La “gloriosa” revolució de 1868
El
13 de juny és acusat al diari La
Revolució de
promoure una pretesa revolta borbònica. En Joaquín
Antonio insta
Camilo
Pérez a
que pressioni el propietari del diari a desmentir la "calumniosa
notícia". L'impressor alacantí Marcili
reprodueix
la missiva en la seva publicació davant el silenci de Pérez Pastor.
Els moments, per la seva situació d'abandonament, són difícils per
al Majoral qui no dubta a escriure al seu amic Prim. La carta del
Majoral al seu amic general, datada el dia 23 de juliol de 1869, deia
així:
«Muchas
son las causas que han contribuido a que las cosas llegaran al estado
en que hoy se encuentran y que omito explicar; pero no puedo menos de
manifestar a V; que particularmente en esta provincia de Alicante
donde el trabajo reaccionario es mayor… el cambio es debido a la
protección oficial que el Gobernador D. Manuel G. Llana presta a la
unión liberal en detrimento del partido progresista… son muchos
los padecimientos que llevo sufridos por la causa liberal, y
postergado como me veo al presente por las autoridades de esta
provincia, recurro a V como antiguo amigo y me pongo a sus órdenes
ofreciendo servirle en la causa y consolidación del triunfo de la
libertad… Disponga como siempre de su afectísimo servidor y amigo
q.b.s.m.., J. Antonio Sendra».
El 18 de setembre de
1869, en el primer aniversari de la seva expulsió, es va publicar a
Vanity
Fair
una caricatura d'Isabel II: " Al llarg de la seva vida,
ha estat traïda pels que més lleials haurien d'haver estat”.
Les
partides revolucionàries de Francisco
Samper
"Palloc"
i "Tomaset"
Bertomeu
es
van dissoldre el 22 d'octubre. Els homes de Bertomeu van enterrar les
armes a Sax, on van ser intervingudes pel Primer Batalló
d'Infanteria d'Aragó n º 21, manat pel coronel Chiqueri.
Es van trobar 10 fusells, cinc carrabines, 13 cananes, onze baionetes
i una corneta. La facció de Palloc va ser batuda pels voluntaris de
Cardena que li van fer quatre presoners i un ferit.
“En
la mesa próxima, un federal vetusto, de abolengo progresista, lobo
de barricadas curtido por los huracanes revolucionarios, hablaba del
ciudadano Emigdio Santamaría, que minutos antes se separó de sus
amigos en la puerta del café. No fue benévolo el tal en los
comentarios que hizo del ausente y de su conducta en la vencida
insurrección federal. En Octubre del año anterior salió de Madrid
para Levante. Iban en el mismo tren Froilán Carvajal, Rodríguez
Solís, Bertomeu, Palloc y otros. Con Antoñete Gálvez se corrió
hacia Orihuela y Murcia, dejando en Alicante a sus compañeros. Estos
sublevaron muchos pueblos de la provincia; se batieron con los
pandorgos, que así llamaban a los monárquicos por allá; fueron
vencidos... la tropa les dio caza, les abrasó... Al pobrecito
Froilán nos le fusilaron... los demás se escondieron, volaron... En
el extranjero esperaban un indulto... Pues Santamaría, después de
andar en el fregado de Murcia sin hacer cosa de provecho, se vino acá
tranquilamente y le dijo a Prim: «Don Juan, yo no he sido... Don
Juan, yo no estuve en Murcia; yo soy hombre de orden... yo no he
tenido arte ni parte en esas locuras.... Y con su poco de coartada y
otro poco de sanfasón, ahí le tenéis tan campante...».
(Benito
Perez Galdós.
Episodios
Nacionales.
España
trágica.)
Bernat
Capó en
el seu Costumari
València, diu
que un bandoler dit Fullana
va
matar a Palloc,
també considerat com roder per l’autor:
Bernat
Capó. Fotografia Denia.net
“Un
dia arribà a Murla el Palloc, cap d´una partida que dominava la
vall d´Alcalà, (…), i després de fer el fatxuda pels quatre
carrers del poble (…) se n´anà ufà i satisfet pensant que havia
aconseguit d´acollonar el Fullana, que no havia donat senyals de
vida. Seria cap a hora foscant, passada la darrera casa del poble i
de camí cap a Benigembla, quan escoltá una crida:
- Palloc!
