El nu en l'Edat Mitjana

de maig 19, 2012

El nu en l'Edat Mitjana

Per als grecs el cos era un motiu d'orgull, en canvi, per als jueus i, per tant, per al cristianisme, era motiu de vergonya, era la condició dels esclaus i els miserables, segons Francisco Calvo Serraller, Los generos de la pintura, Taurus, Madrid, 2005. El cristianisme, al contrari que altres religions que van integrar amb naturalitat la dimensió sexual de l'home com un element més de la seva manera de ser, va tendir a negar-la i reprimir-la. Es diu que el responsable d’aquesta antipatia cap a la unió sexual va ser Sant Pau, al qual, per altra banda, s’acusa de ser un homosexual reprimit. Un altra influència negativa cap al sexe es produeix per els tabús sexuals que havia heretat el cristianisme dels jueus. Com a conseqüència, el nu i les representacions sexuals passaren a estar prohibides en l’art occidental.

Durant segles els artistes s'acostumaran a utilitzar sempre un repertori de símbols, mites i al·legories per plasmar de manera sublimada i codificada tot el relacionat amb el cos, la nuesa i el sexe. Bona part de l'art occidental és el resultat d'aquest conjunt d'idees, creences i freqüents repressions. L’erotisme s’amaga darrere els justificants de la mitologia i de les escenes bíbliques en les èpoques de moral puritana, però, en aquestos períodes és quan mes ha gaudit d'un públic que l’ha adquirit i col·leccionat per el seu plaer sensual. El nu va quedar circumscrit als escassos passatges de les Sagrades Escriptures que ho justificaven, com Adam i Eva al Paradís o el martiri i crucifixió de Jesucrist. En els pocs casos de representació del nu són figures anguloses i deformades, allunyades del harmoniós equilibri del nu clàssic, quan no són formes deliberadament lletges i malmeses, com a senyal del menyspreu que se sentia pel cos, que era considerat un simple apèndix de l'ànima

ATM "Adam TRAXIT Morte" que vol dir que Adam va arrossegar cap a la mort, mentre que la d'Eva, ATEV, és "Adam tradidit Evae Vitam". Eva apareix inclinada, mentre que Adam es representa dret. Maderuelo no pretén mostrar la bellesa física, sinó la moral. Obra del segle XII, autor anònim, de l'ermita de Santa Cruz de Maderuelo (Segovia), en l’actualitat al Museu del Prado, a Madrid.

Per a la mentalitat de l'home medieval, el cos era un contenidor sofrent, receptacle de malalties i sentina de vicis. Els artistes segueixen les teories gnòstiques i maniquees, que influiran sobre el cristianisme, la seva creença de que hi ha un Déu bo allà dalt del cel i un altre, un Demiurg, un germà del Déu bo expulsat del cel, el qual va crear el món. Però, com aquest ser és maligne, el món va resultar imperfecte i la matèria corrupta, la carn és feble, temporal i perible; tothom pot constar com el cos envellís i es descompon: no hi ha bellesa en ell, tan sols immundícia. La religió cristiana, influïda per la idea platònica del cos com a presó de l'ànima, va perdre l'interès en l'estudi de les formes anatòmiques naturalistes, centrant la representació de l'ésser humà en l'expressivitat. (Eco, Umberto (2004). Historia de la belleza. Lumen, Barcelona)

Dansa Macabra. La mort amb el capellà i el Soldat, 1496

Com la mort està a la volta de cada cantonada, sembla de necis recrear-se o donar-li importància al físic. Els nus que es representen, són doncs desmanegats, de línies agudes i bastant allunyats de qualsevol intenció sensual. De vegades els nus son macabres, com Els amants morts, la Mort i la Luxúria, del Mestre de l’Alt Rhin.

Els amants morts, la Mort i la Luxúria (segle XVI), del Mestre de l’Alt Rhin, Museu de Belles Artes de Estrasburg.

La pintura és converteix en un art al servei de l'Església i en temes com la "Expulsió del Paradís" i el "Judici Final", apareixen les ànimes nues abrasant-se en les flames de l'infern, davant les mirades complaents i satisfetes dels dimonis. No obstant, les representacions sexuals es "colen" per capitells i cantonades, associades moltes vegades amb el grotesc i satíric, així com amb la fecunditat. Aquesta era molt important en una societat necessitada de repoblar amplis territoris i en la qual calia abundant mà d'obra per a les tasques agrícoles.

L'Infern. Representació medieval a El Manuscrit «Hortus Deliciarum», de 1180

Més endavant, a partir del segle XIV, apareixeran nus allunyats de l'àmbit religiós en les miniatures. Es tracta d’il·lustracions com les del llibre de Les molt riques hores del Duc de Berry, en què la imatge del cos s'allunya del prototip ideal, apareixent dones poc agraciades, molt primes, raquítiques. El propòsit era contrarestar el nus populars en el que retrataven la dona en llocs de plaer o al moment del bany. El nu d’Eva, amb la seva forma allargada, bulbosa, de pits petits i ventre voluminós, es va convertir en el prototip del nu femení gòtic, que perduraria durant dos-cents anys.

El Pecat i l’Expulsió del Paradís, de Les molt riques hores del Duc de Berry (1416), Germans Limbourg, Museu Condé, Chantilly.

Vanitat (1485), de Hans Memling, Museu de Belles Arts d’Estrasburg.

El període gòtic va suposar un tímid intent de refer la figura humana, més elaborada i partint d'unes premisses més naturalistes, però sota un cert convencionalisme que subjectava les formes a una rigidesa i una estructura geometritzant que supeditava el cos a l'aspecte simbòlic de la imatge, sempre sota premisses de la iconografia cristiana. Amb la incorporació del Judici Final a la iconografia pictòrica es modernitza la representació del cos humà. L'escena de la resurrecció de la carn contemplava que els cossos estiguessin nus, alhora que en ser ànimes renascudes havien de representar paràmetres d'una bellesa perfecta, de manera que els artistes es van fixar novament en les obres de l'art clàssic greco-romà, sorgint tractats com el Speculum de Vincent de Beauvais, que contenia instruccions per als artistes basades en antics tractats clàssics.

Una visió de l'Infern. Miniatura del Speculum Historiale, de Vicenç de Beauvais (1190-1264). Museu Comte, Chantilly, França.

El nu més o menys naturalista va començar a aparèixer amb timidesa a la Itàlia prerenaixentista, generalment en forma d’al·legories, com la imatge de Fortitudo al Baptisteri de Pisa, obra de Nicola Pisano, que evoca lleugerament un atleta policletià, o la figura de la Temprança en un púlpit de la Catedral de Pisa (1300-1310), de Giovanni Pisano, en forma de Venus púdica que cobreix amb els seus braços les seves parts íntimas. També es percep en l'obra de Giotto, especialment en el seu Judici Final de la capella dels Scrovegni de Pàdua.