Nostres bruixotes
La paraula “bruixa” és
d'etimologia desconeguda. La primera aparició documentada de la paraula, en la
seva forma bruxa, data de finals del
segle XIII, segons Carmelo Lisón Tolosana, Les
bruixes en la història d'Espanya, Madrid: Temes d'Avui, 1992, p.
25. Seguint a aquest autor, en 1396 es troba la paraula broxa, en aragonès, en les Ordenaciones y Paramientos
de Barbastro. Lisón Tolosana considera que l'origen de la
paraula pot trobar-se a l'àrea pirinenca. A Gascunya i Béarn era també corrent
l'ús d'una paraula etimològicament relacionada, brouche (Ref: Carmelo Lisón Tolosana, op. cit., pàg. 26-28). Un
document medieval escrit en llatí, citat per Du Cang parla de “broxae”, amb el significat de hechicera.
El filòleg italià C. Negra diu que ve de “bruscu” amb el significat de gripau.
Al boc de les bruixes també se li coneix com el “Boc de Biterna”, segons Corominas aquesta paraula és d'origen prerromà.
Biterna és la cova o un altre lloc, de vegades un prat, on es reunien les
bruixes.
Hi ha pobles considerats com a grans nius
de bruixes, en els quals totes les persones són bruixotes o bruixots ja des del
naixement. Tenen aquesta fama les viles d'Altafulla, Cadaqués, Centelles,
Llers, Molíns de Reis… A la nostra terra destaquen les bruixes de la serra de Cantacuc,
allà per Beniaia, popularitzades per Enric Valor en la rondalla l’Envejòs d’Alcalà o les de l’esbarder de Cocentaina i les que es reunien
en la Cova de les Bruixes de Benitaxell, a l'antic camí entre Alacant i
València.
Poblat
de la Queirola, en la Serra de Cantacuc (Beniaia-Vall d’Alcalà)
Nens en
el que resta de la Cova dels Bruixes (Benitaxell) Fot. Josep Antoni Vallés
La bruixeria a Catalunya de Joan Guillamet i
L'Empordà Fantàstic de Gabriel Martín ens parles de bruixes com la noia bruixa de Fortià;
el bestiar embruixat de Vilacolum; els bruixots empordanesos, com els dels
Cargols; les bruixes altempordaneses és trovaben en els immediacions del
monestir de Sant Pere de Rodes. El cim de la muntanya de Verdera fou
l'enclavament de reunions de cultes i ritus en què el factor eròtic tènia una
dimensió trascendent, no gaires kilòmetres d'allà, s'alça el Puig Ventòs, a
prop del poble d'Avinyonet. Aquests terrenys coneguts com els Garrigues eren
també l'escenari dels aplecs dels bruixes de Llers. D'aquest lloc és conservin
llegendes d'inquietants prodigis com la desaparició d'una velleta o la
presència de pedres de forma malèfica o satànica. Al poble de Boadella hi havia
els bruixes de la vinya gran, un grup de donotes que portaven un mal viure a
tota la població, causant pedregades que malmetien els collites i emmetzinant
el bestiar.
Els pedregades que congriaven de Llers
estant i que eren engedades al damunt de la plana de l'Empordà, sembla que
sovint havien estat desfetes i esbargides per els batallades dels campanes de
bronze del campanar de Figueres. Moltes vegades els bruixes havien provat d’anul·lar
aquell destorb als seves malvestats, però com que el campaner se’n malfiava
sempre i solia estar força a l'aguaït, els havia fet recular sempre a toc de
campana. Fins que a l'últim, tipes i cuites d'aquella murga que ja feia massa
temps que durava, van aplegar-se en
magna assemblea amb els bruixots de Palau Saverdera i tot el bruixam de
l'Empordà i del Rosselló per planejar una operació a gran escala i aconseguir
l'objectiu que era el seu desfici: l'ensorrament de campanar figuerenc. Van
escollir com a data més adient la nit de Sant Silvestre, la darrera nit de
l'any, que és, segons les teories bruixesques, quan els bruixes gaudeixen d'un
poder més gran. Aquella nit és veu que al campaner de Figueres li devia costar
un xis agafar el so, o potser tènia una mena de pressentiment estrany, va
muntar guàrdia i va impedir el propòsit de les bruixes. (Les
bruixes de Llers és un poemari publicat el 1924 de Carles Fages de
Climent amb il·lustracions de Salvador Dalí.)
