El tabú dels fongs
Està relacionat amb el tabú que hi ha en moltes
societats cap a les pràctiques extàtiques i el consum d'elements
fitoembriagantes.
Victor Turner a La selva dels símbols (1980) Ed.
Segle XXI, Madrid, parla d'un estat de reclusió limiar a què és sotmès el
neòfit abans de la iniciació, a través d'un estat alterat de la consciència.
Durant aquesta condició es pretén dissoldre totes les idees, sentiments i fets
que havien configurat el seu món, per aquest motiu els objectes
"sacra" utilitzats durant el ritu inclouen màscares, vestits i
maquillatges grotescos per disfressar-se de monstres, de manera que es pretén
que el neòfit sigui conscient de manera ràpida i vívida de que existeix un
altre món, fosc i misteriós, diferent del diürn. El subministrament durant les
etapes limiares de fitoembriagants ajuda a trencar la força del costum en els
seus raonaments mentals, obrint la porta a noves possibilitats d'especulació.
No obstant això, el ritu iniciàtic no pretén que el neòfit abandoni la seva
comunitat, sinó que perfeccioni els seus coneixements. D'aquí que assegurin el
"retorn" del neòfit culturitzan-lo amb els valors tinguts per bons en
la societat, per tal que només hi romangui el temps necessari en el període
tabú limiar i marginal de la consciència alterada.
Les substància
fitoembriagantes són tabú per la possibilitat que ofereixen als individus de
"viatjar" a l'estat limiar en què s'obren possibilitats d'especulació
i de reconstrucció de la realitat sense un control dels estaments.
R. Gordon Wasson en Soma, el diví fong de la immortalita afirma
que en un cert moment de la Prehistòria la casta dominant va monopolitzar l'ús
dels enteògens i el prestigi i el poder social que conferien. La població va
continuar ingerint-los fins que la casta dominant va imposar una prohibició del
consum de fongs i en particular de l'Amanita
muscaria. Va néixer així el tabú dels fongs, de tots! Ningú s'atreveix a
recollir fongs sinó estan aconsellats per algun pagès vell del lloc, és a dir,
per la cultura. La prohibició es manté inconscientment sota la forma de terror
cap als espècimens desconeguts: ens fiem més del consell de qualsevol vell d'un
lloc que dels manuals de micologia.
A partir
dels anys seixanta s'observa un fenomen semblant, amb l'èxit de les obres de Carlos Castaneda,
per culpa de les quals es va omplir
el territori dels indis mexicans de joves nord-americans atrets pels
fitoembriagants i les figures de Don Juan i María Sabina. L'alarma es va estendre entre els
xamans indis quan els joves indígenes van adoptar pautes de conducta dels joves
nord-americans i van perdre el respecte als xamans i a les seves tradicions.
Els xamans van amenaçar amb la mort ritual -una intimidació terrible- a tot
indi que prengués peiot sense la seva autorització. Pretenien continuar
controlant els períodes liminars que atorgaven poder i autoritat.
4. Efectes de
la ingestió de l'Amanita muscaria
El seu
consum provoca estats mentals que no es poden reduir a la unidimensionalitat
del llenguatge parlat, i menys a la de l'escrit. Només el llenguatge dels
místics s'aproxima a la seva descripció.
L’Amanita muscaria creix en els boscos de
bedolls (Betuna pendula), pins negres (Pinus uncinata) i fagedes (Fagus
sylvatica) que s'estenen des de les terres de Anadyr, prop de la península de
Chukotka, passant per les extenses planes dels rius Obi i el Ienisei, també els
territoris escandinaus, arribant fins a Catalunya i el País Basc.
La
descripció del dimoni feta per una gran diversitat de bruixes de tot Europa -les
confessions de les quals eren obtingudes per la tortura inquisitorial, hem de
creure com sinceres i es conserven en diferents arxius (sic) - (Pag 56 Josep M.
Feriggla, El Bolet i la
gènesi de les cultures) coincideixen totes elles en que era un
home baixet, vestit de colors foscos i sempre amb alguna classe de barret al
cap. També les dones que van confessar que havien mantingut relacions sexuals
amb el dimoni, van dir que el seu fal·lus era molt fred, igual que el seu semen
(Margaret Murray,
El culto de la brujería en Europa occidental.
Barcelona, Labor, 1978, p. 213). Si tenim present que les pocions preparades
per les dones considerades bruixes per la inquisició estaven elaborades
bàsicament amb plantes solanàcies, podrem deduir que les manifestacions són les
arquetípiques que produeixen aquest enteògen o, més aviat, el que volien que
confessessin els seus torturadors.
