Sid Bono, el sufí de Benifato
Imagineu-vos! El tirà de Barcelona, aquell
que els andalusins de la vall de Pego coneixen com el sanguinari, està
arribant a les portes de Balansiya. Totes les valls d’al-Azraq s’han aixecat en
peu de guerra contra l’invasor. Les famílies més poderoses, atemorides per la
proximitat del rei aragonès Jaume I, abandonen les seves foies, els seus
indrets on han nascut i van a refugiar-se a Granada. Els valencians de Sharq al-Andalus, els de les valls de
Baguh, Pop, Çeta, Perpuxent s’han establert
al costat dret del riu Durro i han fundat el barri de l’Albaicí, front a
un antic castell d’on es divisa la Serra
Nevada. Una de les famílies més poderoses de la comarca, la dels Sidi Bono de
Benifato, regenten una escola sufí a Granada, convertida en un nucli de
resistència contra els cristians. Al-Azraq ordena al seu cosí germà Abî Ishâq
en missió secreta, acompanyar al jove pegolí Hilel fins a l’Albaicí per a que
es formi com un perfecte guerrer de l’antiga ordre dels Germans Negres. Els
valencians andalusins han fet nit a una cova granadina i, a la matinada,
escolten uns sorolls fent la seva aparició un personatge desconegut.
Porta d’Elvira - Granada. Obra de Julio Visconti
El jove aparegut vesteix amb una roba de
seda negra, conjugada amb la camisa i els pantalons de la mateix semblança.
Calçava unes sabates fetes de pell de bou girada i es cobria el cap amb un
barret negre. Duia una casaca lligada per la cintura amb una corretja de pell
negra tancada per una sivella de plata. Del cims de la serra baixa un núvol
gris i de nou la boira difumina el mon. D’arrere d’un esbarzerar el jove vestit
de negre els fa un senyal amb la ma per a que el seguiren. Els viatgers l’acompanyen
cap a la ciutat i no tarden gens en aplegar a les portes de Granada, travessant
la ciutat de banda a banda. Desprès es dirigeixen a un altre refugi, quasi aplegant la foscor de la nit, situat al peu
del penyal on estaven construint els
palaus de l’Alhambra. Allí, aprofitant una escletxa del terreny, fan un foc amb
espurnes de pedrenyera i es disposen a descansar.
El xicot desconegut era alt, com Hilel,
de pell bruna i ulls verds. Mantenia un posat elegant i unes costums refinades
que delataven el seu origen noble. El passador de plata amb el que s’embotonava
el coll de la camisa estava ornamentat amb una grafia en àrab, esmaltada amb
malaquita, el significat de la qual va comprendre ràpidament l’eixordí. El
foraster semblava encantat amb la nova companyia i es mostrava familiar amb
ells; va traure del seu sarró un tros de pa de blat i ho repartí amb tres
bocins que donà als companys. Aquell home estrany, sense dir res, li va pegar
un mos i començà a mastegar amb gran fruïment. Abî Ishâq va treure del seu sarró la llebre que havien
caçat pel matí, la va espellar i la van torrar al foc, damunt les brases. Un
agradable flaire impregnava la petita coveta. Prengueren un bocí cadascú i se’l
col·locaren sobre del pa, untant-se amb el greix de l’animal. La llebre va ser
devorada ràpidament. El desconegut va treure un punyal d’acer, fabricat pels
artesans armers de Toledo, i la seva fulla va enlluernar a Hilel que mai havia vist un arma de tanta
bellesa. El jove se’n va adonar de la fascinació de Hilel i li deixà el punyal.
El jove pegolí, fent gala d’una gran habilitat, va tallar una branca donant-li
forma de llop. Desprès li va tornar l’arma al seu propietari, el qual, amb un
gest de generositat i amistat li ho va regalar.
- Pren,
Hilel, jo se que no hi haurà millors mans en el mon per a aquest preciós
coltell.
El minyó li ho va agrair amb la mirada
brillant. El foc anava calentejant el refugi; la boca de l’entrada havia estat
tapada amb unes branques d’argelaga i, dolçament, els tres s’adormiren. A
l’endemà tenien un munt de feina que fer.
Abî Ishâq no oblidava la inscripció del
passador del jove. Va recordar l’objecte de la seva missió: visitar l’ordre
sufí que s’havia instal·lat a l’Albaící i entrevistar-se amb el savi Sid Bono,
que era valencià. Abans de sortir el sol es despertà Abî Ishâq, sobtadament:
uns sorolls estranys, un grunyits roncs s’escoltaven a la boca de la cova.
Sigil·losament aguaità el cap i albirà tres llops que estaven jugant front la
boca de l’amagatall: a dos els coneixia i al tercer no.
- Es Clau
d’Ivori.
Li va dir a cau d’orella el jove
andalusí, parlant amb un àrab perfecte.
- Estaves
esperant-nos, a que sí?