El diable assenyala a les bruixes mitjançant
un senyal que els fa en l'esquena, en concret es tracta d'un forat on es pot
amagar una agulla. L'herba que més aprecien les bruixes dels països de parla
catalana és la rude. Les seves habilitats són del tipus de fer ballar un sedàs
damunt d'una punta de tisora, clavar agulles en el pit i en el clatell dels
nens, el divendres escolten tot el que es diu d'elles, són amigues dels galls
blancs, dels gats negres i del boc. Se solen untar amb un greix que els permet
sortir volant per la xemeneia. Abans d'untar-se posaven a cremar el braç d'un
nen, la qual cosa feia que ningú es despertés. Les bruixotes d’Eivissa
utilitzaven el greix d'un nen. Quan volien sortir a la reunió, deixaven al
costat del marit un tió encès, i escopien saliva que responia als nens de
bressol com si anés la seva mare.
- “Alta Fulla!”, “Alta fulla xemeneia amunt!”,
“Vola Fulla!”, “Fulla sobre Fulla!”, “En l’aire fulla!”. Alta fulla, vola
fulla, com el fum, xemeneia amunt.
Són els crits
utilitzats per les bruixes catalanes per iniciar el vol. Les valencianes
cridaven: “Vola per damunt sota!”.
Dites populars i
refranys de bruixes
La
lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa
A les
dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit
L'infant
batejat en dimarts o divendres, es torna bruixa o bruixot
Divendres
i dimarts, dies de bruixes i de males arts
Com més
pa i més vi al celler, més bruixes pel carrer
Any de
pluges, fora bruixes
Any de
vi, any de bruixes
Per
Sant Silvestre, salten les bruixes per la finestra
L'òliba viu amb les bruixes i els bruixots
Bruixes i mals surten dels hostals
Bruixes
o jocs de mans, «patranyes» de xarlatans
Beata
bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa
Lesa
bruixes van a missa només els dilluns
El
divendres és fill d'una bruixa, per això arruixa
No et
fiïs de bruixot pobre ni de metge malalt
Les
bruixes són a l'ampolla
Bruixa
o bruixot, del celler a l'hostalot
Bruixots
i curanderos, papadinerus
Cap
bruixa s'atura on hi ha ferradura
Març,
marçot, mata la bruixa i el bruixot
Qui
creu en bruixes, no creu en Déu
El ric
tornar pobre, o metge, o bruixot, o alcavot
Bruixes
i jocs de mans, patranyes de xarlatans
Qui es
vesteix al revés, no el toquen les bruixes
(Recopil·lació del blog Poesia Infantil i Juvenil)
(Recopil·lació del blog Poesia Infantil i Juvenil)
Una altra de les habilitats que tenien les nostres
bruixes era el de la metamorfosi, de vegades fregant-se contra un esbarzer o
travessant-se el cap, d'orella a orella, amb una agulla de cosir espardenyes.
Les bruixes velles, per conservar la seva força, havien d'ensenyar el cul totes
les nits de lluna plena. Això ens recorda el culte a la Deessa Mare,
personificada en la Lluna. La nit de Sant Silvestre, el 31 de desembre, era la
festa major de les bruixes. Es podia saber si una dona era bruixota perquè
temien a l'aigua beneïda, quan el capellà alçava l'hòstia tornaven la cara, i
si no es tancava el missal, les bruixes no podien trobar la porta de sortida.
En apartats anteriors d'aquest blog hem vist com en imposar-se la societat
patriarcal, la propietat privada i la família. S'abandona la societat
matriarcal, en la qual tot era de tots, fins i tot els fills, que eren nodrits
pel grup de dones. Per a això és necessari denigrar a la dona, ratllar-la de
dona verinosa per culpa dels fluxos menstruals, fer-la responsable de
l'arribada del pecat i el mal al món: la Bíblia s'encarrega d'això en l'episodi
de la serp i Eva. Bé, al final la dona soltera i independent, les dones no
submisses, seran ratllades pels patriarques com a bruixes malvades.
Adan i
Eva, manuscrit il·luminat del segle XV
Ara ja tenim a la
dona convertida en bruixa de la qual cal protegir-se. Com? Doncs portant una
peça de vestir a l'inrevés, o deixant una pedra de sílex polida sota una teula,
procurant tenir aigua beneïda a casa, o romaní i olivera beneïda. Guardar un
tros de pa al calaix de la taula de menjar protegia de les bruixes, igual que
fer-los la “Figa”:
“La figa i la flor; la figa et fair,
gardela;
la figa el fair i al Domoni la done.