L’al·ludit
només tingué temps d´entreveure el seu matador, el foc del trabuc
li donà en el pit i caigué abatut. Donada la seua forma de vida i
les circumstàncies de la seua mort, o pot ser perquè fos descendent
de moriscos, el capellà d´aleshores no va permetre que si li donés
cristiana sepultura i el Palloc fou soterrat sota el segon escaló ,
a l´entrada del cementeri. I allí segueix i tothom el trepitja quan
hi entra”
No
trigaria a esclatar la Tercera
Guerra Carlina, doncs
uns mesos abans de proclamar la I República, va empitjorar l’ambient
polític. El pretendent Carles
VII,
nét de Carles Maria Isidre estava mobilitzant homes armats. Prometé
jurar els furs catalans, aragonesos i valencians suprimits per Felip
V.
Pla de la Font de
Pego
El
27 de juliol de 1869, a les deu de la nit, va córrer la veu que el
senyor José
Feliu en
unió d'altres carlins, venia a Pego a donar el crit de “Visca
Carlos VII!”. Però per les provisions preses, es va frustrar
aquest pla. És alcalde Francisco
José García Mestre i
tinent d'alcalde Salvador
Canet Sendra,
els quals lliuren armes de foc a la població. Una
Junta vigila que no es produeixin aixecaments; està formada per
Salvador
Canet Sendra,
Camilo
Perez Pastor,
Aurelio
Sanchis,
Rafael
Cañamás i
Carlos
Tamarit.
Es posen guaites a la torre i es toca a sometent si cal (el Sometent
es
va crear el 30 juliol 1869 amb 178 homes, nomenant al Majoral cap
d'aquest sometent). Es cessen als funcionaris i es nomenen de nous. A
Pego es prenen mesures per defensar-se dels republicans i en defensa
del Govern Liberal. La Partida Republicana del Pintoret
va
pels pobles exigint adeptes i diners. Contra ells es forma una
partida dirigida per Salvador Canet i Aureliano Sanchís.
Però,
el dia 6 d'agost surt un Ajuntament d’Unió Liberal, als qui el
Majoral considerava reaccionaris, per disposició del
Governador senyor Manuel
González Llana,
llavors van abandonar el poble per algun temps uns trenta
propietaris del partit progresiste i el Majoral.
En
Joaquín
Antonio es
veu obligat a abandonar Pego acompanyat de la Guàrdia Civil,
traslladant-se a València. El 8 d'octubre, ja a Madrid, manté
diferents trobades amb el General
Prim i,
amb instruccions d’aquest, es desplaça a Albacete on es reuneix
amb una força de 1000 guàrdies civils, prenent la ciutat de
València després d'un intens bombardeig. El 22 d'octubre ocupa la
població de Xaló per estar "la vila en anarquia per un
ajuntament reaccionari" i dóna comptes al Capità General de
València de l'operació.
La
població pegolina comença la dècada de 1870 amb crisis econòmica.
Les autoritats municipals es veuen obligades a pujar els impostos
dels càntirs de vi; van vendre la botiga de la Vila, es descompten
diners del salari als empleats. Al setembre s'inicia una vigilància
de dia i de nit a les eres per evitar furts d'arròs. Pego té una
població de 6000 h, Dénia 8000 i Xàbia 11000 h.
-La
Monarquia constitucional d'Amadeu I
(1871-1873)
Joan
Prim i Prats
(Reus,
1814 - Madrid, 1870), comte de Reus, marquès de Castillejos i
vescomte del Bruch, era militar i polític progressista. Després de
la Revolució de 1868 es va convertir en un dels homes més influents
en l'Espanya del moment, patrocinant l'entronització de la Casa de
Savoia en la persona d'Amadeu
I.