Va preguntar Abî Ishâq, també en àrab. El
jove desconegut va assentir afirmativament, doncs havia estat avisat pels
Germans Negres de la seva arribada a Granada, però, volia cerciorar-se de que
eren ells els indicats i de que no els haguera seguit cap persona. Hilel
s’havia despertat i ho havia escoltat tot, encara que no comprenia massa be
l’àrab, per falta d’us. El foraster es va presentar com Sid Bono. Abî Ishâq li
va preguntar per Abu Ahmad/Abu Muhammad Ya'far Ibn 'Abd Allah Ibn Muhammad Ibn
Sid Bunuh al-Juza'i al-Qustantani al-'Abid
- El meu oncle
va morir fa molts anys. Ara es mon pare, també nebot de Abu Ahmad, qui ha
ampliat el ribat on va resar el nostre avantpassat, que Alà l’aculli al seu sí.
Mon pare es Abu Tammam Galib Ibn Hasan Ibn Ahmad Ibn Yahya Ibn Sid Bunuh/Buna
al-Juza'i, una bona persona i, vulgui Allà que li sembli al meu oncle, un home
molt sant que va viatjar a La Meca. Visqué a Alexandria i en Bujía es va fer
molt amic del gran sufí Abu Madyan, el gran mestre propagador de les doctrines
del Sadili i com sabeu vosaltres ben bé, era amic dels millors intel·lectuals,
com el historiador valencià Ibn Al-Abbar.
- Llavors,
que Déu l’allotgi al seu sí. Degué morir al poc de anar-me’n jo del vostre
ribat, la primera vegada que vaig visitar Granada. Estimat Galib, la seva obra
el Kitab
al-Sihab es el meu llibre preferit, aquell que utilitzi per aconseguir la
pau interna, doncs les seves fulles traspuen la tranquil·litat de la serra
d’Aitana on va ser concebuda –Va contestar Abî Ishâq- En aquell niu d’àguiles
va rebre les primeres lliçons del seu oncle matern Abu Bakr Yahya Ibn Ahmad Ibn
Sid Bunuh. Amb aquest savi i amb el seu germà Abu 'Ali Hassan acudirà a València
per estudiar amb els millors mestres contemporanis.
- Bo, anem a
casa! Ara ja no coneixeríeu la vella escola, estimat Abî Ishâq. Mon pare ha
fundat una tariqa en un edifici ample que es la mare de la nostra
confraria. El dia d'avui venen molts dels nostres compatriotes de Sharq
al-Andalus a estudiar.
- Es clar que
sí, jove Sid Bono; els catalans estan encabotats a expulsar-nos del nostre
territori i moltes famílies s’han refugiat aquí. Podríem dir que l’Albaicí es
un altre barri de Balansiya: molta gent que van fugir de les Valls de Baguh i
del Jabal Quan viuen aquí.
Al sisè representant de la casa dels Sid
Bono li va tocar viure la eixida de la família de la vall de Guadalest. El jove
Galib Ibn Gasan Ibn Abmad Ibn Yahyà Ibn Sid Bono Al-Juzani, conegut com Abu
Tammam, fill de Hasan i nebot de Yahyà, es va convertir en el cap de la família
quan l’avançament català havia atemorit a tots els habitants de la vall de
Guadalest. El jove va planificar meticulosament la fugida: primer es van
exiliar a Elx, on van ser convidats del governador, fins al seu trasllat
definitiu a Granada. Però, els Banu Sid Bono, els “bons senyors”, sempre tenien
al cor la seva alquería de Benifato i allí tornaven tots, vius o morts, per ser
soterrats al mausoleu que la família tenia al peu de la Serra d’Aitana.
Abu Tammam, el pare de Galib, va viure la
major part de la seva vida en terres alacantines. En les muntanyes de Sarq
al-Andalus s'inicià en les lectures alcoràniques i en les pràctiques místiques
amb el seu oncle Yahy'a Ibn Sid Bunuh, arribant a sobresortir per les seves
notables qualitats, el seu carisma i per la seva baraka. A Dénia l’apreciaven molt com a mocrí, doncs era el que
millor llegia l’Alcorà, amb la seva veu ben entonada i poderosa. Va ser «Cadí»
i un mestre reconegut per tot arreu. El sanguinari Jaume I amenaçava el
territori de Abu Tammam i aquest home va convèncer a tota la seva nissaga i a
la tariqa de la Vall de Guadalest que
devien partir cap a l’exili. Un riu de llàgrimes regaren el port de Confrides
aquell gèlid més de Rabi, el 21 d’abril
de 1254, quan amb les atzembles carregades i els nois als braços de les mares,
abandonaren la preciosa vall.
Només aplegar a la metròpoli granadina,
on la fama el precedia, va exercir el càrrec de Cadí i es va crear la confraria
mística més important, sol·licitada repetidament pel soldà per anar al palau.
Però, Abu Tamman mai va oblidar la qaryat
Zanita del seu cor i allí va tornar per construir el mausoleu familiar, a
Benifato, prop del castell de Confrides.
- I ara
permeteu que vos conduïsca a la nostra casa, estimats amics.
