Nostres bruixotes


       La paraula “bruixa” és d'etimologia desconeguda. La primera aparició documentada de la paraula, en la seva forma bruxa, data de finals del segle XIII, segons Carmelo Lisón Tolosana, Les bruixes en la història d'Espanya, Madrid: Temes d'Avui, 1992, p. 25. Seguint a aquest autor, en 1396 es troba la paraula broxa, en aragonès, en les Ordenaciones y Paramientos de Barbastro. Lisón Tolosana considera que l'origen de la paraula pot trobar-se a l'àrea pirinenca. A Gascunya i Béarn era també corrent l'ús d'una paraula etimològicament relacionada, brouche (Ref: Carmelo Lisón Tolosana, op. cit., pàg. 26-28). Un document medieval escrit en llatí, citat per Du Cang parla de “broxae”, amb el significat de hechicera. El filòleg italià C. Negra diu que ve de “bruscu” amb el significat de gripau. Al boc de les bruixes també se li coneix com el “Boc de Biterna”, segons Corominas aquesta paraula és d'origen prerromà. Biterna és la cova o un altre lloc, de vegades un prat, on es reunien les bruixes.

      Hi ha pobles considerats com a grans nius de bruixes, en els quals totes les persones són bruixotes o bruixots ja des del naixement. Tenen aquesta fama les viles d'Altafulla, Cadaqués, Centelles, Llers, Molíns de Reis… A la nostra terra destaquen les bruixes de la serra de Cantacuc, allà per Beniaia, popularitzades per Enric Valor en la rondalla l’Envejòs d’Alcalà o les de l’esbarder de Cocentaina i les que es reunien en la Cova de les Bruixes de Benitaxell, a l'antic camí entre Alacant i València.


Poblat de la Queirola, en la Serra de Cantacuc (Beniaia-Vall d’Alcalà)



Nens en el que resta de la Cova dels Bruixes (Benitaxell) Fot. Josep Antoni Vallés

          La bruixeria a Catalunya de Joan Guillamet i L'Empordà Fantàstic de Gabriel Martín ens parles de bruixes com la noia bruixa de Fortià; el bestiar embruixat de Vilacolum; els bruixots empordanesos, com els dels Cargols; les bruixes altempordaneses és trovaben en els immediacions del monestir de Sant Pere de Rodes. El cim de la muntanya de Verdera fou l'enclavament de reunions de cultes i ritus en què el factor eròtic tènia una dimensió trascendent, no gaires kilòmetres d'allà, s'alça el Puig Ventòs, a prop del poble d'Avinyonet. Aquests terrenys coneguts com els Garrigues eren també l'escenari dels aplecs dels bruixes de Llers. D'aquest lloc és conservin llegendes d'inquietants prodigis com la desaparició d'una velleta o la presència de pedres de forma malèfica o satànica. Al poble de Boadella hi havia els bruixes de la vinya gran, un grup de donotes que portaven un mal viure a tota la població, causant pedregades que malmetien els collites i emmetzinant el bestiar.

      Els pedregades que congriaven de Llers estant i que eren engedades al damunt de la plana de l'Empordà, sembla que sovint havien estat desfetes i esbargides per els batallades dels campanes de bronze del campanar de Figueres. Moltes vegades els bruixes havien provat d’anul·lar aquell destorb als seves malvestats, però com que el campaner se’n malfiava sempre i solia estar força a l'aguaït, els havia fet recular sempre a toc de campana. Fins que a l'últim, tipes i cuites d'aquella murga que ja feia massa temps que durava, van aplegar-se  en magna assemblea amb els bruixots de Palau Saverdera i tot el bruixam de l'Empordà i del Rosselló per planejar una operació a gran escala i aconseguir l'objectiu que era el seu desfici: l'ensorrament de campanar figuerenc. Van escollir com a data més adient la nit de Sant Silvestre, la darrera nit de l'any, que és, segons les teories bruixesques, quan els bruixes gaudeixen d'un poder més gran. Aquella nit és veu que al campaner de Figueres li devia costar un xis agafar el so, o potser tènia una mena de pressentiment estrany, va muntar guàrdia i va impedir el propòsit de les bruixes. (Les bruixes de Llers és un poemari publicat el 1924 de Carles Fages de Climent amb il·lustracions de Salvador Dalí.)