Aquest rei va haver d'enfrontar a greus dificultats des del moment de
la seva coronació. Pocs dies abans de la seva arribada, el seu
principal valedor, Prim, va ser assassinat. Amb aquest assassinat el
nou govern d'Espanya perdia a la persona que de fet estava
intermediant entre les diferents forces polítiques. La inestabilitat
política s’apoderava de nou del país.
Amadeo
de
Saboia i el General Prim
El
27 de desembre, quan sortia Amadeu cap a Espanya, Prim sortia de la
sessió parlamentària en el seu cotxe de cavalls i es va endinsar al
Carrer del Turc (actual, Marquès de Cubas), prop del Congrés, on el
seu pas va ser obstaculitzat. Uns homes armats van obrir foc. Va
morir de les ferides el 30 de desembre de 1870, després de conèixer
el desembarcament d'Amadeu. Alguns indicis assenyalen al duc
de Montpensier i
al regent general Serrano
com
instigadors i al republicà José
Paúl i
Angulo com
executor amb altres nou homes. Així ho va demostrar en 1960 l'estudi
de l'advocat reusenc Antoni
Pedrol Rius.
En
aquesta conjuntura, Cánovas
del
Castillo prepara
la restauració borbònica. Aconsegueix l'abdicació d'Isabel II en
el seu fill, Alfonso,
i dóna a conèixer l'anomenat Manifest
de Sandhurst,
en el qual Alfonso promet un règim constitucional per a Espanya. La
Restauració
borbònica a
Espanya esdevingué quan el pronunciament militar del general
Martínez
Campos a
Sagunt proclama rei d'Espanya a Alfons
XII el
29 de desembre de 1874, el que suposa el naixement de la Restauració
borbònica. Espanya, durant aquest període, va tindre que suportar
les guerres
d’independència americanes,
amb el suport dels Estats Units.
La
Primera República Espanyola
(1873-1874)
neix sense suport social ni polític. Els partits republicans amb
prou feines tenen seguidors ni tampoc simpatitzants. Les classes
populars comencen a decantar-se pels moviments obrers. Els poders
fàctics (Església, exèrcit, banquers, grans empresaris) eren
contraris a la República i a les seves idees socials avançades. El
primer president va ser Estanislao
Figueras,
i després la majoria federalista lliurà el poder a Francisco
Pi i Margall,
principal teòric del federalisme republicà. Les tensions
socials van esclatar en forma de vagues obreres i ocupació de terres
pels camperols i el fenomen del cantonalisme. A més, dos conflictes
militars dificultaven la convivència pacífica: la insurrecció
de Cuba des
de 1868 i la tercera guerra carlina des de 1872.
La
Revolució Cantonal (1873).
La arribada de Salmerón
a
la Presidència de la república, va donar un gir conservador al
règim. Nombroses poblacions es van declarar república o cantó
independent a València, Múrcia i Andalusia. Destaquen Cartagena i
Alcoi, que ara estudiarem.
També
va sofrir La
Tercera Guerra Carlina (1872-1876),
que havia esclatat uns mesos abans de proclamar-se la I República.
El pretendent Carles
VII,
nét de Carles Maria Isidre (V, en la successió carlista), va
mobilitzar uns 45.000 homes armats. Va tornar els furs catalans,
aragonesos i valencians (16 de juny de 1872) suprimits per Felip V i
va crear un govern en Estella. La derrota carlista es va produir el
1876, un cop es van superar les dificultats del període
revolucionari i es va restaurar una monarquia liberal d'Alfonso XII.
La caiguda final de Montejurra i la presa d'Estella el 16 de febrer
de 1876 per les tropes dirigides pel general Primo
de
Rivera.,
obligà al pretendent Carles
VII a
retirar-se a França i va posar fi a la guerra carlina. Les
conseqüències de la derrota carlista es van centrar en la supressió
dels furs bascos (1876), creant el brou de cultiu del que naixeria
poc després un altre moviment polític, el nacionalisme
basc.
a. Els successos
de “El Petroli” 1873
Quan
es van produir els successos de "El Petroli", l’antic
“revolucionari” Pelletes
era alcalde d'Alcoi, i Severino
Albarracín,
era el capitost revolucionari i cap dels internacionalistes. Si porto
a col·lació aquest episodi és perquè "Pelletes" era un
company del Majoral pegolí i, sobretot, perquè els fets estan
íntimament relacionats amb el que està passant a les nostres
terres.