Les paraules del jove sufí despertaren
del seu somni al eixordí, que premava els punys de ràbia i els mossegava els
llavis per l’odi que sentia contra el rei català.
Al bell mig del barri de l’Albaicí tenien
la seva tariqa aquells germans sufís, ubicada en un edifici quadrat amb
un pati central, envoltat per un gran jardí i alguns ceps de raïm. Era l’antiga
rabita fundada pel primer asceta de la família. L’immoble estava rodejat
d’esplèndids carmens, unes
edificacions peculiars, el nom de les quals derivada de la paraula karm,
que en àrab significa vinya. Eren uns habitacles compostos per unes
cambres exemptes, rodejades de carrers, en el centre de les quals hi havia un
hort o un esplèndid jardí. Els dos
visitants foren conduïts a una sala pavimentada amb quadres blancs i negres amb
el mateix nombre de caselles que el tauler d'un escac. Al centre de la sala,
d’esquena a ells, estava assegut un home que semblava un eremita, un home
dedicat a la contemplació, que lentament es va girar mostrant un rostre amable i un cos poderós, encara que flac,
sense cap dipòsit de greix.
- Alfaçar
d’Ambra!
Va cridar Hilel i va sortir disparat com
una fletxa per abraçar al seu Mestre.
El vell tenia una rialla de felicitat a
la boca mentre estretia al jove en els seus braços i li donava palmades en
l'esquena.
- Assalamu
Alaikum! Estimat Abî Ishâq, espero que Hilel s’haja portat be amb tu.
- Wa'laikum
Salam! Mestre Sid Bono, el jove ja
es casi un home i te moltes ganes d’aprendre coses.
Alfaçar d’Ambra o Sid Bono, com sia que li
digueren a aquell home, va acompanyar als seus compatriotes fins a les seves
cel·les, sòbries i sense cap tipus de luxe, però extremadament netes. L'única
decoració consistia en una paraula en relleu,
pintada de blau, que sobresortia
de la paret i deia tasawuf, que en àrab venia a significar comunió
amb Déu i era la mateixa que duia el
jove dels Banu Sid Bono al seu passador d’argent. Aquesta seria la seva
morada durant els propers mesos. Sid Bono el jove, al que anomenaren Galib
d’ara endavant, els va dir que foren escrupolosos en respectar els horaris i
les costums dels ascetes.
Abu 'Ali Hasan Ibn Ahmad Ibn Yahya Ibn
Sid Bono al-Juza'l era el més enigmàtic de la saga dels Banu Sid Bunuh.
Nosaltres el coneixíem com Alfaçar d’Ambra y sabíem que era germà de Abu Ahmad.
Coneixia millor que tots les doctrines d’Abu Madyan i les d’al-Jidr, tant la ciència
exotèrica, de les coses que son evidents, com la esotèrica, o de l'ocult i va
començar a manifestar una llarga sèrie de carismes místics, acudint la gent a
ell en massa per rebre la seva beneficiosa
baraka.
La tomba del seu germà Abu Ahmad, que va
morir gairebé als cent anys, es convertí en un centre de peregrinació per a
tots els musulmans. A Benifato acudien gent de tot arreu per beneficiar-se de
la seva santedat. Inclòs durant l’ocupació cristiana d’aquest indret,
l’afluència de gent augmentava de dia en dia, i el rei cristià cobrava peatges
per a beneficiar-se de la fe dels musulmans. En la petita zawiya, un petit oratori, lloc de pietat, resava fervorosament el
místic, convertint-se en el xeic i cap de la més poderosa confraria mística
sufí. Els impostos suposaren una llicència encoberta que aprofitaren els
andalusins per edificar una mesquita, amb uns portals principals per les seves
ablucions. Acudien allà molts moriscos del dit lloc i de la Vall de Guadalest, de
Granada, de Aragó i Catalunya i d'altres parts d'aquest regne homes i dones a
fer les seves cerimònies de moros; i moltes vegades s'ajuntaven a això més de
sis-centes persones, moltes de les quals anaven allà descalces com si fossin en
romeria. Això va passar durant molts anys, sent el responsable el senyor dels
Valls de Seta i Guadalest, l’almirall d’Aragó Sanç de Cardona, de la qual cosa
va resultar tan gran escandall en tot el regne que es parlava d’un altra cosa.
- Tindreu
tres menjars al dia que vos serviran en
el menjador comunal. Jo seré el sheik del jove Hilel, es a dir, el teu
Mestre –Li va dir al jove de la vall de Baghu– A, una cosa, jove Hilel,
respecta les normes de la tariqa i no
vagis escodrinyat per les nits!
- Doncs ja
sereu tres el meus mestres!
Va dir Hilel, sense pensar-se-la, al
veure al seu nou Mestre tan jove. Aquelles paraules foren fruit de la seva
ignorància, puix el mosso desconeixia que a un sheik se li deu respecte
total, submissió i obediència cega, perquè el deixeble ha de creure amb els
ulls tancats en allò que el sheik fa o diu, per inversemblant que li
sembli. La seva espontània contestació va fer somriure als tres Mestres,
enlluernats per la seva innocència.