      El diable assenyala a les bruixes mitjançant un senyal que els fa en l'esquena, en concret es tracta d'un forat on es pot amagar una agulla. L'herba que més aprecien les bruixes dels països de parla catalana és la rude. Les seves habilitats són del tipus de fer ballar un sedàs damunt d'una punta de tisora, clavar agulles en el pit i en el clatell dels nens, el divendres escolten tot el que es diu d'elles, són amigues dels galls blancs, dels gats negres i del boc. Se solen untar amb un greix que els permet sortir volant per la xemeneia. Abans d'untar-se posaven a cremar el braç d'un nen, la qual cosa feia que ningú es despertés. Les bruixotes d’Eivissa utilitzaven el greix d'un nen. Quan volien sortir a la reunió, deixaven al costat del marit un tió encès, i escopien saliva que responia als nens de bressol com si anés la seva mare.

-  “Alta Fulla!”, “Alta fulla xemeneia amunt!”, “Vola Fulla!”, “Fulla sobre Fulla!”, “En l’aire fulla!”. Alta fulla, vola fulla, com el fum, xemeneia amunt.

      Són els crits utilitzats per les bruixes catalanes per iniciar el vol. Les valencianes cridaven: “Vola per damunt sota!”.

     
Dites populars i refranys de bruixes

La lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa
A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit
L'infant batejat en dimarts o divendres, es torna bruixa o bruixot
Divendres i dimarts, dies de bruixes i de males arts
Com més pa i més vi al celler, més bruixes pel carrer
Any de pluges, fora bruixes
Any de vi, any de bruixes
Per Sant Silvestre, salten les bruixes per la finestra
L'òliba viu amb les bruixes i els bruixots
Bruixes i mals surten dels hostals
Bruixes o jocs de mans, «patranyes» de xarlatans
Beata bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa
Lesa bruixes van a missa només els dilluns
El divendres és fill d'una bruixa, per això arruixa
No et fiïs de bruixot pobre ni de metge malalt
Les bruixes són a l'ampolla
Bruixa o bruixot, del celler a l'hostalot
Bruixots i curanderos, papadinerus
Cap bruixa s'atura on hi ha ferradura
Març, marçot, mata la bruixa i el bruixot
Qui creu en bruixes, no creu en Déu
El ric tornar pobre, o metge, o bruixot, o alcavot
Bruixes i jocs de mans, patranyes de xarlatans
Qui es vesteix al revés, no el toquen les bruixes


(Recopil·lació del blog Poesia Infantil i Juvenil)

      Una altra de les habilitats que tenien les nostres bruixes era el de la metamorfosi, de vegades fregant-se contra un esbarzer o travessant-se el cap, d'orella a orella, amb una agulla de cosir espardenyes. Les bruixes velles, per conservar la seva força, havien d'ensenyar el cul totes les nits de lluna plena. Això ens recorda el culte a la Deessa Mare, personificada en la Lluna. La nit de Sant Silvestre, el 31 de desembre, era la festa major de les bruixes. Es podia saber si una dona era bruixota perquè temien a l'aigua beneïda, quan el capellà alçava l'hòstia tornaven la cara, i si no es tancava el missal, les bruixes no podien trobar la porta de sortida. En apartats anteriors d'aquest blog hem vist com en imposar-se la societat patriarcal, la propietat privada i la família. S'abandona la societat matriarcal, en la qual tot era de tots, fins i tot els fills, que eren nodrits pel grup de dones. Per a això és necessari denigrar a la dona, ratllar-la de dona verinosa per culpa dels fluxos menstruals, fer-la responsable de l'arribada del pecat i el mal al món: la Bíblia s'encarrega d'això en l'episodi de la serp i Eva. Bé, al final la dona soltera i independent, les dones no submisses, seran ratllades pels patriarques com a bruixes malvades.


Adan i Eva, manuscrit il·luminat del segle XV

      Ara ja tenim a la dona convertida en bruixa de la qual cal protegir-se. Com? Doncs portant una peça de vestir a l'inrevés, o deixant una pedra de sílex polida sota una teula, procurant tenir aigua beneïda a casa, o romaní i olivera beneïda. Guardar un tros de pa al calaix de la taula de menjar protegia de les bruixes, igual que fer-los la “Figa”:

     “La figa i la flor; la figa et fair, gardela;
 la figa el fair i al Domoni la done.
Pèl de llop, tres cops en creu;
posat dintre d’una bota,
 que mai més pugui rebotre”.