Agustí
Albors “Pelletes”,
durant tres dies, va estar assetjat a l'Ajuntament, intentant pactar
una pau impossible i esperant una ajuda que mai va arribar. Quan va
intentar escapar a través de les cases adjacents, els revoltosos les
van cremar amb petroli per evitar-ho. Finalment va ser descobert en
la seva fugida, i quan va intentar parlamentar va ser assassinat a
trets sense deixar-li articular paraula. El seu cos va ser arrossegat
per tota la ciutat com si fos un toro després d'una correguda. Julio
Berenguer Barceló (en
Historia
de Alcoy:
Llorens, 1977), afegeix que li van tallar una orella, i y “la
guía que nos acompañó hace unos días por un “tour” turístico
por Alcoy aseguró que le cortaron también el “rabo”.
(Afirma Manuel
Gisbert Orozco en
Jubicam,
consultado 29/07/2012).
Litografia editada
por Felipe Gonzalez Rojas, obra de J. Alaminos
Severino
Albarracín,
que indiscutiblement va poder evitar la mort del seu oponent, era un
al·lucinat o estava com una cabra. En els escassos dies que va
"governar" Alcoi va intentar un assaig utòpic d’acratisme.
Va prohibir l'associacionisme, la lliure circulació de persones i va
implantar el toc de queda. Va segrestar els pròcers de la ciutat
fins que va obtenir un rescat per ells, i quan la situació es va fer
insostenible va deixar als seus partidaris a l'estacada, fugint a
França amb els diners obtinguts i importants documents. Va morir
cinc anys després, als 28, de tuberculosi al seu refugi de
Barcelona). Això va ser fet per obrers que s'oposaven a la
industrialització (ludisme), afirma Manuel
Gisbert Orozco en
Jubicam.
Ludisme. Destrucció
de maquinaria industrial
Alcoi
era una de les poques ciutats espanyoles on la Revolució industrial
havia arrelat per la seva alta industrialització: la presència de
la indústria paperera, tèxtil i metal·lúrgica havien originat una
forta pujada demogràfica, els obrers tenien feina en les fàbriques,
però, la mecanització va substituir un considerable nombre de mà
d'obra. Això va provocar l'aparició de diversos moviments
importants com el ludistes
que
van començar a destrossar les maquinàries com a reivindicació. Els
obrers alcoians van ser els pioners a establir la Primera
Internacional dels Treballadors (AIT) a Espanya. (Wikipedia)
Entre
les nombroses revoltes alcoianes, la més significativa va ser la
«revolució
del petroli»,
unes jornades en què els obrers van arribar a dominar la ciutat el
juliol de 1873 en el transcurs d'una vaga general que va arribar a
ser un veritable motí contra l'alcalde republicà Agustí
Albors (més
conegut com el Pelletes).
Tot
començà quan els treballadors van demanar augment de sou i millores
en el treball. Com sempre, la patronal es va negar i els obrers van
convocar per al dia següent una vaga general que inicialment va
comptar amb la neutralitat de l'alcalde (republicà federal) Agustí
Albors Blanes.
Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors van demanar al
Govern Civil d'Alacant l'enviament a la ciutat d'una columna militar,
alhora que va publicar un ban antiobrer. Veure CNT-AIT
El
9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs
Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí,
es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament
dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal.
Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos
mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la
ciutat i que va causar la mort de dos internacionalistes, a més de
deixar 20 ferits. Durant les hores següents, hi va haver altres
quatre morts i 20 ferits. Els obrers es van defensar assaltant
l'ajuntament, assassinant a ell i tancant a la resta de la corporació
municipal a l'edifici.
L'
"arrastrà" de Pelletes.
