Exili a Alger del Majoral Cendra
El 21 de novembre de 1848, el Majoral, fins aleshores
ocult entre Pego i Xàbia, s'embarcà a Altea cap al seu exili d'Alger. Darrera
d’ell deixa una sentència de mort i una recompensa oficial de 10.000 duros pel
seu cap i la confiscació de tots els seus béns, acusat de republicà per uns i
montemoliniste (partidari del pretendent carlí comte de Montemolín) per
altres. El 23 de novembre, a les 08:30 va fondejar al port d'Alger, després
d'una navegació sotmesa a un fort temporal que va obligar el Patró i mariners a
tancar-se a la Cambra, estant abandonat catorze hores el vaixell, segons
explicava el Majoral:
El fraile
que se enfrentó a Mao
Missións
apostòliques a l'Amazones
Exili a Alger
del Majoral Cendra
Port d’Alger cap al 1899. Biblioteca Digital Mundial
Vista d’Alger des dels terrats de
la Casbah
“Antes de que
hubiese entrado el barco en el puerto, se presentó una lancha preguntando en
valenciano de que puerto había salido el barco –ens conta el mateix Majoral-
Yo asomé la cabeza y contesté de Altea. Entonces subió Pepe El Sardí de Calpe, me dio un
abrazo y dijo: Usted no llevará papeles ni tampoco constará en el rol, por lo
tanto, si no quiere estar oculto todo el día, sígame. Por la parte opuesta me
embarqué en la lancha. El inconveniente que yo tenía para salir del barco de
día lo era mi ridículo traje; este se componía de un sombrero de
jornalero de los pueblos de la Marina, un paletón largo (La expresión
correcta no es paletón sino paletot, palabra francesa que se pronuncia
paltó o paletó y que se refiere a lo que llamaríamos levita, ya que define una
chaqueta cuyos faldones llegan a medio muslo según el Larousse. Les bruses
rústiques, espècie de guardapols frunzit que usaven els pagesos o en altres
oficis manuals se'ls denomina també paletó), unos
pantalones enteramente rotos, unas alpargatas y una manta blanca muy usada que
tapaba los desperfectos”.
Vista del port i de la Casbah en
1830
Va desembarcar i s’embolcallà amb la seva capa, seguint al Sardí i, llavors li va fer veure de la manera com venia i sense diners. Van entrar en una barreteria i li va comprar una gorra, també unes sabates, i va canviar el vestit, portant-lo a sa casa on van romandre uns dies fins que va rebre diners de casa.
Va desembarcar i s’embolcallà amb la seva capa, seguint al Sardí i, llavors li va fer veure de la manera com venia i sense diners. Van entrar en una barreteria i li va comprar una gorra, també unes sabates, i va canviar el vestit, portant-lo a sa casa on van romandre uns dies fins que va rebre diners de casa.
El 15 de
gener de 1849, el Comandant del Cantó de Iecla fa saber al d'Alcoi que en la
seva demarcació actua el capitost carlí Francesc
Orta, seguidor de la causa montemolinista, i afegeix: “En su consecuencia y con noticias extraoficiales que tengo de que el
cabecilla republicano Sendra intenta un movimiento en combinación con su
compañero montemolinista Orta, me dirijo a Vd para que se sirva decirme las
noticias que haya adquirido de ambos” (Luri Prieto, Pego 2006). Pel que
sembla, no sabien que per aquestes dates Cendra s'havia refugiat a França, i
posteriorment a Alger.
