Erotisme en l’art


    Per no saturar-vos tant la ment amb els fongs al·lucinògens, us donaré un descans espiritual i ens traslladarem al món del nu, el de les belles i bells cossos humans -la base de l'art segons la meva humil opinió-, del qual he avançat imatges en les entrades referents a Balthus, William-Adolphe Bouguereau, Borís Vallejo ... A hores d'ara ja us haureu adonat que sento predilecció pel cos humà -tot i que acostumo a fer fotografies i pintures de paisatges-, però en realitat jo subscric les paraules de Renoir: "Sent debilitat per el cost de la dona, ja sorgeixi del mar o del seu llit, ja és digui Venus o Niní, mai s'inventarà res millor que la dona nua".

     Ara ja em podeu titllar de masclista!

     Seguir l’evolució del nu en la història de l'art és contemplar la progressió dels tabús i convencions sobre el cos, la moral i el pudor al llarg de les èpoques. Kenneth Clark, en la seva obra El desnudo. Un estudio de la forma ideal (1956), emfatitza la distinció en llengua anglesa de dos tipus de nu: la forma humana natural (naked) i la transcripció d'aquesta forma d'una manera idealitzat (nude). El cos és aquell que es despulla de les robes sense cap tipus de filtre o representació cultural, mentre que el nu és el cos,  la imatge del qual, ja conté tot el produït per la cultura, està vestit de totes les representacions com el desig sexual: representació de dones voluptuoses, gitades amb les anques cap amunt i les cames obertes... Moltes cultures toleren la nuesa en l'art en major mesura que la nuesa en la vida real, amb diferents paràmetres sobre què és acceptable: per exemple, fins i tot en un museu en el qual es mostren obres amb nus, en general no s'accepta la nuesa del visitant.




Paradis”, una sèrie de fotografies fetes per Juergen Teller dins del museu del Louvre de París protagonitzades per l’actriu Charlotte Rampling y la modelo Raquel Zimmermann. Revista Paradis, nº 5, 2009

       Segons Francisco Calvo Serraller, «el nu no és només una forma d'art, sinó que és l'explicació o la raó mateixa de ser de l'art occidental: aquest punt o intersecció dramàtica entre el natural i el celeste, entre l'ideal i el real, entre el carnal i l'espiritual, entre el cos i l'ànima». (Calvo Serraller, Francisco. Los géneros de la pintura. Taurus, Madrid. 2005, p. 61.) També Javier Portús, conservador del Museu del Prado, opina que «durant segles el nu ha estat la forma artística per excel·lència a Occident, aquella capaç d'expressar millor que cap altra els valors del color i de la matèria pictòrica». (Javier Portús  «Passió pels nus».)

       Per tal de reproduir la nuesa humana l’home s’ha  justificat en la mitologia i la religió, passant per l'estudi anatòmic, o bé com a representació de la bellesa i ideal estètic de perfecció. L'art ha estat des de sempre una representació del món i l'ésser humà, un reflex de la vida. Per això, el nu no ha deixat d'estar present en l'art, sobretot en èpoques anteriors a la invenció de procediments tècnics per captar imatges del natural (fotografia, cinema), quan la pintura i l'escultura eren els principals mitjans per representar la vida.


Nu amb justificació mitològica. Diana sostin del bany (1742), de François Boucher, Museu del Louvre, París.



Nu amb justificació religiosa. Miguel Àngel. Adam i Eva, Capella Sixtina, 1509- 1510


      Al segle XXI, encara que en general el nu és vist amb naturalitat per la major part de la població, encara es produeixen casos de censura artística: el 2001, el secretari de Justícia dels Estats Units, John Ashcroft, va ordenar amagar l'estàtua Spirit of Justice que presideix la sala de conferències del Departament de Justícia a Washington, ja que mostrava els pits nuets. El 2008 es van retirar del Metre de Londres uns cartells publicitaris que reproduïen una Venus nua pintada per Lucas Cranach el Vell i que servien per anunciar una exposició dedicada al pintor renaixentista alemany a la Royal Academy, ja que segons la companyia «podria ferir i ofendre la sensibilitat dels usuaris del metro». També el 2008, el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, va ordenar cobrir un pit nu que mostrava l’al·legoria La Veritat revelada pel Temps de Giambattista Tiepolo, ja que era la imatge central de la sala de conferències de premsa del Govern, i apareixia al fons del president en les seves compareixences davant la televisió.


Spirit of Justice


El cartell de la Venus retirat del metro de Londres



      Encara que ens sembli increïble, per a algunes persones o alguns cercles socials continua sent un tema tabú, a causa de convencionalismes socials i educatius, generant un prejudici cap a la nuesa, que és conegut com «gimnofobia» o «nudofòbia» (Sergio Amado. Història del nu fotogràfic).