Quadre de Ramón
Castañer ubicat a l'Ajuntament d'Alcoi
Els
intents de mediació van resultar infructuosos fins que la força
pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20
hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i llavors la multitud
va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre
guàrdies i dos patrons van ser ferits. La ciutat es va declarar
independent i va estar governada pel Comitè de Salut Pública
presidit per Severino
Albarracín
durant
tres dies en els que van aturar 42 fabricants que havien
disparat contra la multitud, alliberant-los l'endemà passat.
Els
manifestants van reivindicar una sèrie de millores salarials i la
reducció de la jornada laboral. Finalment, la revolta va acabar amb
la intervenció de l'exèrcit federal i l'ocupació militar de la
ciutat, dures represàlies per als revolucionaris i pràcticament cap
millora per a la classe treballadora. Van ser jutjats més de 600
obrers, fins i tot menors d'entre 12 i 17 anys. Molts dels acusats
van ser condemnats a mort. (Wikipedia)
Les
cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i
algunes fàbriques van ser incendiades (d'aquí el nom que rebria la
insurrecció).
Altres
diuen que es denomina «revolució del petroli» perquè els obrers
es bevien el petroli i el feien servir com a lubricant. Vagaven per
la ciutat d’Alcoi, desesperats davant les condicions de vida,
portant com a estendards grans torxes untades amb petroli i durant
uns dies, segons les fonts, tota la ciutat feia olor de petroli .
L'escriptora
Isabel-Clara
Simó en
la seva novel·la Julia
(1983)
narra la història de Júlia, una noia que es veu obligada a
treballar en una fàbrica tèxtil d'Alcoi després de morir el seu
pare a la presó a causa d'haver participat com a obrer en la revolta
del Petroli. (Wikipedia)
Escut del cantó
federal de València
El
cantonalisme
va
ser un moviment insurreccional federalista de caràcter radical amb
l'objectiu d'establir ciutats o confederacions de ciutats (cantons)
independents que es federarien lliurement. Va ser eminentment un
fenomen de la petita burgesia, encara que va tenir una gran
influència en el moviment obrer, constituint un precedent per
l'anarquisme a Espanya (CNT-AIT).
Al
respecte diu una persona com Juan
Francisco Martín Seco,
al que no conec mes que pels seus articles, els quals hem
desagraden, perquè creu que està en possessió de la veritat
absoluta: “El
crit de "viva Cartagena" ha quedat com a sinònim de
desordre, d'anarquia, de desgovern. En l'actualitat, podria
traduir-se també per un "visca Catalunya". El "viva
Cartagena" és expressió del atàvic individualisme espanyol, i
de la inveterada tendència centrífuga tan pròpia del nostre país.
El cantonalisme va originar la mort de la Primera República
espanyola”.
Gravat
de la proclamació del cantó de Cartagena. Región
de Murcia Digital
Evidentment,
aquesta afirmació tan sols pot sortir d’un anticatalanista, d’un
espanyolista declarat, i no d’un historiador, el qual sap que la
Primera República i tots els governs d’Isabel II, així com els
anteriors, van caure per les crisis econòmiques i les conseqüents
tensions socials que van esclatar en forma de vagues obreres i
ocupació de terres pels camperols. El mateix Martín Seco afirma que
tota la revolta social de l’època d’Isabel II va ser obra d’una
“burgesia provinciana, polítics de cafè, en realitat meitat
polítics, meitat literats amb una visió utòpica de la realitat”.
I qui serà el màxim exponent d’aquesta gentola? Doncs un català
-sinònim per als espanyolistes del dimoni- concretament Pi i Margall
que es va inventar un federalisme utòpic hereu de Proudhon,
individualista, per al qual la democràcia s'ha de basar en
petites unitats polítiques -com més petites millor-, estant el seu
nucli la família.
