La creació del món segons els cheyennes
Història de la creació del
món segons els cheyennes
Font: Francisco
Caudet Yarza, Llegendes dels
indis d'Amèrica del Nord, 1998, Edimat Llibres, pàg. 155-65.
Al principi no hi havia res. Absolutament
res. Tot era buit. Maheo, el Gran Esperit, es sentia com desolat. Va mirar al seu entorn, però, òbviament, no hi havia res a veure. Va tractar d’oir,
però res calia escoltar. Únicament es trobava ell, Maheo, només en el no-res.
- He de posar remei a aquesta situació.
Gràcies al seu gran poder, Maheo, no es
considerava aïllat, perquè ell mateix era un univers. Però, donat el fet
que es movia a través del no-res i del temps sense fi, Maheo va pensar que el
seu poder podia tenir alguna aplicació productiva i concreta.
Maheo, el Gran Esperit
Nada Nadie Nunca.wordpress.com
Tres Dits (Cheyenne). The Indian Congress Photo Gallery
- Per a què serveix el Poder -es va preguntar-, si no pot utilitzar-se per fer
el món i els diferents pobles? Sí, he de posar remei a aquesta situació! I
va portar a la pràctica les seves intencions creant una colossal extensió
d'aigua, com un llac, però salada. Va comprendre el Gran Esperit que
partint de l'aigua podria existir la vida. El llac mateix era vida.
- Haurien d'existir éssers que visquessin en les aigües, va dir Maheo al seu
poder. I així va ser.
Primer va fer els peixos que
nedaven a les fosques aigües, després les cloïsses i els cargols i els cucs,
que vivien a la sorra i al fons del llac.
- Formem ara éssers que puguin moure’s sobre l'aigua, va requerir del seu
Poder.
Així va passar. Van aparèixer les oques, els
ànecs, els xatracs, les foques, els xarxets, vivint i nedant al voltant del
llac. En la foscor, Maheo, podia escoltar el xipolleig de les seves potes
i el batre de les seves ales.
Chaman cheyenne
- M’agradaria veure totes les coses que acaben de ser creades, va pensar Maheo.
I un cop més els fets es van produir
d'acord amb els seus íntims desitjos. La llum va començar a fluir i a difondre’s,
primer blanca i clarejant a l'Est, posteriorment daurada i intensa al arribat
al mig del cel, i roja quan aplegava a l'últim punt de l'horitzó. Gràcies a la
claredat, va poder Maheo contemplar els ocells, els peixos i les petxines dels
animals marins recolzades en el fons del llac.
- Quina meravella! Va experimentar el Gran Esperit dins seu.
Poblat cheyenne
Llavors el ganso es va dirigir xipollejant cap
on suposava es trobava Maheo, en la immensitat de l'espai, sobre el llac.
- No arribo a distingir-te -però sé que hi ets-, va comentar. No sé on ets
ara, però sé que et trobes en qualsevol lloc: escolta, Maheo, el
"alguna cosa" que has fet, en el qual habitem, és bo. Però
comprèn que els ocells no som peixos, de vegades ens cansem de tant nedar i ens
sentiríem molt feliços de poder reposar fora de l'aigua.
- Llavors, voleu! -Va reposar Maheo-, agitant tots a l'uníson els braços.
Tots els ocells de l'aigua aletejaren
agitadament sobre la superfície aquàtica fins que van guanyar suficient
velocitat com per remuntar el vol. Eren tants que van enfosquir el
firmament. El cabussó fou el primer a tornar a la superfície del llac.
- Maheo -va dir, mirant entorn de si, doncs sabia que el Gran Esperit es
trobava a tot arreu-, tu ens has donat el cel i la llum perquè puguem volar i
l'aigua per nedar. Exigir-te una mica més podria semblar una ingratitud, però ho
hem de fer. Quan estiguem cansats de nedar i volar, ens agradaria tenir un
lloc ferm i sec on caminar per refer-nos de l'esgotament. Si us plau,
Maheo, concedeix-nos un lloc en el qual puguem construir els nostres nius.