El descans en les cel·les fou alterat per
una eufonia repetitiva que allargava i
reiterava la mateixa melodia, interpretada per una sac de gemecs, per la corda
del saz i les flautes, amb totes compassades per tambors i panderos.
Hilel va escoltar unes xafades que s’apropaven a la seva cel·la. Un puny va colpejar
amb els nucs la porta de l'habitació i Hilel va obrir atemorit. A fora estaven
els dos mestres que li van fer una senyal per a que els seguiren. Travessaren
un llarga galeria que donava a un jardí on hi havia una enjogassada font d’on
rajaven dolls d’aigua gèlida. Alfaçar d’Ambra estava esperant-los, assegut dalt
d’un banc decorat amb taulells de dibuixos geomètrics. Per algun lloc encara
ressonava aquella estranya música que semblava no tindre fi. Quan aplegaren al
costat del Mestre li feren una respectuosa reverencia.
- Sheik,
ja estem aquí, gràcies a Déu!
El vell els va dedicar un somriure ample
i afectuós. Galib Sid Bono els va explicar el motiu de la presència aquí del
seu estimat oncle Sid Bono –al que molts coneixien com Alfaçar d’Ambra– el qual
s’havia fet càrrec de la congregació granadina,
com a Mestre superior, degut a l’absència del pare de Galib que estava
de peregrinació a La Meca. Alfaçar d’Ambra els va convidar a passejar pel Rabat
Almufadar, barri sud de l’Albaicí. De nou, prop de les portes de sortida de
la tariqa va veure un saló immens on uns ballarins vestits amb faldes blanques
donaven voltes i voltes sense parar al
voltant d’un altre ballarí que estava al centre del rotlle.
- Son
dervixos giróvags, estimat Hilel –Va dir Sid Bono, sense girar-se–. Venen de
molt lluny a explicar-nos els seus coneixements.
- No et
penses que estan assajant una dansa –Li va explicar Galib–, en realitat estan
resant a la seva manera, practicant el ritual conegut com sama que està
pensat per focalitzar la nostra atenció cap a la divinitat interior o home
vertader. En l'univers tot gira, des de la més petita cèl·lula fins a les
gegantines galàxies. També nosaltres girem per a unir-nos a aquesta oració
universal i manifestar el nostre anhel de superar les barreres de les set
esferes celestials, desfer-nos del cos material i aconseguir unir-nos de nou i
per sempre amb el Creador.
Sortiren al carrer, ple de mercaders, una
tarda d’un dia assuavit; l’Albaicí estava molt concorregut, les cases
emblanquinades, i els nois jugaven per tot arreu. Hilel es pensava que eren les
festes del poble, doncs mai havia vist tanta gent deambulant pels carrers. Més
a dalt, per les coves, s’escoltava el sarau de les sambres. A Hilel li va
semblar que Granada era una ciutat molt sorollosa i alegre. Al soc, una
orquestra interpretava una nuba i, a l’altra banda, un grup de
passejants es congregaven entorn del rawi, un home petit i sense dents,
que amb gestos narrava antigues llegendes èpiques i amoroses, les quals
acompanyava amb els efectes musicals d’una cornamusa i un tamborí. Hilel, tant
feliç, tornava a ser el noi petit que fa temps acompanyava a son avi Gebel pel
camí del barranc de l’Horta, cap a Salamona. En una de les paradetes de dolços,
li van regalar un bocí de canyamel que anava xuclant amb deliri mentre pasejava
per aquella fantàstica ciutat. Enfront, a l’altra banda del riu Darro, en caure
la fresca nit, ja brillaven les torxes de la Alhambra, doncs centenars d’obrers
treballaven de nit i de dia per acabar els palaus del nou soldà. De lluny, les
torxes desprenien una llum que tenyia de roig les parets dels palaus i les
muralles de la fortificació. Si no fos per la gelor, s’haguera pensat que
estaven celebrant el dia d’al-ansara, també conegut com mihrijan o
dia de Mitra, el qual coincidia amb la nit de Sant Joan o solstici d’estiu.
Quan celebraven aquella festa al seu poble, es passava tota la nit perseguint
les noies pels bancals... Les llums dels comerços il·luminaven els carrers. El
Mestre Sid Bono caminava agafat del braç d’Abî Ishâq, sense parar de xerrar. Galib
caminava junt amb Hilel, indicant-li coses amb les mans: les tendes dels
orfebres de la plata, les feines de cuiro repujat, les camises de seda... Hilel
va obrir els ulls davant l’armeria on estaven les més belles espases que mai
havia vist, enormes simitarres d’orient, coltells cristians, punyals i dagues
decorades amb els més fins treballs d’orfebreria. Els va comparar amb el li
havia regalat el sheik, i s’adonà que cap era tan preciós com el seu
punyal.