L'edifici blanc és la mesquita Djemaa el-Djedid,
"curiosament incongruent" segons De Baedeker, El Mediterráneo:
Manual para Viajeros (1911) per la seva barreja d'estils
arquitectònics bizantí, italià, andalús i turc. Altres edificis inclouen el
Palau de Jenina, el centre del Govern i l'administració durant el període otomà
i un nombre de cafeteries i botigues, incloent Cafè d'Apollon i la Librairie
Jourdan. L'estàtua de bronze es va realitzar en honor al duc d'Orleans, pel seu
paper en la conquesta francesa d'Algèria en la dècada de 1830. Biblioteca Digital Mundial
El dia a dia
a l'exili transcorre entre l'assossec de la vida de camp i el quotidià contacte
amb altres refugiats espanyols. L'estiu de 1849 adquireix una finca de 1200
fanecades amb una casa de labor. Allà gaudeix de gran popularitat i ascendència
entre els pagesos i jornalers espanyols (Per més informació veure José Fermín Bonmatí Antón, La emigración alicantina a Argelia, Alicante, Universidad de Alicante, 1988
i per fer-se una lleugera idea sobre la situació social i econòmica dels espanyols
a Orà veure Vilar, Juan Bautista: “La cultura española en Argelia (1830-1962)” En: Presencia cultural de España en el Magreb.
Víctor Morales Lezcano (Coor). Madrid, C. Mapfre, 1993 pp.99-118.)
Carrer de Soula (Argelia)
cap al 1830
La platja de Sidi Fredj
cap al 1850
Després de la conquesta d'Algèria per França el 1830, la colònia comença a rebre europeus: italians, maltesos, espanyols i, per descomptat, francesos. Aquell formós país estava dividit en tres províncies (Alger, Orà i Constantina) o, sobre tot a partir de 1837, no paraven d’arribar alacantins. Però, la duresa de la vida en aquells paratges va fer que dels 198.000 europeus arribats entre 1842 i 1846 iniciessin el camí de retorn al voltant de 118.000. Els alacantins vivien a Alger; al 1851 hi havia censat 700 mallorquins a Arzew... En 1830 havien a la regió de Orà era gairebé 3000 emigrants alacantins, l'any 1840, i passat cinc anys més tard aquesta xifra es triplica, gairebé 8000 espanyols que vivien a la regió d'Orà, i en 1850 eren 20.872, però, al 1896 hi havia quasi 60.000 alacantins a la provincià d’Orà.
Després de la conquesta d'Algèria per França el 1830, la colònia comença a rebre europeus: italians, maltesos, espanyols i, per descomptat, francesos. Aquell formós país estava dividit en tres províncies (Alger, Orà i Constantina) o, sobre tot a partir de 1837, no paraven d’arribar alacantins. Però, la duresa de la vida en aquells paratges va fer que dels 198.000 europeus arribats entre 1842 i 1846 iniciessin el camí de retorn al voltant de 118.000. Els alacantins vivien a Alger; al 1851 hi havia censat 700 mallorquins a Arzew... En 1830 havien a la regió de Orà era gairebé 3000 emigrants alacantins, l'any 1840, i passat cinc anys més tard aquesta xifra es triplica, gairebé 8000 espanyols que vivien a la regió d'Orà, i en 1850 eren 20.872, però, al 1896 hi havia quasi 60.000 alacantins a la provincià d’Orà.
Sobre aquest punt veure informaciò en Vilar, Juan Bautista: “Emigraciones
murcianas a Argelia en el Siglo XIX: su
impacto demográfico, social y económico de la provincia de origen” en Cuadernos de Historia, t. X, Madrid, Instituto
Jerónimo Zurita, CSIC, 1979, 335-358. Vilar, Juan Bautista y José
Vilar, María: La emigración española al Norte de África (1830-1999). Madrid. 1999, una obra on es destaca amb xifres i
molt ben detallades, dades dels immigrants espanyols a Algèria principalment.
Vegeu les taules de sortides d'emigració cap Argelia. També Crespo, Gerard; Jordi, Jean- Jaques: Les
espagnols dans l´Algerois, 1830- 1914: Histoire de migration. Versaille, Ed. Atlantique,1991, p.20
Passeig marítim d’Alger.