La
primera descripció (1) que tenim dels efectes de l’Amanita muscaria és la de Waldemar Jochelson, que va anar a Sibèria (2)
l'any 1905 i va descriure a la tribu siberiana anomenada Koryak, que habita les
costes del mar de Bering. Va afirmar que els xamans prenien el fong conegut com
matamosques per aconseguir l'estat d'èxtasi. Immediatament els seus sentits es
desorientaven i els objectes del voltant apareixien com a molt gruixuts o molt
petits, i el xaman se sentia petit. Els atacs d'una gran excitació alternaven
amb moments d'una profunda depressió. La persona intoxicada es balancejava d'un
costat a l'altre, participant en les converses familiars. Tot d'una, els seus
ulls es dilataven i començava a gesticular convulsivament, conversant amb
persones que s'imaginava veure, cantant i ballant. Després es produïa un
interval de descans, el qual aprofitava el intoxicat per prendre una dosi addicional
del fong, bé mitjançant ingesta de nous trossos, o bevent la seva pròpia orina
per prolongar les visions.
1. La primera descripció va ser en 1730, desterrat a
Sibèria. F. J. Strahlenberg, va observar com els Koryak a la península de
Kamtxatka usaven aquest fong amb fins embriagadores.
2. El Jesup North Pacific Expedition (1897-1902) va
ser una gran expedició antropològica a Sibèria, Alaska i el nord de la costa
oest de Canadà. El propòsit de l'expedició va ser investigar les relacions
entre els pobles a banda i banda de l'Estret de Bering. L'expedició va ser
patrocinada per l'industrial i filantrop Morris Jesup (que era entre altres
coses, el president del Museu Americà d'Història Natural), i planificada i
dirigida per Franz Boa. Entre els participants una sèrie de figures
significatives en l'antropologia nord-americana i rus, i l'expedició produint
una sèrie d'importants etnografies i valuoses col · leccions d'artefactes i
fotografies.
Cerimònia
Koryak de consum de la Amanita muscaria i fotografia de Waldemar Jochelson
Dibuix a mà
d'un dels participants en la Jesup North Pacific Expedition (1897-1902)
També Georg Heinrich
von Langsdorf (conegut pel seu nom rus de, Grigori Ivanovitch), el 1809, va dir que els xamans
koryaks prenien dues dosis de fongs el primer dia per aconseguir una
intoxicació ordinària i, llavors, l'orina era suficient per mantenir la
intoxicació al dia següent. El tercer dia seguia bevent l'orina, encara que
prenia la meitat d'un fong, el que li permetia conservar la intoxicació durant
una setmana o més, tan sols amb cinc o sis Amanita
muscaria.
Georg Heinrich
von Langsdorf va explorar les illes Aleutianas, illa Kodiak i illa Sitka
Cerimònia
koriak d'encesa del Nou Foc
El 1903 J. Enderli
va publicar a la revista Petermanns
Geographische (3) en la qual ens explica com els Koryak
preparaven el matamosques. Un cop sec, la dona seia al costat dels homes i
començava a mastegar completament els fongs. Després de mastegar, extreia els
fongs de la seva boca i els rodava entre les seves mans fins donar-los la forma
d'una petita salsitxa (...) Quan la salsitxa de fongs estava a punt, un dels
homes immediatament la engolia voraçment empenyent profundament dins de la seva
gola ...
Primera edició de 1855
La revista
Petermanns Geographische Mitteilungen ("Comunicacions geogràfiques de
Petermann"; abbreviado PGM), fundada per August Heinrich Petermann, va ser
la més antiga revista científica d'idioma alemany sobre geografia, en la qual
tots els descobriments geogràfics importants dels segles XIX i XX van ser
publicats.
Pius Font i
Quer diu que qui ha pres oriol foll comença per alegrar-se i sol
cantar, qualsevol esforç físic que intenta realitzar se li fa fàcil, perquè el
vigor muscular s'eleva considerablement. El fervor, de vegades es torna en
frenesí, no sol durar molt: la calma, un decaïment notable i la somnolència
succeeixen a l'excitació. Després arriben les al·lucinacions en les quals es
veuen persones inexistents, a les quals es parla i els expliquen les seves
intimitats, estimant-los fer partícips de les meravelles i les belleses que es
contemplen. Amb les pupil · les dilatades, al subjecte intoxicat tot se li fa
gegant.
Finalment, el mateix Fericgla ens explica les seves pròpies experiències
amb l'Amanita muscaria, les quals van
ser recollides en un bosquet de bedolls que hi ha prop del santuari de la Mare
de Déu de la Salut, a Sant Feliu de Pallerols. L'experiència es va fer en una
casa paidal propera, acompanyat d'uns amics.