- Be, gràcies
a Déu, ja estem a casa –Va exclamar l’ancià– A la meua edat hem canso de
seguida.
Hilel va aixecar la vista i va veure l’edifici
dels sufís. Un altra vegada tancats dins la cel·la i tot el mon divertint-se
pels carrers! Va pensar el jove, mentre creuaven la porta i entraven al cenobi.
Unes campanes anunciaren l’hora de sopar i Galib va conduir als convidats al
menjador, on els va presentar públicament a tots els cenobites de la tariqa
allí congregats, una trentena en total. Desprès de sopar, els membres de la
congregació es van retirar a les seves cel·les fins a l’endemà de bon matí. El
cant del muetzí va despertar la ciutat, just abans de que clarificara el dia.
Els sufís respongueren a la convocatòria amb alabances a Allà i, desprès,
desdejunaren en silenci mentre escoltaven els capítols de l’Alcorà, amenitzats
per una música composta amb les notes mínimes necessàries per a calcificar-la
com a tal i que sonava etèria i celestial. El Mestre Galib va buscar a Hilel,
separant-lo del costat d’Abî Ishâq.
- Jove, ja es
hora de treballar! Com estàs de coneixements de l’àrab?
Li va preguntar el Mestre en aquest
idioma i Hilel va respondre.
- Queeeè?
- Ja ho vesc!
–Va dir Gibel– Doncs be, no rés, Hilel, tenim que començar a estudiar l’àrab.
Els dies van anar transcorrent per Hilel, monòtonament. Només classes de
llibres i ningú li ensenyava a lluitar, que era el seu motiu de visitar Granada
Cada nit, però, escoltava una música estranya, panteixos, gemecs... Al principi
quasi no els percebia, però quan es va fer conscient que alguna cosa passava en
aquell cenobi, va començar a aguditzar les orelles, comprovant que alguna estranya
cerimònia es celebrava cada nit. Com va fer dies abans, a mitjanit va abandonar
la cel·la i recorrent foscos passadissos es va aproximar al lloc d'on venia la
música i la llum. En aquell saló estava reunida la confraria mística de
l’Albaicín, com totes les nits, per fer danses acompanyades per unes lletanies
monòtones, unes salmòdies tan llargues que aconseguien alterat la percepció
normal de la ment. Després, tots els confrares entonaven a cor els poemes
esotèrics del famós màrtir musulmà oriental al-Hallaj, postrant-se a terra,
continuats per nous gikr o lletanies,
al temps que els cantors (qawwalün)
recitaven poemes místics, en un in crescendo rítmic al que s’unia la gent
exaltada, dansant balls arrítmics, sense mesura, formant una rotllana i
pronunciant paraules soltes, paraules màgiques, mentre la gent anava
despullant-se de les seves rudes vestits apedaçats, dansant fins l’esgotament.
Els músics i els cantors avivaven les seues tebieses i penetraven els seus
esperits, anant d'un cant a un altre fins al final de la nit
A mitjan matí Abî Ishâq entrà en la
biblioteca de la congregació, rescatant del suplici al pobre Hilel, mig adormit,
suportant les classes de gramàtica. Li va dir a Galib que es vestira
adequadament per a visitar al soldà, el mateix, que a Hilel. L’eixordí anava de
fil prim de dalt a baix, vestit de negre combinant teles de lli i seda. Duia el
cap cobert amb un turbant ensivellat amb un magnífic passador d’or que tenia un
enorme robí encastat. Li penjava del cinyell una baina brodada amb fils d'or
que duia una magnífica espasa d’acer amb el mànec adornat de gemmes precioses.
De versemblant caire comparegué vestit Galib. El sufí va regalar a Hilel la
indumentària que havia donat el nom als ascetes, el suf, una túnica de
basta llana, sense tenyir, com la que portaven els primitius místics per
mostrar humilitat i indiferència pel luxe. Hilel estava avergonyit per presentar-se
davant del soldà nassarí vestit com ho feien els captaires a la seva terra. Va
fer partícip del seu disgust al seu sheik Gibel, el qual li va recordar
les paraules d’un bereber, gran pare de l’església cristiana, conegut com
Agustí d’Hipona:
“Si vols ser gran, comença per ser
xicotet; si vols construir un edifici que arribi fins al cel, pensa primer a
posar el fonament de la humilitat. Quant major sia la mola que es tracte
d'alçar i l'altura de l'edifici, tant més fons cal cavar el fonament. I mentre
l'edifici que es construeix s'eleva cap a l'alt, el que cava el fonament sa
baixa fins al fons. L'edifici abans de pujar s'humilia, i la seua cúspide
s’erigeix després de la humiliació”.
Hilel, acompanyat dels seus mestres,
ascendiren pels carrers de l’Albaicí buscant el barri nord o Harat al Qasba,
on estava l’Alcassaba Cadima o vella, palau on residien els anteriors reis
zirís i ara estava ocupat pel soldà nassarí.