- Així serà, va respondre Maheo, però per tal fer-ho necessito de la vostra col·laboració. Per
mi mateix he fet l'aigua, la llum, l'aire del cel i els éssers de l'aigua. Ara,
per seguir la meva obra creadora, cal ajuda, doncs el meu poder només em permet
fer quatre coses.
Escut cheyenne de 1865 que representa la creació del món
- Explica'ns en què et podem ser útils, van parlar els caps de l'aigua. Estem
disposats a prestar la nostra màxima ajuda.
- Que els de grandària superior i els més ràpids intentin trobar terra. Va dir
el Gran Esperit, allargant els braços i fent senyals a el ganso.
- Estic preparada.
Dient així, el ganso va partir rabent i
veloç, creuant l'aigua fins a esdevenir un punt blanc que s'elevava en l'aire. Després
va tornar amb la celeritat d'una fletxa, capbussant a les aigües.
El ganso va estar absent durant un període
bastant llarg. Maheo va comptar quatre vegades quatre abans que ella
sorgís de les aigües i quedés flotant, obert el bec per recobrar l'alè.
- Ens has portat alguna cosa? Va preguntar el Gran Esperit.
El ganso va sospirar desolat.
- No, no he pogut portar res.
Fotografia de Ben Depew del seu llibre Vida entre els Cheyennes
Tot seguit ho van intentar el cabussó i
l'ànec, però tampoc la seva empresa es va veure coronada per l'èxit. Finalment
va venir la petita fotja, xipollejant sobre la superfície del llac, enfonsant
el cap en ocasions per atrapar algun peixet i agitant l'aigua a cada moment.
- Maheo -va dir la fotja tènuement-, cada vegada que em submergeixo crec veure
alguna cosa, allà al fons. Potser jo pugui descendir nedant, ho sé. No
sóc capaç de volar ni de capbussar amb les meves germanes i germans. L'únic
que puc fer és nedar, però ho faré el millor que sàpiga i arribaré tan
profundament com m'ho permeten les meves forces. Deixem intentar-ho, per
favor, Maheo!
- Petita germana -va respondre aquest-, cadascú pot fer allò del que sigui
capaç, i ja he requerit la col·laboració de tots els éssers de l'aigua. Certament,
pots intentar complir aquesta tasca. Potser saber nedar sigui millor que
saber capbussar-se, després de tot. Vés, petita germana, i mira què és el
que pots fer.
- Ah, oooh! -va exclamar la fotja-. Gràcies, Maheo!
I enfonsant el cap dins l'aigua, va nedar
cada vegada més i més profundament, fins que es va perdre de vista.
Va passar molt temps fins que Maheo i els
altres ocells van tornar a veure una petita taca fosca sota la superfície de
l'aigua, ascendint lentament cap a ells. La figura es va anar fent a poc a
poc més definida fins que tots van estar segurs de qui era. El petit ocell
pujava nedant des del fons del llac salat. En arribar a la superfície, la fotja
va alçar el seu bec cap a la llum, sense obrir-lo. Llavors, del bec va caure
una petita bola de fang que el Gran Esperit va recollir entre les seves mans.
I així ha estat i és, ja que la carn de fotja encara té gust de tarquim, i cap ésser humà o animal menja a aquest petit ocell, tret que no tingui res més amb què alimentar-se.
Maheo va amassar la bola de fang entre els palmells de les mans fins que aquesta es va fer tan gran que ja no li va ser possible sostenir-la. Va buscar llavors pels voltants amb la mirada un lloc on posar-la, però no hi havia més que aigua i aire.
- Necessito de nou la vostra ajuda, habitants de l'aigua -va anunciar-. He
de posar aquest fang en algun lloc. Un de vosaltres ha de fer-me un espai
en la seva esquena.