       El signe fàl·lic, el dit polze entre els altres dits, és utilitzat encara a Itàlia, com la manifestació del desig de destruir la capacitat sexual d'un individu determinat.

     Mereix destacar-se que la societat valència, en temps de la bruixeria, es caracteritzava per la promiscuïtat entre els moriscs i els cristians. Aquests primitius habitants de Xarq al-Andalus, odiats en el religiós, esquitxarien de pautes de conducta als seus veïns cristians vells. Curiosament, dels 67 processaments per la Inquisició valenciana al segle XVI, 46 eren cristians vells i 21 moriscs.

     El concepte que tenen del dimoni les bruixes valencianes és singular. Es tracta d'un personatge molt familiar, omnipresent, d'imatge molt variada i, per descomptat, mai tan sinistra com la que emana de les prediques o de la imatgeria religiosa del segle XVI i XVII.



      La morisca María de Santa Ana, en 1603 ho descrivia així: Figura d'un home vestit de negre amb un sol ull en el front, la cara sortida i bruna, i tenia no més de set pèls en cada part de la cara i cap en la punta de la barba i les dents llargues.

      A Catherina, esclava de l'astròleg Jerónimo Muñoz, se li apareixia amb les més diverses figures: Havia vist una visió amb banyes i cua llarga en figura d'home i pèl de gat, i li dixo que per què no li dava crèdit, i altres vezes se li apareixia en figura de peix i de gos i unes altres de mig home vell cara gran i unes altres de moc i nen vestit d'or i li dezía que era moro encantat.

      L'endimoniat de Mas Campeiol, a la regió catalana d'Oix, descrivia al dimoni com un jove molt formós, imatge aquesta més difosa que la clàssica del boc.


       La comunicació amb el dimoni s'aconseguia amb els més diversos procediments. La gamma d'encanteris va ser múltiple: clavar cinc agulles en una figura prèviament confeccionada amb cera i oli, escriure unes lletres en hòsties amb sang treta del dit polze de la mà esquerra, matar un pollastre blanc i pintar un cor en una tauleta mullant la sang amb un clau de cap rodó... Hi havia una sèrie de conjurs perfectament estandarditzats, com el de la rodemilla, el del pa i formatge, el dels nou grans de sal, el de l'escombreta, el de les faves panesques.


Elixir d'amor


Fotos. Infovudu.com

      El conjur que apareix més vegades repetit és el següent: Sobre unes toronges partides per mitjà i posades al foc en cadascuna clábase un clau i en la toronja col·loqueu oli, sabó i calç. Díxese: jo et conjuro per Sant Pere i per Sant Pau i per Satanàs i per Belcebú, perquè ansí com s'estova aquesta taronja al foc, s'estova el cor de Fulano i faci el que desitgem.

       Un altre conjur per saber qualsevol qüestió sobre la qual es demanda informació: Que s'untés la mà d'un noi o noia en el palmell amb una mica d'oli i si fos llorer seria millor i sutja de la xemeneia i posta del sol en part descoberta dixere estovo amb el palmell de la mà: jo et conjuro per Sant Pere i Sant Pau i pels àngels i per Sant Silvestre... i que dites les aquestes paraules sortiria d'allí la persona que volgués veure i se li preguntés tot el que volgués saber

     A principis del segle XVII la 'caça de bruixes' aconseguia un dels seus punts àlgids en pràcticament tota Europa, assolada per les lluites de religió, els conflictes internacionals, arruïnada per freqüents sequeres que van produir un minvament en la producció de cereals, ocasionant fams entre els habitants europeus que, disminuïdes les seves facultats immunològiques, van sofrir els efectes de les epidèmies de pesta que van ocasionar grans mortaldats de la població, cosa que va sembrar el pànic. La gent espantada buscava desesperadament un culpable i es va convertir en cultiu apte per a la proliferació de messies i xerraires salvadors de la humanitat, que van manipular a les masses, espantades i preses de la histèria, van esperonar el seu fanatisme i els estibaren a la cerca de bocs expiatoris, van encaminar les seves ires cap als éssers diferents, entre els quals es trobaven les bruixes. Per a l'Església, la dona, inferior i lasciva, i per tant procliu a plaers i venjances, forçosament està predisposada a la bruixeria. Les condemnaven per connivència amb el diable. De sanadores van passar a ser enverinaries, a considerar-les maleïdes, núvies del diable, vivien en llocs sinistres aïllats, maleïts, entre ruïnes i enderrocs.