Una
altra de les perles que dedica als nacionalistes, disfressada de
seriós i conscienciós raonament d’aquest empedreït -derivat de
pedra, en referència a un cap dur- espanyolista, es la seva
afirmació de que les pretensions d’Euskadi i Catalunya de
aconseguir el autogovern son grotesques i esperpèntiques en grau
súmmum. Doncs per què? Contesta aquesta raó: en un món
globalitzat la major amenaça a la llibertat neix de corporacions
gegants que condicionen i determinen en gairebé tots els aspectes la
vida de les persones, per tant, la divisió i el fraccionament del
poder polític tenen per força que generar indefensió en els
ciutadans. “Avui
retornem al cantonalisme. Hi ha qui vol ressuscitar la idea -en diuen
autogovern-que la democràcia està unida a la dimensió de l'ens
polític, com més petit i de poble millor”.
Antonio Gálvez i
líders del cantó de Cartagena
Aquesta
actitud fa veritable el prejudici que tenen la majoria dels pobles
d'Espanya contra la xuleria dels madrilenys! Al sentiment d'amor
patriòtic que senten els pobles cap a la seva nació, a l'orgull de
pertànyer a una de les primeres nacions del món -com la basca i la
catalana- defensores de les llibertats... les equipara a regnes
de taifes dirigits per oligarquies pueblerines.
Del
anàlisis dels seus raonaments, deduirem racionalment que com més
gran sigui el poder polític al qual pertanyem, més possibilitats
tindrem per defensar-nos dels atacs dels nostres enemics, en aquest
cas, les grans empreses multinacionals. Però, tampoc! ¿Que us
havíeu cregut, que n'hi havia prou amb proclamar-se europeus?
Erroooor! Diu l’escriptor madrileny “perquè es dóna la paradoxa
que mentre (els catalans) es proclamem antiespanyols, es considerem
molt europeus”. Aquí l'única cosa que està bé és el que diu el
senyor Martín Seco -a qui jo estimo com a qualsevol altre
estranger-: si no pots ser madrileny, el bressol d’Espanya com tot
el mon sap, al menys cal ser espanyol. I ja estem salvats!.
Però,
no divaguem i retornem a la nostra història. Salmerón
va
dimitir quan es va negar a signar dues condemnes a mort dictades per
reus culpables de la insurrecció cantonal. Les Corts van triar en el
seu lloc a Castelar
i
li van atorgar poders extraordinaris amb la finalitat d'intentar
solucionar les greus crisis polítiques i militars que sacsejaven
Espanya. Castelar presenta la dimisió al perdre una votació
parlamentaria i el mateix dia, el 3 de gener de 1874, el general
Manuel
Pavía,
capità general de Madrid, va donar un cop d'Estat i al comandament
d'un grup de la Guàrdia Civil va ocupar el Parlament i va dissoldre
les Corts. El govern i la presidència de la República van quedar en
mans del general Serrano.
El nou president es va disposar a restablir l'ordre públic: va
suspendre la Constitució de 1869, va prohibir la Internacional
obrera, va limitar el dret d'associació, va tancar diversos clubs
(llocs de reunió política) i premsa republicana. Va suspendre les
garanties constitucionals i va governar per decret, període conegut
com República
presidencialista (3
de gener-29 desembre 1874).
No obstant això, la burgesia
industrial i financera van confiar a l'exèrcit la imposició d'un
règim d'ordre.
L'any
1872 el senyor Joaquin
Antonio és
nomenat Batlle General de València, però cessa el seu càrrec al
maig, acusat de la pèrdua de certa documentació. Descarregat de
culpes és reposat un més després, però es cessat al gener de 1873
i pren possessió de l'Administració i Direcció de Resguard de les
Salines de Torrevella. Setmanes més tard rep les credencials
d'Administrador Econòmic d'Alacant i cap de la seva Fàbrica de
Tabacs amb uns emoluments de 6.000 pts.
Torrevella.
Barcasses transportadores de sal
Els
successos de la revolució cantonal cartagenera i la seva repercussió
a la capital alacantina sorprenen en aquests càrrecs al Majoral. El
cantó va durar sis mesos entre 1873 i 1874. Va sorgir a causa de
l'enèrgica repulsa al règim unitari de la Primera República i per
l'enviament de joves a les guerres colonials que mantenia Espanya,
com la de Cuba de 1868. El 20 juliol 1873 desembarca a Alacant el
cabdill revolucionari Gálvez
per
entrevistar-se amb les autoritats alacantines i demanar-los diners.