- Mestres,,
ahir a la nit tenia gran insomni i estava donant voltes al meu llit quan de
sobte vaig escoltar una música estranya ...
Els dos sufís van canviar el semblant i
es van posar seriosos, prevenint el que succeiria a continuació. Abî Ishâq li
va dir:
- No et
preocupis, Hil·lel, quan sigui l'hora adequada ja t'ho explicarem. Ara has de
saber que no són més que balls. Pots dormir tranquil que no passa res estrany!
- Ejem ... Mestre,
és que la meva curiositat va ser superior al terror que em feien aquells
gemecs. Em vaig aixecar del llit i apleguí a una habitació gran on ballaven uns
homes nus.
- Per Allà,
noi, et vam dir que hauries de respectar les normes del convent i resulta que
has comès una falta greu! -Va dir Galib mol enfadat-.
- Bé, sinó
greu, almenys has estat inoportú -va intervenir Abî Ishâq, endolcint els termes
de la reprimenda- Hilel, tu ets un deixeble i encara no estàs preparat per
entendre el que passa en aquesta cerimònia. Et prometo que si aprens l'àrab i
tot el que el mestre Galib t'està ensenyant, jo mateix t’explicaré el que passa
allà. L'únic que vull és que sàpigues que no es comet cap pecat, ni cap
sacrilegi. Únicament s'adora a Allà, l'Únic, el veritable, i el fidels pretenen
la fusió amb el seu esperit.
Així va donar per acabada la conversa l’eixordí
i Hilel va acceptar l'explicació. No tardaren en aplegar a un carmen d’aspecte
senyorial, trucaren la porta i un
servent els va demanar a qui tenia que
anunciar. Al-Azraq ho va escoltar i va sortir donant grans passos, abraçant
intensament al seu cosí.
- Gràcies a
Déu ens tornem a veure, estimat cosí! –Va dir Abî Ishâq- Et presento al sehik
Galib i al nostre deixeble Hilel, de la vall de Baghu. Es un noi molt llest i,
aprofitant que venia a parlar amb tu, me’l he portat amb mi perquè aprengui a
llegir i escriure àrab amb els sufís.
- Molt bé,
Abî Ishâq, estic molt content de la vostra visita. Al jove Galib ja el
coneixia, es de la nostra família. Es quedareu amb mi un dies o el temps que
desitgeu. El primer que farem es presentar-li els nostres respectes al nostre
oncle el soldà, que actua com un xiquet amb la seva joguina nova. Com haureu
pogut veure, està construint-se un palau i un jardí interior que diu es el
Paradís Terrenal. Vol que l’Alhambra es transformi en el centre del cosmos i la
seva font, que raja aigua sense parar, sia el símbol de la immortalitat.
Hilel i els seus mestres caminaren cap al
gual i travessaren el riu Darro, per on baixaven les gèlides aigües de la serra
de Huétor. Enfront, a dalt del tossal rocós al-Sabika, el nou soldà
estava construint-se uns palaus preciosos, que relluïen baix els reflexos del
sol, completament emblanquinats de calç. Ascendiren costera amunt, rodejats per
jardins, admirant les regadores que conduïen aigua, quan un guardià els va
barrar el pas.
- Assalamu
Alaikum! On aneu i qui sou?
- Wa'laikum
Salam! Anem a parlar amb el soldà,
si déu vol.
El guardià va mirar bocabadat les robes
dels visitants i va comprendre qui eren, i que no era adient posar-los cap
impediment.
- Vós
acompanyarà un grup de la guàrdia fins a l’alcassaba, cavallers. Adéu siau!
Caminaven pel mig de parterres i hortes;
per tot arreu els obrers estaven construint sèquies i canals de rec, fonts de
pedra noves brollaven aigua escumosa. Els soldats els van conduir cap a
l’alcassaba, un palau defensiu, d’alts murs i van lliurar als visitants al cos
de guàrdia. Un capità va reconèixer al cabdill al-Azraq i es va quadrar davant
d’ell.
- Ben vingut,
senyor Mohammad,
fill de Hudzäil al Sähuir. Que podem fer per vostè?
- El meu nom
ja el sabeu, com es això?
- Me’n
recordo de vostè quan acudí a ajudar al seu oncle en les lluites contra Ibn Hud
de Múrcia.
- Bé, ara soc
pare d’Abdallah i el meu nom es Mohammad Abu Abdallah Ben Hudzäil al Sähuir.
M’acompanyen el meu cosí i uns amics, no reconeixes a Abî Ishâq?
Va preguntar al-Azraq i el veterà capità
el va mirar de dalt a baix.
- Sí, ara el
recordo: però està fet un home fornit i, llavors, era un jovenet escarransit!
- Ja, ja, ja!
–Es va riure a gust el jove Hilel– Escarransit diu!
I llavors s’adonà de la manera que el
mirava l’eixordí i es va empassar el somriure instantàniament.
- Desitgem visitar al nostre oncle Muhammad.
- Seguiu-me,
si vos plau!
El capità trucà la porta d’una dependència que
hi havia més amunt del castell defensiu.