1890. Museu d’Història de la Fotografia Fratelli Alinari
Abans de l'arribada dels francesos el 1830, al cim de
l'escala social es trobaven els turcs i els fills de pare turc i mare
magribina, els kologlu. Els seguien els autòctons musulmans i la seva
diversificació de costums i ètnies. Els jueus estaven en una escala inferior,
superats pels cristians i els esclaus negres. Però a partir de 1830 aquesta
situació va variar. Els francesos van ocupar el cim de l'escala social i amb el
temps es van crear diferències internes entre els francesos metropolitans
provinents de França, els que ja havien nascut a la colònia amb la seva
identitat diferent a la metròpoli i coneguts a França com pied-noirs (descendents de francesos "de França") i els
francesos nous a partir de la seva nacionalització. Aquest nom també es va
aplicar als ciutadans valencians. Especial menció fan els viatger a partir de
1850 sobre la convivència especial entre espanyols i algerians a l’Orà,
sorprenent-los la barreja de la llengua entre àrab i espanyol. La llengua
espanyola era la segona llengua dels algerians sobretot a la regió d'Orà. (Djamel
Latroch: La comunidad española en Argelia (1880-1930). Aproximación social y aspectos
de sociabilidad. Dep. de Historia
Contemporánea. UCM, p. 10).
Orà en 1930. Republicanos
en el Norte de África
El Correo de Cartagena era el vaixell que cobria el trajecte
Cartagena-Orà en al segle XIX. Salvivivancos.
Actualment, des d’Alacant surt diàriament un ferry cap a l’Orà
Sabem, per el que ens conta el mateix Majoral, que viu
tranquil, amb xerradeta diària amb el rector, a qui acompanya tots els dies a l'església. No obstant, una nit, estant al llit,
va escoltar que el
cridaven a fortes veus. Però, escoltem com ens ho conta ell mateix: “Oí una
voz que me decía Mr. Cendra, en el patio hay un piquete de Caballería, y el
Oficial manda que salga V. inmediatamente (…) Véngase V. pues el General lo
necesita para asuntos interesentes (…), bajé aprisa y saludándome cordialmente
me dijo: monte V. en seguida a caballo y vaya a la Plaza Real que hay un número
considerable de moros, españoles y franceses sublevados, han tomado el Cuerpo
de Guardia de aquel punto, y tienen prisioneros a algunos soldados que estaban
de servicio en otro punto y vea V. como disuelve a los amotinados”. La gentola que l’havia despertat a la matinada eren un piquet de la
cavalleria francesa que el va conduir fins al palau del Governador d'Algèria.
Allà, es van entrevistar amb el General:
Plaça Real o del Govern. Mesquita
Djemaa el-Djedid
“¡Mi General, un
pobre emigrado español quiere que disuelva a esas fuerzas amotinadas, cuando
según V. se han burlado de la tropa! Cuando le doy esa orden es porque sé que
V. puede hacerlo; me consta que cuando V. salía a paseo con los Oficiales
emigrados se los dejaba a ellos y se iba a hablar con los jornaleros españoles,
también sé que cuando V. vino se hospedó en Casa de un español llamado Sardí de
Calpe, que fue por V. al barco y que le compró a V. a la entrada de la capital
algunas piezas de vestir que le hacían falta; pero mi General ¿qué tiene que
ver esta historieta con hacer retirar a los sublevados? Pues bien, Sardí y Pascualet de la
Tahona (Qualificat en les "Cartes al
senyor Cosme" de José Luis Luri com
un facciós. Don Cosme era un personatge de ficció -creat pel propi Luri- que
vivia a l'Alacant de mitjan segle XIX. Veure correspondencia en Cambia Calp), de Alicante, son
los que están al frente de los españoles, los cuales han sorprendido y tomado
el Cuerpo de Guardia y por lo tanto excusado es decir a V. más, no perdamos
tiempo y monte a Caballo, y váyase V. corriendo. ¡Lo haré mi General!, pero no
a Caballo, porque no es comisión para ir montado, pero quisiera saber antes, lo
que piden los amotinados, piden que se haga la elección de Napoleón, necesito
facultades y garantías, ¡Váyase V. corriendo antes que tome parte la tropa que
lo que V. haga queda aprobado!
Oficines del govern, Alger, Algèria, al voltant de
1899. La Plaça on estava el govern
francès es coneixia per tothom con Plaça del Cavall, per l’estàtua eqüestre del
Duc d’Orleans.