La bruixa nocturna visita les bruixes de Lapland 1796 de Johann Heinrich Füssli

     Aquestes pobres dones, seguidores de l'antic culte a la Deessa Mare, van ser demonitzades per l'Església i el populatxo que les va acusar de raptar nens nounats per fer les seves pocions màgiques, entre les quals es trobaven la recepta màgica per produir la pesta: «cossos d'homes, nens de llet, empestats vius llocs a bullir en una caldera...» Sierpes també, clar és, elles eren la imatge de la Deessa. Les pólvores així confeccionades es bufaven amb certes canyelles sobre tendes, esglésies, confessionaris.


Dança macabra


La Santa Compaña

      El mal tenen com a escenari la nit i les seves divinitats protectores són la Lluna, cridada Diana o Seleni, però també Hecate (propietària de l'ànima dels morts) que apareixia en la cruïlla dels camins, a la nit, presidint un festeig d'ànimes i de gossos que udolaven. Per tenir-la propícia, se li rendia culte dipositant ofrenes en les cruïlles. Les grans celebracions brujeriles coincidien amb les velles cerimònies de caça o amb la temporada de zel dels animals, les bruixes es reunien i recollien herbes medicinals a la llum de la lluna, dansaven frenèticament i udolaven com a llops.


Imatge del joc de rol de Ricardo Ibáñez

      Mentrestant, l'Església crea la idea del dimoni, el senyor de la nit que s'apareix en les cruïlles dels camins, congregant als fetillers i als morts condemnats eternament. L'Església substitueix a Hecate pel dimoni, igual que abans, les primeres tribus patriarcals –jueus, aris, germans…- van substituir el culte de la Deessa Mare pel culte a un déu patriarcal del tro, terrorífic, que infringeix terribles càstigs als seus adoradores.



      Ricardo García Cárcel assenyala que la bruixomanía va ser frenada a Espanya gràcies al distanciament de la Inquisició respecte del populatxo supersticiós. Els inquisidores van aplicar una exquisida lògica racionalista a l'estudi dels casos que denunciaven alcaldes i capellans analfabets de les poblacions agrícoles i grans ciutats. Els inquisidores mai van creure en l'existència de la bruixeria, ni tan sols els va preocupar com a problema teològic, per la qual cosa la caça de bruixes a Espanya va ser poc rellevant. Així és, amics, els inquisidores espanyols van ser més tolerants que els clergues protestants i que la resta dels europeus, destacant per la seva crueltat en la crema de bruixes els alemanys i els francesos. Els més civilitzats van ser els anglesos, els espanyols, portuguesos, italians i grecs, és a dir, els mediterranis.

     El inquisidor Fernando Valdés va manifestar davant el Consell de la Suprema, ja en 1525, que "todos los más juristas de este Reyno an tenido por cierto que no ay bruxas", i que no eren sinó producte de la imaginació de les gents.

Funcionalitat de la bruixeria valenciana

      La cobertura teològica i intel·lectual de les bruixes i fetilleres valencianes sembla superior a la basca i, per descomptat, es va anar enriquint-se progressivament. Des de 1620, a la major part dels processats se'ls troben llibres de conjurs, entre els quals destaquen amb freqüència la Clavícula de Salomón. El processat més intel·lectualitat que coneixem va ser l'estudiant de Gandia Melchor Agramunt, processat en 1622, per alquimista, un gran coneixedor del llibre de conjurs citats.


      Ricardo García Cárcel diu que el model mediterrani de bruixeria destaca pel feroç individualisme de les bruixes, no hi ha reunions, ni aquelarres, i sobretot, per l'agudíssim sentit pragmàtic del quefer bruxeril. Les bruixes estan ocupades a aconseguir el control de la Naturalesa per obtenir salut, sexe i coneixement del futur amb el qual fer negocis amb els seus clients.