Els visitants s’adonaren, per la magnitud de les obres, que deurien
estar construint un gran palau. Sortiren per la part darrera d’unes estances
lluminoses i travessaren el jardí, també en construcció. A l’altra banda hi
havia un gran estany d’aigua verda que reflectia els rajos de sol en les parets
d’un pati a mig construir. Un home, amb una túnica daurada i torbant a joc,
ordenava als jardiners com havien de col·locar les murtes al voltant de
l’estany. Semblava major del que era i l’abdomen gros li donava una aparença de
vell amable. Tan sols la barba roja recordava al guerrer inclement que havia
conquistat Granada. Al-Azraq es va dirigir a ell respectuosament, fent una
genuflexió.
- Oncle
Muhammad, perdoneu que pertorbi la vostra tasca –El vell va deixar a terra uns
gesmils i va somriure el seu nebot–. Oncle, et presento a Abû Yahyà ibn Abî
Ishâq, nascut a Butraqwash on s’entreforquen els rius Xalò i el barranc
de Malafit, a Balansiya. Ell també és nebot teu i es un brau soldat; es el meu
comandant en cap de les tropes. L’acompanyen el mestre sufí Galib Sid Bono i
Hilel Hilâl, un noi molt aplicat de la vall de Baguh, que té una gran
curiositat i una set insaciable de coneixement.
- M’alegro
molt de la vostra visita. Abî Ishâq, t’has fet tot un home, et recordava més
primet.
Un altra vegada l’eixordí li va clavar
una mirada esglaiadora al jove Hilel, el qual va optar per girar el cap i
somriure sense que el pogués veure el susceptible Mestre. El soldà va canviar
de tema en segons.
- Mireu,
vosaltres sabíeu que les flors tenen un llenguatge propi? Estic plantant
mandràgores, perquè les seves baies son símbols de l’amor. He posat lotus a
l’estany, doncs els seus pètals oberts evoquen la roda solar, mentre que el seu
arrelament en les aigües simbolitza el naixement del món de les aigües
primigènies. Hi ha gent...
- Senyor,
perdoni que l’interrompi, on estan les mandràgores?
- Hilel!
Estic molt enfadat amb tu; t'agrada massa interrompre als que estan parlant i
als teus professors. Has de respectar als majors i als mestres si vols que et
fem cas a tu.
Va dir Abî Ishâq, avergonyit per la falta
de respecte del seu deixeble, i perquè li tenia ganes, desprès de les rialles i
les burletes del jove.
- Jo no he
volgut ser impertinent ni faltar al respecte al Soldà, estimat Mestre Abî
Ishâq. Però, com ha anomenat la mandràgora, recordi –o potser ho vaig somiar–
que tenia un mestre morabit anomenat Altamira que utilitzava els seus arrels
per a curar malalties...
- No renyes al
jove –va dir el soldà–, la seua impetuositat naix del seu afany de coneixement.
Mira, jove... Hilel, molta gent pensa que aquesta planta te característiques
humanes perquè les seues arrels semblen dues cames.
Veient al soldà parlar de jardineria amb
Hilel ningú podria pensar que es tractava del mateix Muhammad ibn Nasr, conegut
com al-Galib bi-llah –el victoriós per Déu– de mal nom Al-Ahmar
–el Roig– per la coloració roja del seu pel. Pertanyia al poderós clan dels
Banu Nasr, família que s’ufanejava de descendir d’un dels companys que seguiren
a Mahoma durant l’hègira. Al-Ahmar xerrava animosament amb Hilel i li va contar
que la mandràgora xisclava molt fort i gemegava quan l’arrancaven de la terra,
emetent uns crits tant paorosos que solien embogir les persones dels voltants.
Els herbolaris que les escorcollaven utilitzaven gossos per arrancar-les: els
lligaven la cua a les plantes i se’n amagaven lluny i, llavors, desprès
d’escoltar el crit sense perill, cridaven al seu gos que acudia amb la mandràgora
lligada a la cua.
Mentre el vell i el jove s’entretenien
contant-se històries, Abî Ishâq li va narrar a al-Azraq l’assumpte de la
traïció.
- Estigues
segur, estimat cosí, que si no ens hagueren traït, uns altres serien els
corol·laris de la lluita.
- Hem perdut
un combat, però no la batalla, estimat cosí.
- Així
m’agrada veure’t, cosí germà, hem de tornar i expulsar de les nostres terres
aquells mal nascuts cristians. Tu no vas fallar, senyor; les nostres tàctiques
van ser les correctes!
El jove sufí, desprès d’escoltar a les
dues parts, es va passar al bàndol dels herbolaris i també va pegar cullerada
en el assumpte de la mandràgora.
- Ejem,
ejemmm...! Jo també he escoltat dir –va intervindre Galib en la conversa–, que
molts creuen que la mandràgora creix davall els patíbuls, allí on cau el semen
ejaculat dels enforcats.
- Què es
semen i que es ejacular? – Va preguntar Hilel.