Pèl de
llop, tres cops en creu;
posat
dintre d’una bota,
que mai més pugui rebotre”.
El signe fàl·lic, el dit polze
entre els altres dits, és utilitzat encara a Itàlia, com la manifestació del
desig de destruir la capacitat sexual d'un individu determinat.
Mereix destacar-se que la societat
valència, en temps de la bruixeria, es caracteritzava per la promiscuïtat entre
els moriscs i els cristians. Aquests primitius habitants de Xarq al-Andalus, odiats en el religiós,
esquitxarien de pautes de conducta als seus veïns cristians vells. Curiosament,
dels 67 processaments per la Inquisició valenciana al segle XVI, 46 eren
cristians vells i 21 moriscs.
El concepte que tenen del dimoni les
bruixes valencianes és singular. Es tracta d'un personatge molt familiar,
omnipresent, d'imatge molt variada i, per descomptat, mai tan sinistra com la
que emana de les prediques o de la imatgeria religiosa del segle XVI i XVII.
La morisca María de Santa Ana, en 1603 ho
descrivia així: Figura d'un home vestit
de negre amb un sol ull en el front, la cara sortida i bruna, i tenia no més de
set pèls en cada part de la cara i cap en la punta de la barba i les dents
llargues.
A Catherina, esclava de l'astròleg Jerónimo Muñoz,
se li apareixia amb les més diverses figures: Havia vist una visió amb banyes i cua llarga en figura d'home i pèl de
gat, i li dixo que per què no li dava crèdit, i altres vezes se li apareixia en
figura de peix i de gos i unes altres de mig home vell cara gran i unes altres
de moc i nen vestit d'or i li dezía que era moro encantat.
L'endimoniat de Mas Campeiol, a la regió
catalana d'Oix, descrivia al dimoni com un jove molt formós, imatge aquesta més
difosa que la clàssica del boc.
La comunicació amb el dimoni
s'aconseguia amb els més diversos procediments. La gamma d'encanteris va ser
múltiple: clavar cinc agulles en una figura prèviament confeccionada amb cera i
oli, escriure unes lletres en hòsties amb sang treta del dit polze de la mà
esquerra, matar un pollastre blanc i pintar un cor en una tauleta mullant la
sang amb un clau de cap rodó... Hi havia una sèrie de conjurs perfectament
estandarditzats, com el de la rodemilla,
el del pa i formatge, el dels nou grans de sal, el de l'escombreta, el de les
faves panesques.
Elixir d'amor
Fotos.
Infovudu.com
El conjur que
apareix més vegades repetit és el següent: Sobre unes toronges partides per
mitjà i posades al foc en cadascuna clábase un clau i en la toronja col·loqueu
oli, sabó i calç. Díxese: jo et conjuro per Sant Pere i per Sant Pau i per
Satanàs i per Belcebú, perquè ansí com s'estova aquesta taronja al foc,
s'estova el cor de Fulano i faci el que desitgem.
Un altre conjur
per saber qualsevol qüestió sobre la qual es demanda informació: Que s'untés la
mà d'un noi o noia en el palmell amb una mica d'oli i si fos llorer seria millor
i sutja de la xemeneia i posta del sol en part descoberta dixere estovo amb el
palmell de la mà: jo et conjuro per Sant Pere i Sant Pau i pels àngels i per
Sant Silvestre... i que dites les aquestes paraules sortiria d'allí la persona
que volgués veure i se li preguntés tot el que volgués saber
A principis del
segle XVII la 'caça de bruixes' aconseguia un dels seus punts àlgids en
pràcticament tota Europa, assolada per les lluites de religió, els conflictes
internacionals, arruïnada per freqüents sequeres que van produir un minvament
en la producció de cereals, ocasionant fams entre els habitants europeus que,
disminuïdes les seves facultats immunològiques, van sofrir els efectes de les
epidèmies de pesta que van ocasionar grans mortaldats de la població, cosa que
va sembrar el pànic. La gent espantada buscava desesperadament un culpable i es
va convertir en cultiu apte per a la proliferació de messies i xerraires
salvadors de la humanitat, que van manipular a les masses, espantades i preses
de la histèria, van esperonar el seu fanatisme i els estibaren a la cerca de
bocs expiatoris, van encaminar les seves ires cap als éssers diferents, entre
els quals es trobaven les bruixes. Per a l'Església, la dona, inferior i
lasciva, i per tant procliu a plaers i venjances, forçosament està predisposada
a la bruixeria. Les condemnaven per connivència amb el diable. De sanadores van passar a ser enverinaries,
a considerar-les maleïdes, núvies del diable, vivien en llocs sinistres
aïllats, maleïts, entre ruïnes i enderrocs.