Inmediatamente,
marché a la Plaza entendida por la del Caballo, esta estaba ocupada toda ella,
por españoles, franceses y moros, vi desde lejos que subió uno al árbol de la
libertad y dejó colgado un pañuelo de tricolor bajado aquel subió otro y rompió
el pañuelo y desde allí principió a arengar, uno al parecer marino con una
navaja en la boca llegó donde estaba el otro que había roto el pañuelo, le dio
dos navajazos, y cayó su cuerpo en tierra, ya estaba yo entre los amotinados
cuando me apareció Sardí y me dice: dos hombres he buscado en busca de V. es
necesario se ponga al frente de este levantamiento, pues no obstante que hay
dos franceses de disposición no son de nuestra completa confianza, vengase V.
donde están ellos y Pascualet el de la Tahona
y yo haremos sea V. reconocido como jefe. Unos cincuenta hombres españoles con
navaja en mano y al frente Sardí abrieron paso y llegué donde estaban los
franceses indicados perorando y otro al frente de un pelotón y les dijo, el
Señor se ofrece a que se haga la elección dentro de dos días; el perorado
francés contestó, ¿y quién es ese Señor para meterse con nosotros? Al oír esto Sardí
le dio un bofetón al francés que le echó en tierra. Una porción de españoles se
echaron sobre él, pero al oír mi voz que decía, atrás paisanos, al vencido no
se toca: principiaron a voces ¡viva nuestro jefe! Pascualet arengó a todos
explicó mis servicios por la libertad, y españoles y moros me aclamaron por su
jefe.
Subió en una de
las barandas que dan al puerto Pascualet, y dijo: el jefe de los españoles que
acaba de presentarse y es reconocido por nosotros y los moros, ofrece y
hará cumplir que la elección que pide el Pueblo se hará dentro de dos días.
Mañana, mañana debe tener efecto, contestaron una porción de voces, manifesté
que deseaba hablar me agarraron entre dos o tres hombres en alto y les dije:
¿Señores, es imposible hacer la elección mañana! Hay muchos electores en las
casas de campo y pueblos inmediatos y es preciso hacérselo saber con el objeto
de que no queden privados de dar su voto, Entonces les dije los que estén
conformes con mi proposición que se vengan tras de mí, y los que no sigan que
se preparen para batirse. Principié yo a andar hacia Casa del General, y todo
el mundo siguió a mi marcha.
Cuando llegue a
Casa del General, vi que este estaba asomado a una gran ventana mirándonos, y
cuando me vio se retiró dentro y yo mandé hacer alto; subí y al presentarme a
él le dijo: Mi general he dado palabra al Pueblo de que dentro de dos días se
hará la elección, y por lo tanto salgamos al balcón con un interprete para los
moros, si V. aprueba mi conducta, he facultado a V. porque sabía cuanto valía,
estoy dispuesto a salir en compañía de V. y dar mi aprobación. Salimos y el
Capitán General, tomando la palabra, dijo: Señores, apruebo con el mayor gusto
el compromiso de Mr. Cendra para con VMF! Inmediatamente se dará orden dándolo
a saber al público. El interprete moro lo hizo saber a os de su Religión, y
luego yo dije: Patricios, el General aprueba lo que yo he hecho según acaba de
manifestaos, ¡estáis conformes!¡sí, sí!, dijeron varias voces, pues estándolo
retiraos a vuestros hogares y si algún malévolo tratara de trabar el orden,
darme aviso que en la Rue Batlué nº 136, piso 31 permaneceré hasta que se
concluya la elección. Está bien, contestaron. ¡Nos retiramos! Les di las
gracias y principiaron a desfilar. Mi General, no se si V. habrá comprendido
que sin permiso a V. he dicho a los españoles que permaneceré en esta ciudad
hasta que se concluya la elección. V. se ha adelantado a mi pensamiento, no
sólo debe estar estos días, sino permanecer hasta que regrese a España. Me
retiré a Casa y se hicieron las elecciones con el mayor orden”. ” (Luri Prieto, Pego 2006)
Així doncs,
el Governador francès, coneixedor de que el Majoral era un líder entre els
treballadors, l’informa que els espanyols, revoltats pel Sardí de Calp i
Pasqualet de la Tahona, d'Alacant, han sorprès i pres el Cos de Guàrdia
francès. Per la qual cosa li demana que faci
d’intermediari. El Majoral va acceptar la comanda e immediatament es
va presentar a la Plaça, ocupada tota ella per espanyols, francesos i moros. De
lluny va veure com un home pujava dalt de l'arbre de la llibertat i va deixar
penjat un mocador tricolor. Només va abaixar, va pujar un altre i va trencar el
mocador, arengant al personal, fins que aplegà un mariner amb una navalla a la
boca i, encarant-se al que havia trencat el mocador, li va donar dues
ganivetades i va caure el seu cos en terra.
