (que era entre altres coses, el president del Museu Americà d'Història Natural), i planificada i dirigida per Franz Boa. Entre els participants una sèrie de figures significatives en l'antropologia nord-americana i rus, i l'expedició produint una sèrie d'importants etnografies i valuoses col · leccions d'artefactes i fotografies.


Cerimònia Koryak de consum de la Amanita muscaria i fotografia de Waldemar Jochelson




Dibuix a mà d'un dels participants en la Jesup North Pacific Expedition (1897-1902)

      També Georg Heinrich von Langsdorf (conegut pel seu nom rus de, Grigori  Ivanovitch), el 1809, va dir que els xamans koryaks prenien dues dosis de fongs el primer dia per aconseguir una intoxicació ordinària i, llavors, l'orina era suficient per mantenir la intoxicació al dia següent. El tercer dia seguia bevent l'orina, encara que prenia la meitat d'un fong, el que li permetia conservar la intoxicació durant una setmana o més, tan sols amb cinc o sis Amanita muscaria.


Georg Heinrich von Langsdorf va explorar les illes Aleutianas, illa Kodiak i illa Sitka




Cerimònia koriak d'encesa del Nou Foc

      El 1903 J. Enderli va publicar a la revista Petermanns Geographische (3) en la qual ens explica com els Koryak preparaven el matamosques. Un cop sec, la dona seia al costat dels homes i començava a mastegar completament els fongs. Després de mastegar, extreia els fongs de la seva boca i els rodava entre les seves mans fins donar-los la forma d'una petita salsitxa (...) Quan la salsitxa de fongs estava a punt, un dels homes immediatament la engolia voraçment empenyent profundament dins de la seva gola ...


Primera edició de 1855

La revista Petermanns Geographische Mitteilungen ("Comunicacions geogràfiques de Petermann"; abbreviado PGM), fundada per August Heinrich Petermann, va ser la més antiga revista científica d'idioma alemany sobre geografia, en la qual tots els descobriments geogràfics importants dels segles XIX i XX van ser publicats.

      Pius Font i Quer diu que qui ha pres oriol foll comença per alegrar-se i sol cantar, qualsevol esforç físic que intenta realitzar se li fa fàcil, perquè el vigor muscular s'eleva considerablement. El fervor, de vegades es torna en frenesí, no sol durar molt: la calma, un decaïment notable i la somnolència succeeixen a l'excitació. Després arriben les al·lucinacions en les quals es veuen persones inexistents, a les quals es parla i els expliquen les seves intimitats, estimant-los fer partícips de les meravelles i les belleses que es contemplen. Amb les pupil · les dilatades, al subjecte intoxicat tot se li fa gegant.

      Finalment, el mateix Fericgla ens explica les seves pròpies experiències amb l'Amanita muscaria, les quals van ser recollides en un bosquet de bedolls que hi ha prop del santuari de la Mare de Déu de la Salut, a Sant Feliu de Pallerols. L'experiència es va fer en una casa paidal propera, acompanyat d'uns amics.


J.M. Fericgla (esquerra) amb Giorgio Samorini, Albert Hofmann i Jonathan Ott, a les II Jornades sobre enteògens



Santuari de la Mare de Déu de la Salut (Sant Feliu de Pallerols). Fot. David Soler


      Després dels primers vòmits i de la somnolència, va començar a veure el moviment incessants de les espurnes lluminoses, que es movien incansablement al seu voltant, les quals li ordenaven que sortís a l'exterior i saludés als arbres si volien continuar sans i vius. Trontollant, amb grans esforços per mantenir l'equilibri, surten de casa i li demanen perdó en un cove que hi ha darrere de la casa -es riuen en adonar-se del que fan-, però, al mateix temps, senten la sensació que les seves persones formen una autèntica unitat amb la Natura de la qual vam sorgir. De tornada a l'interior de la casa experimenten com les espurnes lluminoses s’antropormoficen, es converteixen en petits follets, martinets, gnoms, etc. Són els esperits del fong, segons els siberians. La somnolència torna a créixer en aquesta fase i tots els objectes de l'entorn semblen créixer desmesuradament; continuen envoltats de multitud de minúsculs éssers eteris i lluminosos. Segueix un estat de somni profund en el que coneixen a persones que els parlen d'altres móns, dels esperits dels morts, del passat i del futur. El sentiment és d'una pau i un benestar absoluts. La lluminositat amb la qual experimenta aquestes visions és increïble, sembla estar en el regne de la Unitat infinita, del Tot, d'uns colors que a la vegada irradien llum, que es poden olorar i tocar, és una experiència del Paradís.