La bruixa nocturna visita les bruixes de Lapland 1796 de
Johann Heinrich Füssli
Aquestes pobres dones, seguidores
de l'antic culte a la Deessa Mare, van ser demonitzades per l'Església i el
populatxo que les va acusar de raptar nens nounats per fer les seves pocions
màgiques, entre les quals es trobaven la recepta màgica per produir la pesta:
«cossos d'homes, nens de llet, empestats vius llocs a bullir en una caldera...»
Sierpes també, clar és, elles eren la
imatge de la Deessa. Les pólvores així confeccionades es bufaven amb certes canyelles
sobre tendes, esglésies, confessionaris.
Dança macabra
La Santa Compaña
El mal tenen com a escenari la nit i les
seves divinitats protectores són la Lluna, cridada Diana o Seleni, però també Hecate
(propietària de l'ànima dels morts) que apareixia en la cruïlla dels camins, a
la nit, presidint un festeig d'ànimes i de gossos que udolaven. Per tenir-la
propícia, se li rendia culte dipositant ofrenes en les cruïlles. Les grans
celebracions brujeriles coincidien amb les velles cerimònies de caça o amb la
temporada de zel dels animals, les bruixes es reunien i recollien herbes
medicinals a la llum de la lluna, dansaven frenèticament i udolaven com a llops.
Imatge del joc de rol de Ricardo Ibáñez
Mentrestant,
l'Església crea la idea del dimoni, el senyor de la nit que s'apareix en les
cruïlles dels camins, congregant als fetillers i als morts condemnats
eternament. L'Església substitueix a Hecate pel dimoni, igual que abans, les
primeres tribus patriarcals –jueus, aris, germans…- van substituir el culte de
la Deessa Mare pel culte a un déu patriarcal del tro, terrorífic, que
infringeix terribles càstigs als seus adoradores.
Ricardo
García Cárcel assenyala que la bruixomanía
va ser frenada a Espanya gràcies al distanciament de la Inquisició respecte del
populatxo supersticiós. Els inquisidores van aplicar una exquisida lògica
racionalista a l'estudi dels casos que denunciaven alcaldes i capellans
analfabets de les poblacions agrícoles i grans ciutats. Els inquisidores mai
van creure en l'existència de la bruixeria, ni tan sols els va preocupar com a
problema teològic, per la qual cosa la caça de bruixes a Espanya va ser poc
rellevant. Així és, amics, els inquisidores espanyols van ser més tolerants que
els clergues protestants i que la resta dels europeus, destacant per la seva
crueltat en la crema de bruixes els alemanys i els francesos. Els més
civilitzats van ser els anglesos, els espanyols, portuguesos, italians i grecs,
és a dir, els mediterranis.
El inquisidor Fernando Valdés va
manifestar davant el Consell de la Suprema, ja en 1525, que "todos los más
juristas de este Reyno an tenido por cierto que no ay bruxas", i que no eren
sinó producte de la imaginació de les gents.
Funcionalitat de la bruixeria valenciana
La cobertura teològica i intel·lectual de
les bruixes i fetilleres valencianes sembla superior a la basca i, per descomptat,
es va anar enriquint-se progressivament. Des de 1620, a la major part dels
processats se'ls troben llibres de conjurs, entre els quals destaquen amb
freqüència la Clavícula de Salomón. El
processat més intel·lectualitat que coneixem va ser l'estudiant de Gandia Melchor Agramunt,
processat en 1622, per alquimista, un gran coneixedor del llibre de conjurs
citats.
Ricardo
García Cárcel diu que el model
mediterrani de bruixeria destaca pel feroç individualisme de les bruixes, no hi
ha reunions, ni aquelarres, i sobretot, per l'agudíssim sentit pragmàtic del
quefer bruxeril. Les bruixes estan ocupades a aconseguir el control de la
Naturalesa per obtenir salut, sexe i coneixement del futur amb el qual fer
negocis amb els seus clients.