      La bruixeria, en general, sempre ha estat funcional. Ho diu Henningsen en L'advocat de les bruixes (Madrid: Aliança Editorial, 2010) on defineix la bruixeria com un sistema ideològic capaç d'aportar solucions a gran part dels problemes quotidians. Però el pragmatisme de la bruixeria que estic descrivint va ser molt diferent al cas basc. Al País Basc el bruixot és vist com la necessària font -perfectament localitzada, identificada i perseguible- del mal domèstic. És el boc expiatori, el contramodel del amoral i maleït, la vàlvula de fuita de l'agressivitat latent en la societat, segons la interpretació de Henningsen.


     Ara bé, en l'àmbit que estudiem, la funcionalitat de la bruixeria va ser molt més constructiva, es va dirigir cap a l'àvid control de la Naturalesa en quatre sentits: la salut, el sexe, el coneixement del futur i l'ambició econòmica, buscant en això les alternatives a la medicina acadèmica, a l'amor conjugal o d'alguna manera limitada i a les servituds del present i de la pobresa. No hi ha mostres de la clàssica funció agrària de la bruixeria propiciatòria de bones collites.

Tasques de les fetilleres valencianes

      García Cárcel fixa els objectius bàsics de les bruixes o fetilleres valencianes en el negoci del sexe, salut i diners, per aquest ordre, que eren els principals anhels d'una societat impressionantment vitalista a la qual només angoixava el futur en relació al gran temor: la mort. Perquè, efectivament, la mort aquí era entesa no com a trànsit, sinó com a final de tot, de l'alegria i dels plaers mundans. A la mort no se li dediquen aquí les costoses inversions econòmiques (dols, misses, tombes...) d'altres àrees geogràfiques.

     Per a una societat vitalista la religió solament servia per a la mort, per donar una digna sortida a la bona vida. En contraposició, la bruixeria es posava al servei de la satisfacció plena i completa de la bona vida, en la qual el sexe jugava un paper transcendental. Són molt escasses les mostres d'encanteris per aconseguir la fertilitat, expectativa molt freqüent en altres àmbits. Aquí, no obstant això, abunden els encanteris amatoris per aconseguir l'amor de la dama o el cavaller indiferent (curiosament abunden més les dones que reclamen l'atenció dels homes) o per dotar de bel·ligerància sexual a la ancianitat.


Goya. Maja amb celestina

      La funció celestinesca de les bruixes va contribuir decisivament a incrementar la intensa relaxació moral que s'observa en aquests àmbits. El control de la salut va propiciar el freqüent ús del curanderisme -que a València va ser majoritàriament morisc- amb tot tipus de recursos esotèrics que motivaven les ires de la medicina oficial que es veurà acusada sobretot de matar de gana i cobrar molt.

    L'ambició econòmica també va exigir la intermediació de la bruixeria. Les bruixes van participar activament en la cerca tan intensa com a pintoresca de tresors, tresors dels quals es diu moltes vegades que el dimoni tenia guardats pel anticriste. El cèlebre morisc Cosme Abenamir, de Benaguasil, va participar en sortilegis i fetilleries a la cerca d'anhelats tresors, fent venir fins i tot de la Vall d'Elda a una invocadora de dimonis, anomenada Nadar, per trobar un suposat tresor que el seu antecessor havia posat sota terra.


      La funcionalitat de la bruixeria era, doncs, patent. Serveix per guarir malalties, incrementar les relacions sexuals, generar il·lusions... La Inquisició penalitzarà la bruixeria quan aquesta funcionalitat quedi sense complir. Els inquisidores toleraran aquestes activitats de les fetilleres, sempre que creen en Déu, en canvi, no toleraran que adorin al diable, que es practiquin ritus satànics com els aquelarres del nord, doncs això denotaria que el practicant està irremeiablement condemnat.


El bruixot de Frank Frazetta

      L'alquímia no va ser perseguida mentre es va creure -fins en les altes instàncies de la cort de Felipe II- en la seva viabilitat. Quan al segle XVII l'obtenció de metall preciós per procediments alquímics es revela impossible, la Inquisició processa a alquimistes com Melchor Agramunt, perquè pretenia fer plata de l'argent viu, sent com tot això és en va i frustratori, i com a tal prohibit pel Sant Ofici.

Comentaris

Entrades populars