J.M. Fericgla (esquerra) amb Giorgio
Samorini, Albert Hofmann i Jonathan Ott, a les II Jornades sobre enteògens
Santuari de la Mare de Déu de la Salut (Sant Feliu de
Pallerols). Fot. David Soler
Després
dels primers vòmits i de la somnolència, va començar a veure el moviment
incessants de les espurnes lluminoses, que es movien incansablement al seu
voltant, les quals li ordenaven que sortís a l'exterior i saludés als arbres si
volien continuar sans i vius. Trontollant, amb grans esforços per mantenir
l'equilibri, surten de casa i li demanen perdó en un cove que hi ha darrere de
la casa -es riuen en adonar-se del que fan-, però, al mateix temps, senten la
sensació que les seves persones formen una autèntica unitat amb la Natura de la
qual vam sorgir. De tornada a l'interior de la casa experimenten com les
espurnes lluminoses s’antropormoficen, es converteixen en petits follets,
martinets, gnoms, etc. Són els esperits del fong, segons els siberians. La
somnolència torna a créixer en aquesta fase i tots els objectes de l'entorn
semblen créixer desmesuradament; continuen envoltats de multitud de minúsculs
éssers eteris i lluminosos. Segueix un estat de somni profund en el que
coneixen a persones que els parlen d'altres móns, dels esperits dels morts, del
passat i del futur. El sentiment és d'una pau i un benestar absoluts. La
lluminositat amb la qual experimenta aquestes visions és increïble, sembla
estar en el regne de la Unitat infinita, del Tot, d'uns colors que a la vegada
irradien llum, que es poden olorar i tocar, és una experiència del Paradís.
Julia set spiral. De Wikipedia
Robert Gordon
Wasson afirma que les "idees" de Plató sorgeixen del consum del sègol
banyut, que li van proporcionar experiències extàtiques per captar el domini
existent en algun lloc el qual albergava els arquetips de totes les coses de la
nostra vida sobre la terra. L'ànima se separa del cos i vola per sobre del món
lliurement, sense les càrregues materials, i es coneixen les coses directament,
sense els problemes enganyosos dels sentits. Aquest estat pot durar de sis a
quinze hores, encara que els siberians aconsegueixen mantenir la intoxicació en
aquest estat durant diversos dies, a base d'ingerir regularment l’Amanita muscaria o de beure els seus
propis orins.
Els
exemplars recollits en paratges baixos contenen més quantitat de muscarina (el
tòxic que provoca els vòmits) i menys d'àcid ibotènic i muscimola, els
principis actius del fong, i que expliquen el consum d'orina, ja que els
ronyons segreguen la muscimola pràcticament inalterada. L'àcid ibotènic és
present al matamosques fresc en unes quantitats que varien del 0,03% al 0,1%.
Quan el fong s'asseca, l'àcid ibotènic es desintegra gradualment i es
transforma en un altre principi actiu més potent i estable: la muscimola. Per
això l'Amanita muscaria no ha de
menjar-se mai fresca, sinó que cal assecar-la, preferentment al sol. En els
textos vèdics s'explica que extreien les propietats al·lucinògenes del fong
deixant-lo sec en maceració aquosa durant 24 hores, i després espremien el suc
groc i el barrejaven amb mel o sucre sense refinar, perquè el seu consum
requereix un amaniment que dissimuli la seva terrible gust i eviti els efectes
vomitius de la muscarina. L'orina de qui ha consumit el fong conté el seu
muscimola, el principi actiu, per tant la seva ingesta evita a la persona
convidada l'haver de passar per les incomoditats que produeix la muscarina, els
seus vòmits i el seu gust desagradable. Els rens també són susceptibles als
efectes de les amanites, és més, el poble Sami o lapó, a Lapònia, alimenta els
seus rens amb Amanita Muscaria per després beure la seva orina.
Família sami a
Noruega cap a 1900
En tota
l'àrea euroasiàtica, a més de menjar-se el fong cru i sec, també es bevien
l'orina d'algú que ja l'hagués pres, però el més freqüent era esprémer el suc i
barrejar-lo amb aigua, mató, mel o algunes herbes com el Epilobium hirsutum, planta que en català té el nom de epilobi o
matajaia i, en castellà, hierba de San Antonio. A la Vall d'Aran i a la
Cerdanya prenien el matamosques barrejat amb mirtil negre (Vaccinium uliginosum), un antídot utilitzat contra les malalties de
l'estómac i els intestins, l'antídot que necessita el consumidor del fong. Olivier
Goldsmith, l'any 1762, indica que els pastors de rens siberians
menjaven sovint trossos de matamosques bullit i barrejat amb Vaccinum uliginosum o Epilobium angostifolium, dues plantes
molt utilitzades per les bruixes europees.
Epilobium
hirsutum, planta que en català té el nom de epilobi. Fot. Gonçal Vicens
El mirtil
negre (Vaccinium uliginosum), un antídot utilitzat contra les malalties de
l'estómac i els intestins
Mitos y símbolos de la Amanita
muscaria
El tabú dels fongs
El mite i els símbols
Religió i fongs
Religión y hongos
Enteógenos y neochamanismo
Enteògens o la
Gran Gresca
Comentaris