El Majoral està disposat a donar diners i tabac en branca als de la
Junta Cantonal, formada per l'editor José
Marcili Oliver i
per Antonio
Botella,
gran amic de Froilà
Carvajal,
si aquests estan disposats a cedir-li 500 homes per embarcar en el
Numància, immediatament, i atacar els Carlins de Catalunya. Es
neguen i el Majoral no els dóna ajuda.
El
4 d'agost de 1873 el Majoral és autoritzat per perseguir les forces
carlines concentrades a Callosa d'en Sarrià, encapçalades pels
facciosos Pascual "Cucala"
(el nou Cabrera) i Estanislao "Bolinches".
Amb 48 guàrdies civils i un destacament enviat pel Subdelegat de
Saragossa, aplega a la Vila el dia 8. S'han reunit al voltant de 800
carlins, centrant les seves bases d'operació entre Ontinyent i
Benissa, al comandament de l’hisendat benisser senyor José
Feliu i
el cap Bolinches.
Els carlins de Benissa s'entrevisten amb el cap “Cucala"
als voltants de Xàtiva amb l'objecte que caigués la seva partida
sobre Benissa, en vigília d'eleccions, i escarmentar als republicans
(Diari El
Independiente,
n º 50, 4 d'octubre de 1873).
Pascual
Cucala Mir. Biografia
Les
faccions carlines són finalment capturades després de ser
perseguides pels termes de Parcent, Benigembla, Castell de Castell,
Vall de Gallinera i Albaida. El 21 d'agost de 1873, “al
oscurecer de dicho día, fue sorprendido el mencionado cabecilla
(Bolinches) por los voluntarios de Ayora, los cuales se apoderaron de
él en la rambla que hay en las inmediaciones de aquella población,
haciendo prisioneros además a un primo suyo, a otro jefe, que según
se sospecha es Feliu, y a dos individuos que parecían ser criados de
los indicados jefes, a los cuales se ocuparon cinco escopetas, dos de
ellas de dos cañones, cinco revólveres, municiones y papeles de
bastante importancia, puesto que entre ellos había un pasaporte de
consulado francés y un nombramiento de teniente general del
“Ejército real de D. Carlos”, a favor de Bolinches. También se
les ocuparon 7.000 rs. En efectivo, y dos boinas magníficas con
borlas de oro, de gran valor. Los tres jefes carlistas iban
perfectamente vestidos, y llevaban buenos relojes, sacos impermeables
para la lluvia y grandes capotes de abrigo”
(Diario
El
Constitucional.
Nº 1700. 28 de noviembre de 1873).
Després
del pronunciament
de Pavia
(1874)
s'inicia el torn de partits: el liberal representat pel Mayorazgo
i
Simón
Ortolá,
i el conservador per Pedro
Sala.
Apareix una tercera força que considera a aquests partits com
reaccionaris, els republicans de Camilo
Pérez,
que en 1.891 funda "El
Pantà",
una publicació anticlerical, que va posar dificultats a la
construcció del nou convent franciscà (1892). En 1.896 fan la seva
aparició les publicacions "El
Eco de Pego"
i "El
Bullentó"
de Rigoberto
Sena
Aguilar.
Mentre
tant, per la nostra comarca encara queden importants colles de
bandolers, com la que en
la tardor de 1884 va cometre el robatori de Benimassot, tancant a tot
el podre a l'esgèsia mentre estaven escoltant misa. Per allí
estaría implicat el pedreguerí
Josep
Tomàs Garcia, Colau
de la Tona,
que ara en tenía 48, i era set anys més gran l'oliver
Josep
Bernabeu Benimeli, Panera.