Tots els peixos i altres criatures aquàtiques es
van acostar nedant cap al Gran Esperit, que va tractar d'elegir el més apte per
als seus propòsits. Les cloïsses, els cargols i els cucs eren massa
petits, tot i que gaudien de fortes esquenes i vivien en les profunditats de
l'aigua. Els peixos, per la seva banda, eren massa estrets i les seves
aletes tallaven a trossos el fang. Finalment, només quedava un habitant a
les aigües.
- Àvia tortuga, va exclamar Maheo, podries ajudar-me?
Escut cheyenne, s. XIX, la gran mare tortuga de la qual va sorgir la terra
Imatge Werner Formen. Field Museum of Natural History, Chicago, USA
- Sóc massa vella i excessivament lenta, va raonar. Afegint: però ho
intentaré. Maheo apilà sobre la rodona esquena una bona quantitat de fang fins
a formar un turó. Sota les mans del Gran Esperit, el turó va anar
creixent, estenent i redreçant, mentre l'Àvia Tortuga desapareixia de la vista.
- Així sigui, va dir Maheo una altra vegada. Que la terra sigui coneguda
com la nostra àvia, i que l'àvia, que és qui transporta la terra, sigui l'únic
ésser que pugui viure sota l'aigua o de la terra o damunt del sòl; l'únic que
pugui anar a qualsevol lloc, ja sigui nedant, ja caminant, segons el que
prefereixi.
Fotografia de Ben Depew del seu llibre Vida entre els Cheyennes
I així ha estat i és. L’Àvia Tortuga i tots
els seus descendents caminen molt lents, ja que carreguen a l'esquena tot el
pes del món i els éssers que l'habiten.
Ara ja hi havia aigua i també
terra, però aquesta última era estèril. Maheo va dir llavors al seu poder:
- La nostra Àvia Terra és com una dona i, en conseqüència, ha de ser productiva.
Ajudeu-me per fer que ella engendri vida.
En pronunciar Maheo aquestes paraules, els arbres
i les herbes van brollar, convertint-se en el cabell de l'àvia, les flors es
van transformar en brillants adorns, i les fruites i les llavors van ser
ofertes per la terra al Gran Esperit. Els ocells es van posar a descansar
en les mans de l'àvia, als costats es van arrambar també els peixos. Mirant
a la dona Terra, Maheo va pensar que era molt bonica, la més bella de les coses
que mai havia fet.
Però no hauria d'estar sola, va pensar. Donem-li
una part de mi, i així podrà saber que estic prop seu i l'estimo. Maheo va
ficar la mà dins el costat dret i va treure una de les seves costelles. Després
de donar-li alè, la va col·locar dolçament en el si de la dona Terra. La
costella es va moure agitadament, es va aixecar. I va caminar. Havia
nascut el primer home.
- Està solitari en l'Àvia Terra com jo vaig estar sol una vegada en el buit,
va admetre Maheo. I per a ningú és bo estar sol.
Pintura de Frank McCarthy representant genets cheyennes
Utilitzant llavors una de les seves costelles
de la part dreta va formar una femella, que va posar al costat de l'home. Llavors
sobre l'Àvia Terra hi va haver dos éssers humans: els seus fills i els de
Maheo. Tots eren feliços, i el Gran Esperit era feliç mirant-los. Un any
més tard, en l'època primaveral, va néixer el primer nen.
Hendrik Goltzius. La caiguda de l'home, 1616
I a mesura que transcórrer el temps van
venir altres petits éssers que, seguint el seu camí, van fundar les diferents
tribus. Després Maheo va veure que el seu poble tenia certes necessitats. Amb
el seu poder va crear animals que alimentaren i protegissin a l'home. Finalment,
el Gran Esperit va pensar en una bèstia que pogués ocupar el lloc dels altres
creant al bisó.
Charles Craig. Indis
Caçant Bisontes
Maheo segueix amb nosaltres. A tot
arreu i llocs. Mirant al seu poble i tot el que ha creat. Ell
representa la totalitat de la vida. És el creador, el guardià, el mestre,
l'únic. Nosaltres som aquí, gràcia a Maheo.
Foto de Cheyenne Tribe
Comentaris