Julia set spiral. De Wikipedia

      Robert Gordon Wasson afirma que les "idees" de Plató sorgeixen del consum del sègol banyut, que li van proporcionar experiències extàtiques per captar el domini existent en algun lloc el qual albergava els arquetips de totes les coses de la nostra vida sobre la terra. L'ànima se separa del cos i vola per sobre del món lliurement, sense les càrregues materials, i es coneixen les coses directament, sense els problemes enganyosos dels sentits. Aquest estat pot durar de sis a quinze hores, encara que els siberians aconsegueixen mantenir la intoxicació en aquest estat durant diversos dies, a base d'ingerir regularment l’Amanita muscaria o de beure els seus propis orins.

      Els exemplars recollits en paratges baixos contenen més quantitat de muscarina (el tòxic que provoca els vòmits) i menys d'àcid ibotènic i muscimola, els principis actius del fong, i que expliquen el consum d'orina, ja que els ronyons segreguen la muscimola pràcticament inalterada. L'àcid ibotènic és present al matamosques fresc en unes quantitats que varien del 0,03% al 0,1%. Quan el fong s'asseca, l'àcid ibotènic es desintegra gradualment i es transforma en un altre principi actiu més potent i estable: la muscimola. Per això l'Amanita muscaria no ha de menjar-se mai fresca, sinó que cal assecar-la, preferentment al sol. En els textos vèdics s'explica que extreien les propietats al·lucinògenes del fong deixant-lo sec en maceració aquosa durant 24 hores, i després espremien el suc groc i el barrejaven amb mel o sucre sense refinar, perquè el seu consum requereix un amaniment que dissimuli la seva terrible gust i eviti els efectes vomitius de la muscarina. L'orina de qui ha consumit el fong conté el seu muscimola, el principi actiu, per tant la seva ingesta evita a la persona convidada l'haver de passar per les incomoditats que produeix la muscarina, els seus vòmits i el seu gust desagradable. Els rens també són susceptibles als efectes de les amanites, és més, el poble Sami o lapó, a Lapònia, alimenta els seus rens amb Amanita Muscaria per després beure la seva orina.


Família sami a Noruega cap a 1900


      En tota l'àrea euroasiàtica, a més de menjar-se el fong cru i sec, també es bevien l'orina d'algú que ja l'hagués pres, però el més freqüent era esprémer el suc i barrejar-lo amb aigua, mató, mel o algunes herbes com el Epilobium hirsutum, planta que en català té el nom de epilobi o matajaia i, en castellà, hierba de San Antonio. A la Vall d'Aran i a la Cerdanya prenien el matamosques barrejat amb mirtil negre (Vaccinium uliginosum), un antídot utilitzat contra les malalties de l'estómac i els intestins, l'antídot que necessita el consumidor del fong. Olivier Goldsmith, l'any 1762, indica que els pastors de rens siberians menjaven sovint trossos de matamosques bullit i barrejat amb Vaccinum uliginosum o Epilobium angostifolium, dues plantes molt utilitzades per les bruixes europees.


Epilobium hirsutum, planta que en català té el nom de epilobi. Fot. Gonçal Vicens



El mirtil negre (Vaccinium uliginosum), un antídot utilitzat contra les malalties de l'estómac i els intestins



Mitos y símbolos de la Amanita muscaria

El tabú dels fongs 

El mite i els símbols 

Religió i fongs

Religión y hongos

Enteógenos y neochamanismo

Enteògens o la Gran Gresca 

Comentaris

Entrades populars