- Mira,
Hilel, del tema aquest ja parlarem més endavant –Va acabar Galib la conversa en
un minut–.
- De segur
que te alguna cosa que veure amb la dona i el fet de que elles donen a llum
nois. Cada vegada que toquem el tema tots els Mestres fugen espantats! Temps
enrere, quan estaven a la vall de Gallinera, el Mestre Abî Ishâq hem va deixar
amb la boca oberta quan parlaven de l’embaràs de les dones.
- Què, que
passa? –va dir l’eixordí, acostant-se en companyia d’al-Azraq, al grup del
soldà– He sentit dir el meu nom.
- No rés,
estàvem parlant d’amor –Va dir el soldà–Ara anem tots a menjar, que ja es
l’hora de dinar.
Muhammad els va conduir a una estança
luxosament moblada. Una llum intensa entrava per un gran finestral des d’on
s’albirava tot l’Albaicí amb les cases
emblanquinades. No tardaren en aplegar els fills del soldà, els seus nets i els
nebots. Tots els cosins van fer les presentacions dels familiars valencians i
acabaren intercanviant-se òsculs a les galtes. El soldà estava molt orgullós
del seu palau reial, sobre tot del mexuar, ja casi acabat, on impartia justícia
i despatxava els assumptes d’Estat. S’havia construït una cambra elevada,
tancada per gelosies, on Muhammad s’asseia per escoltar les demandes dels
ciutadans. Una de les estances, en particular, va impressionar a Hilel, doncs
mai havia vist una reproducció tant bella del cel nocturn, amb tota la
immensitat de les esteles titil·laven sobre el fosc firmament.
- Es bonica
aquesta volta, a que sí Hilel! Doncs representa els Set Cels del paradís
islàmic i, al centre, el tron d’Allà situat en l’octau cel. Si et fixes be, a
les diagonals de la volta, estan representats els arbres de la vida i els
arbres del Bé i del Mal o de la Saviesa. Però, suposo que com a bon confrare
sufí ja deus saber tot això, en aqueixes reunions que feu cada nit.
Li va explicar Galib al jove Hilel que mirava cap a dalt, sorprès per aquell
sostre obscur com la nit i que estava esguitat de multitud d'estreles, pintades
com si fossin de nacre, que filtraven la llum arribada de l’exterior, produint
efectes d’intensa il·luminació màgica, creant un mon numinós. Altres estances,
igual de meravelloses, tenien els sostres que semblaven una cova amb
estalactites penjant, simulades amb la construcció d’intricats mocàrabs. Hilel
va preguntar de nou.
- Mai he vist
un sostre tan bonic; que es això Soldà?
- Aquests
ornaments estan fets amb algeps, i es fan dir llaços o mocàrabs, una mena
d’adornaments que es posen apegats uns al costat dels altres, formant penjolls.
No et recordin a tu les estalactites de les coves? –Hilel va pegar una
cabotada, asseverant–. Doncs be, has encertat, la seva finalitat es reproduir
la cova on es refugiava el santíssim Mahoma a meditar.
Per tot arreu les parets estaven
cal·ligrafiades amb algepseries cúfiques, ataurics vegetals i llaçaries
geomètriques. Prop del menjador s’havien construït les alcoves del soldà, en la
nomenada Sala de la Baraka, on els murs estaven decorats amb algepseries amb
l'escut nassarita i, dins d'ell, la paraula «Benedicció» i el lema de la
dinastia: «Només Déu és vencedor».
Durant el dinar el soldà va contar als
visitants un poc de la seva vida, fatxendejant de les seves gestes bèl·liques.
Tots l’escoltaven amb reverencia mentre s’endrapaven els queviures.
- Nosaltres
pertanyem a l’honorable família dels Banu Nasr que durant molts segles
habitàvem a Saragossa on vam romandre fins que va ser conquerida pel rei
aragonès Alfons I, obligant-nos a emigrar. Els meus pares es van instal·lar a
Arjona, on sobrevivíem com agricultors. Nosaltres ens pensaven que allí viuríem
tranquils per a sempre, però, malauradament no tardarem en sofrirem les tristes
baralles entre germans: per una banda el Rei Llop de Múrcia –un mossàrab
muladí– anomenat Muhammad ibn Mardanis; per l’altra els almohades, als qual
odiava profanament el Rei Llop pel seu fanatisme i per ser uns forasters
arribats de les muntanyes de l’Atlas africà...
Fragment del
capítol XIV. Hilel a Granada, de la novel·la Lo Jorn de la Sang,
de Gonçal Vicens Bordes
Moltes
gràcies a Mercedes García Arenal, Maria del Carmen Barceló Torres, Maria Isabel
Calero Secall, Mikel de Espalza i Francisco Franco Sánchez
Tomba dels Banu Sid-Bono localitzada per Maria Jesús Rubiera Mara
Tomba dels Banu Sid-Bono localitzada per Maria Jesús Rubiera Mara
Historia de Pego i dels nostres països
Comentaris