Ja es
trobava el Majoral entre el amotinats, quan de sobte aparegué el Sardí i li
digué que estava buscant-lo per a que es posés al cap de l’aixecament. El calpí
li va dir que els acompanyés on es trobava Pasqualet de la Tahona
i dos francesos que volien ser els caps de la revolta; una cinquantena
d’espanyols amb navalla en mà i al capdavant Sardí van obrir pas i van arribar
on estaven els francesos anomenats. El calpí va presentar al Majoral i va dir:
“el senyor Cendra s’ofereix a que es celebri l'elecció del Cap d'aquí a dos
dies”. Però, un dels francesos va dir: “i qui és aquest Senyor per ficar-se amb
nosaltres?” En sentir això, Sardí li va donar una bufetada al francès que el va
espatarrar a terra. Una porció d'espanyols es van tirar sobre ell, però en
escoltar la veu del Majoral que deia: “enrere paisans, el vençut no es toca!”; tots a l’una començaren a cridar visca el nostre cap! Pasqualet
arengant a tots els presents, els va explicar els serveis que havia fet
el Majoral per la llibertat, i espanyols i moros el van aclamar com al seu cap.
Llavors va
pujar Paqualet a una de les baranes que donen al port, i dirigint-se a tots els
amotinats, els va dir: “el cap dels
espanyols acaba de presentar-se i ens assegura que l’elecció que demana el
poble es farà d'aquí a dos dies”. El Majoral volia assegurar-se de la
màxima participació, per tant, donada la disseminació dels electors per
les cases de camp i pobles immediats, calia retardar les votacions per que
ningú quedessis privat de donar el seu vot. El Majoral, dirigint-se a tots els
presents es va dir que el qui estigués conforme amb la seva proposició que
anaren darrere seu, i els que no estiguessin d’acord que es preparen per batre
en retirada. El Majoral començà a caminar cap a Casa del General francès,
i tothom va seguir a la seva marxa.
En arribar a
Casa del General, van sortir el dos al balcó i, amb un interpreti àrab, el
Capità General va dir: Senyors, aprovo amb el major gust el compromís de Mr
Cendra; hi esteu conformes? Si, sí! Van exclamar diverses veus. Doncs llavors,
retireu-vos a les vostres llars i d’aquí a dues dies hi hauran eleccions a la
Rue Batlué número 136, pis 31. Desprès el Majoral va demanar als valencians que
es retriaran a sa casa.
Durant el
seu exili governen la població pegolina els moderats, al front des quals està
l'alcalde Enrique Garcia Bañuls, el
qual comença la seva legislatura fent-se càrrec del manteniment del convent. A
l'any següent el succeeix el seu germà José, que renova l'escorxador i promulga
noves ordenances municipals. El Majoral viurà al exili la Segona Guerra
Carlina (1846-1849),
durant la qual es presenta a Pego el projecte de reconversió de la zona humida
a càrrec d'algunes famílies adinerades, destacant la família del Majoral i En Pedro Sala
Ciscar, els quals impulsen la construcció de la xarxa de drenatge i
de reg, planificades per l'arquitecte Joaquín
Cabrera. Al mateix temps està fent-se el treball de camp per
confeccionar l'Atlas de Francisco Coello. L'ajuntament
destina 2000 reals per aixecar un plànol geomètric de la vila (AMP. Pressupost
Municipal, 1847, Sec II, Grup. IV, Lligall 1023).