La bruixeria, en general,
sempre ha estat funcional. Ho diu Henningsen en L'advocat de les bruixes (Madrid: Aliança
Editorial, 2010) on defineix la bruixeria com un sistema ideològic capaç
d'aportar solucions a gran part dels problemes quotidians. Però el pragmatisme
de la bruixeria que estic descrivint va ser molt diferent al cas basc. Al País
Basc el bruixot és vist com la necessària font -perfectament localitzada,
identificada i perseguible- del mal domèstic. És el boc expiatori, el contramodel
del amoral i maleït, la vàlvula de fuita de l'agressivitat latent en la
societat, segons la interpretació de Henningsen.
Ara bé, en l'àmbit que estudiem, la
funcionalitat de la bruixeria va ser molt més constructiva, es va dirigir cap a
l'àvid control de la Naturalesa en quatre sentits: la salut, el sexe, el
coneixement del futur i l'ambició econòmica, buscant en això les alternatives a
la medicina acadèmica, a l'amor conjugal o d'alguna manera limitada i a les
servituds del present i de la pobresa. No hi ha mostres de la clàssica funció
agrària de la bruixeria propiciatòria de bones collites.
Tasques de les fetilleres valencianes
García Cárcel fixa els objectius bàsics
de les bruixes o fetilleres valencianes en el negoci del sexe, salut i diners,
per aquest ordre, que eren els principals anhels d'una societat
impressionantment vitalista a la qual només angoixava el futur en relació al
gran temor: la mort. Perquè, efectivament, la mort aquí era entesa no com a
trànsit, sinó com a final de tot, de l'alegria i dels plaers mundans. A la mort
no se li dediquen aquí les costoses inversions econòmiques (dols, misses,
tombes...) d'altres àrees geogràfiques.
Per a una societat vitalista la religió
solament servia per a la mort, per donar una digna sortida a la bona vida. En
contraposició, la bruixeria es posava al servei de la satisfacció plena i
completa de la bona vida, en la qual el sexe jugava un paper transcendental.
Són molt escasses les mostres d'encanteris per aconseguir la fertilitat,
expectativa molt freqüent en altres àmbits. Aquí, no obstant això, abunden els
encanteris amatoris per aconseguir l'amor de la dama o el cavaller indiferent
(curiosament abunden més les dones que reclamen l'atenció dels homes) o per
dotar de bel·ligerància sexual a la ancianitat.
Goya. Maja amb celestina
La funció celestinesca de les bruixes va
contribuir decisivament a incrementar la intensa relaxació moral que s'observa
en aquests àmbits. El control de la salut va propiciar el freqüent ús del
curanderisme -que a València va ser majoritàriament morisc- amb tot tipus de
recursos esotèrics que motivaven les ires de la medicina oficial que es veurà acusada
sobretot de matar de gana i cobrar molt.
L'ambició econòmica també va exigir la
intermediació de la bruixeria. Les bruixes van participar activament en la
cerca tan intensa com a pintoresca de tresors, tresors dels quals es diu moltes
vegades que el dimoni tenia guardats pel anticriste. El cèlebre morisc Cosme Abenamir,
de Benaguasil, va participar en sortilegis i fetilleries a la cerca d'anhelats
tresors, fent venir fins i tot de la Vall d'Elda a una invocadora de dimonis, anomenada
Nadar,
per trobar un suposat tresor que el seu antecessor havia posat sota terra.
La funcionalitat de la bruixeria era, doncs,
patent. Serveix per guarir malalties, incrementar les relacions sexuals,
generar il·lusions... La Inquisició penalitzarà la bruixeria quan aquesta
funcionalitat quedi sense complir. Els inquisidores toleraran aquestes
activitats de les fetilleres, sempre que creen en Déu, en canvi, no toleraran
que adorin al diable, que es practiquin ritus satànics com els aquelarres del
nord, doncs això denotaria que el practicant està irremeiablement condemnat.
El
bruixot de Frank Frazetta
L'alquímia no va ser perseguida
mentre es va creure -fins en les altes instàncies de la cort de Felipe II- en
la seva viabilitat. Quan al segle XVII l'obtenció de metall preciós per procediments
alquímics es revela impossible, la Inquisició processa a alquimistes com
Melchor Agramunt, perquè pretenia fer plata de l'argent viu, sent com tot això
és en va i frustratori, i com a tal prohibit pel Sant Ofici.
La Inquisició, doncs, no sembla perseguir
ni els mitjans ni les finalitats, sinó els resultats. A les bruixes se'ls
podria perdonar tot o gairebé tot, menys que fossin inútils o estèrils, que
generessin frustracions.
BRUIXES: INDEX
Comentaris