      La representació artística del nu ha oscil·lat en la història de l'art des de la permissivitat i tolerància de societats que ho veien com una cosa natural, i fins i tot ho encoratjaven com a ideal de bellesa -com en l'Antiga Grècia-, fins al rebuig i la prohibició per societats de moral més puritana, on generalment des d'unes premisses basades en la religió el nu ha estat objecte de censura i fins i tot de persecució i destrucció de les seves obres. En especial, el cristianisme ha estat una religió que no ha tolerat la representació del cos humà nu excepte en imatges de contingut religiós, exagerant les repressions durant la Contrareforma i el Concili de Trento (1563), atorgant al clergat la tasca de vigilar la correcta observança dels preceptes catòlics per part dels artistes (Rudolf Wittkower, Arte y arquitectura en Italia, 1600-1750. Càtedra, Milà, 2002).


      Després del Concili, el catolicisme contrareformista va censurar la nuesa per tot arreu, encapçalats pel papa Pau IV, el qual en 1559 ordenà a Daniele da Volterra de cobrir amb robes les parts íntimes de les figures del Judici Final de la Capella Sixtina realitzades poc abans per Miguel Ángel. Per aquesta acció Volterra va ser conegut des de llavors com il Braghettone, «el calçons».


Els calçons de il Braghettone
  
       Poc després, un altre papa, Pius V, va encomanar la mateixa tasca a Girolamo da Fano, i no content amb això Climent VIII tenia desitjos d'eliminar del tot la pintura, encara que, per fortuna, va ser dissuadit per l'Accademia di San Luca. Des llavors, l'Església catòlica es va encarregar amb cura de cobrir les nueses de nombroses obres d'art, bé amb teles o amb la famosa fulla de parra, la planta amb la que Adam i Eva es van tapar després del pecat original. Un altre exemple de rebuig del nu en l'art va ser el de la famosa estàtua de David de Miquel Àngel, que en ser col·locada a la Piazza della Signoria de Florència va ser apedregada pel públic que presenciava l'escena, encara que amb el temps es van acostumar a la seva presència i fins i tot es va guanyar l'afecte dels florentins. A Espanya, defensora a ultrança de la Contrareforma, la Inquisició va ser l'encarregada de vetllar per la decència i el decòrum en l'art, designant inspectors per supervisar el compliment dels decrets conciliars en l'art, com el sogre de Velázquez, el pintor sevillà Francisco Pacheco. En 1632 es va publicar a instàncies d'un noble d'origen portuguès, Francisco de Bragança, un document titulat Copia de los pareceres, y censuras de los reverendísimos maestros, y señores catedráticos de las insignes Vniversidades de Salamanca y Alcalá, y de otras personas doctas. Sobre el Abuso de las figuras, y pinturas lascivas y deshonestas; en que se muestra, que es pecado mortal pintarlas, esculpirlas, y tenerlas patentes donde sean vistas.


David de Miguel Ángel en el siglo XXI
Autor: PaUeT, 2008


      Un cas que podria haver acabat en una pèrdua irreparable de nombroses obres mestres de grans artistes va ser el protagonitzat per Carles III, qui el 1762 va ordenar cremar per consell del seu confessor, el pare Eleta, tots els quadres de nu pertanyents a la col·lecció real, i que amb tanta cura havien col·leccionat els monarques hispànics des Carles I fins a Felip IV. Entre les obres es trobaven, per exemple, Les tres Gràcies i el Judici de Paris de Rubens, Adam i Eva de Dürer, Venus recreant-se en la música i Venus i Adonis de Tiziano, Venus, Adonis i Cupido de Annibale Carracci, El tocador de Venus de Francesco Albani, Hipómenes i Atalanta de Guido Reni, Lot i les seves filles de Francesco Furini o la Lucrecia de Luca Cambiaso. Al final, aquestes obres van ser salvades de la crema pel pintor de cambra del rei, Anton Raphael Mengs, que el va convèncer perquè servissin de models d'estudi per a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Els processos inquisitorials van afectar fins i tot a un artista de la talla de Francisco de Goya, que va ser denunciat al Sant Ofici per la seva obra La maja nua, la qual va ser requisada pel tribunal en 1814. La Inquisició la va qualificar de «obscena», i va iniciar un judici a Goya, aconseguint lliurar-se per l’intercessió del cardenal Luis María de Borbón y Vallabriga.


Carles III d’Espanya, el tercer borbó. Coses de familia!

Comentaris

Entrades populars