L’any 1848
comença el cultiu de l'arròs a la marjal (El Diccionari de Pascual Madoz testimonia que el riu Bullent regava una porció d'arrossars des de 1839, en
què es va concedir les aigües del rius per a aquest fi) . Siguent alcalde José Peris Peris (Tinent d'alcalde José Tamarit, regidor Valeriano Sendra, també recaptador
de la contribució)) es fan expropiacións de terres per construir les sèquies de
la Marjal i millorar el cultiu d'arròs. El Diccionari de Pascual Madoz
testimonia que el riu Bullent regava una porció d'arrossars des de 1839, en què
es va concedir les aigües del rius per a aquest fi.
Traient
arròs amb barca i haca. Anys cinquanta
El retorn del Majoral
L'indult del
1849 torna al Majoral a terres llevantines. El 7 de juliol desembarca a Alacant
i va pernoctar a la Vila Joiosa. No sabem que va fer, tan sols sabem que el
1850 el Majoral aplega a Pego. Tenim poques notícies de la seva vida. El mateix
any, pel mes de març mor el seu fill Cecilio,
víctima d'unes febres. Dos anys desprès morirà la seva dona Flora Lamorós Ortolá.
Venent peix al carrer Carrascal,
1963
Pego te una població de 5.000 habitants i deu haver-se recuperat de la
crisi econòmica, doncs ara comença la construcció del nou Ajuntament, amb la peculiaritat
dels “porxins” ideats per a servir de llotja a tendes de venda de la seda. Successivament,
son alcaldes José Reig, Valeriano Sendra i Feliciano Sala Peris. El pressupost
municipal es de 96.706 reals i 23 maravedís. Sembla que l'arròs experimenta una
gran expansió i es crea el vedat arrosser d'Oliva en 1851. L'Ajuntament guanya
el plet contra el Duc'd'Osuna sobre l'aprofitament de la caça, pesca, nyinya i
coscolles de la Muntanyeta Verda.
Carrer Vallet i ajuntament de Pego
El progresisme
retorna a la política nacional. La Vicalvarada va ser un pronunciament de militars "progressistes", dirigit pels
generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce contra el govern moderat. Conseqüència del cop d'estat finalitza la dècada
moderada i els progressistes es fan amb el poder (1854-1856), el que s'anomena
el Bienni progressista. L'aixecament
va ocórrer el 28 de juny de 1854, les tropes dels revoltats s'enfronten a les
del govern en Vicálvaro (poble proper a Madrid). El juliol de 1854 es proclamà
al país el Manifest de Manzanares per
mobilitzar la població civil. Aquest manifest es va difondre entre la població
convidant al poble a aixecar-se en suport d'aquestes idees. La reacció popular
va ser immediata, ja que van proliferar les agitacions i revoltes populars per
tot el país recolzant el Manifest, de manera que va esdevenir una revolució a
la qual es van unir els obrers catalans.
Baldomero Espartero i O´Donnell
Amb el
triomf revolucionari, Espartero, també liberal progressista, és nomenat
President del Consell de Ministres i O'Donnell ocupa la cartera de Guerra.
Després de la Vicalvarada, entre O'Donnell e Isabel II va sorgir un amor
platònic que va afavorir la confiança mútua. La diferència d'edat, ella vint-i-quatre
i ell quaranta-cinc, no hagués estat cap obstacle per a Isabel a qui mai van
importar aquestes diferències, ni tan sols les jeràrquiques. No obstant això,
fidel a la seva índole, va acabar per humiliar públicament fins al límit de
obligar a renunciar. Tot seguit, i sense remordiment, va nomenar en el seu lloc
a Narváez.
Pronunciament a Madrid: O´Donnell i Espartero. Isabel
II
Vicalvarada: entrada en Madrid
Historia de Pego i dels nostres països
Comentaris