A
Tingueren
un renom especial el Gatet
d'Otos
(Otos,
Vall d'Albaida 1819-1904), actiu (1847-52) a Serra Morena, el Comtat,
l'Alcoià i la Vall d'Albaida; Agustí
Granero i Carrión, dit
el Xato
de Xella
(Xella,
Canal de Navarrés 1868-Anna, Canal de Navarrés 1904), mort per la
guàrdia civil; Manuel
Vidal, el
Tort de Montaverner;
Gaietà
Luna,
Vicent
Cuenca,
Ramir
Sanz;
Pep
de la Tona
(actiu
a les comarques de la Marina fins a la Primera República); Vicent
Taronger el
Roget
(?—Benaguasil,
Camp de Túria 1920), i d'altres. El “Citala”,
que aterrorizaron la Vall d’Albaida, del “tío
Cayetano”
en
Villanueva de Catellón, de “Jaime
el Barbut”
en
Crevillente y el torrentí “Conole”.
La figura d'aquests
delinqüents passà a la literatura en obres com La
paella del roder, de Vicent
Blasco i Ibáñez; El roder
Micalet Mars o El honrado
sin honra i El bandido de
Fontfreda, de Rafael Comenge;
Tres roses en un pomell
(1870), de Francesc Palanca i Roca,
i El roder (1905),
d'Eduard Escalante i Feo. Jesús
Moncho, La pols i el desig,
sobre la figura de Josep Tomàs Garcia,
Colau de la Tona.
Rafael
Zurita Aldeguer. Una faceta
del caciquismo. El frau electoral en els districtes de dénia i Pego
(1875-1890). Aguaits nº 5. Departament
d'Humanitats Contemporànies Universitat d'Alacant
El
Majoral Cendra durant
cinc anys va estar ocupat allà per Cartagena i Calp on l’any 1878
promogué l’aflorament d'aigües i conducció d'aquestes a la
població de Calp des del paratge del Pou Roig. El mateix any va
presidir el Comitè
Local Demòcrata pegolí,
seguidor de la doctrina de l’alacantí Castelar,
el més eloqüent dels polítics de l’època, era liberal i amant
de l’art i la literatura. Publica diverses novel·les com Historia
de un corazón (1874),
Fra
Filippo Lippi i
Ricardo
(1878).
El seu programa polític el va presentar el 2 d'octubre de 1880 a
Alzira (València), creant el partit "Possibilista", de
signe democràtic. Estava convençut que Espanya necessitava en
aquells moments, més que una República conservadora, una Monarquia
democràtica, advocant per l'establiment d'aquesta última, en contra
-un cop més- de les seves pròpies idees i del seu partit.
En
1877 Pego té 6069 habitants. Sembla que son anys de prosperitat per
la villa pegolina, suficientment alimentada pels conreus de l'arrós
yi que hi ha un augment demogràfic, ja que s'obren dos nous carrers
de la població. Apleguen els primers engins industrials a
l'agricultura, instal·lant-se màquines de vapor (vaporets) per
tractar l'arròs, que donaran nom a una partida de la marjal. No
obstant, el 1881 la Diputació d'Alacant rebutja el projecte de
dissecar la Marjal per part de dos veïns madrilenys, Toribio
Iscar
i Joan
Moreno,
que volien elimminar el cultiu de l'arròs al qual culpaven de la
insalubritat que amenaçava Pego. La Diputació va dir que allò no
era un pantà, sinó un cultiu d'arròs, la principal riquesa de
Pego, situat a 6 quilòmetres del nucli urbà.
La
devoció religiosa també es reinstaurada, al meinys simbólicament,
el 21 de novembre de 1878 quan es restaura la Província Seràfica de
València, els frares poden obrir de nou els seus convents. El primer
convent a obrir les seves portes seria Sant Esperit de la Muntanya.
A
Pego augmenta la devoció pel seu patró i el 1875 reposen la
desapareguda imatge de bronze de l'Ecce-Homo, que havía en el nínxol
de la façana, per una esculptura de pedra.
El
1879 naeix a Pego Just
Almela Company,
que es farà deixeble de Sorolla) i, al al'any següent neix Rosalía
Bondia Mengual
(1880-1922).
Historia de Pego i dels nostres països
Comentaris