La Vicalvarada i el Majoral en 1854

      El majoral, desprès de recuperar-se de les desgràcies personals que el van afectar, torna a fer la seva aparició pública durant l’alcaldia de Valeriano Miralles (1854), el qual acabava de  tombar la Casa de la Senyoria (cinquanta anys desprès de demanar-li el permís al Duc d'Osuna) per ampliar la plaça del poble i construir el mercat.

Imatges de la Plaça del Mercat. Fot: Ramón Siscar Maurí 1953

           Jo no sé si el buscaven o s’ho trobava ell, però el ben cert es que el dia 1 de maig de 1854 el Majoral viatja cap a València on s’entrevista amb  el brigadier Carlos María de la Torre (redactor del Pacte d'Ostende en 1864; després de la "Gloriosa Revolució" va ser nomenat Governador de Filipines, convertint-se en el més estimat pels filipins) amb qui va dissenyar una operació militar enquadrada dintre de la revolució de la Vicalvarada que conclouria amb el seu pronunciament a la capital valenciana, després dels sagnants enfrontaments a Alzira i voltants. “También el bravo Brigadier Latorre con fuerzas de 500 a 600 hombres marcha hacia Alicante en combinación con el Coronel Cendra que reúne aproximadamente igual número. Las demás fuerzas se levantaron en Alcira y Huerta de Valencia están sobre Murviedro y se multiplican diariamente” (Gaceta de Madrid, 21 de julio de 1854).

Carlos Maria de la Torre, cavaller de l’Ordre de Calatrava

      De la Torre i Cendra entren a Alacant i enderroquen l'ajuntament moderat presidit per Domingo Morelló, instaurant-ne un progressista encapçalat per Manuel Carreras. Aquest polític alacantí, estudiant a Londres, fou tinent liberal de la Companyia de Fusellers del Batalló de Voluntaris que  donà suport a la rebel·lió de Boné (1844), en la que fou nomenat vicepresident de la Junta Revolucionària comandada per Pantaleón Boné. Per aquesta raó hagué d'exiliar-se a Algèria amb dos dels seus fills, d'on no va tornar fins que fou amnistiat el 1847 gràcies als auspicis de l'advocat Antonio del Ribero Cidraque. 

    Si tenim en compte l’amistat que tenia amb el Majoral Cendra, de segur que mantindrien converses durant el seu bandejament a Argel. Manuel Carreras va formar part del sector més radical del Partit Progressista i creà la societat secreta La Cova. Va tornar i va participar en la revolució de 1848. Fou condemnat a mort per un tribunal militar i li foren embargats tots els seus bens, però li fou commutada la pena pel bandejament a Filipines, d'on se li va permetre tornar mercè l'amnistia pel naixement del príncep d'Astúries el 1852.

       Ja hem vist com el 1854 O'Donnell va revoltar a les tropes en l'anomenada "Vicalvarada". Volia convèncer Isabel II perquè realitzés un canvi governamental i s'allunyés de les especulacions de la seva mare. Durant la revolta van ser incendiats els palaus de Maria Cristina, el de José de Salamanca i el comte de Sant Lluís.  En el cor d’aquesta revolta trobem al nostre Majoral Cendra que el 13 d'agost arriba a Madrid amb les seves tropes i el dia 28 es produeixen nombrosos aldarulls a la capital encapçalats per elements radicals que demanen a crits la instauració de la República. Casualitat, o té que veure en l’assumpte el pegolí? No ho sé, però, seguint la seva trajectòria revolucionaria hem pogut veure que allà on anava es feia de notar.

La “Vicalvarada", Augusto Ferrer-Dalmau Nieto.

      El Majoral desplegà les forces al seu comandament en les quatre cantonades del carrer Major de la capital formant barricades, retirades posteriorment per disposició de O'Donell. Durant aquests successos s'entrevista personalment amb O’Donell, amb membres del Govern, amb el general Evaristo San Miguel, president de la Junta de Salvació i amb el propi general Espartero. El 13 d'octubre és nomenat Subinspector de la Milícia Nacional de la província d'Alacant. En les seve memories diu: "vaig formar 14 batallons de gent dura de muntanya", càrrec del qual va cessar tres mesos després.

Alacant 1852. De Grabadofilia

Retiro i desencís

      Quan el Majoral aplega a València el 12 juliol 1855 és capturat per diferents imputacions calumnioses i, seguint ordres directes del governador civil, roman arrestat a la Ciutadella. Durant la seva reclusió moren 40 soldats, víctimes de la terrible epidèmia de còlera d'aquell estiu. Dues setmanes després queda lliure de càrrecs.

La Ciutadella, antiga Casa d'Armes. Gravat del segle XIX a La Glorieta.

       El 27 juliol de 1855 el senyor Joaquín Antonio Cendra decideix retirar-se a la vida privada. Té 46 anys. El còlera ataca el poble de Pego, gravant la situació ja insuportable, a la qual intenta fer front l’alcalde Josep Ivars.  Els altercats i venjances a Pego se succeeixen dramàticament. Sembla que el batalló de les Milícies Nacionals -que abans comandava el Majoral- continua funcionant, doncs en l’Arxiu Municipal apareix una ressenya de que el més de maig, per pagar els uniformes del batalló, es van tallar 1.000 pins de Mostalla. El poble viu dominat pels senyorets. Aquest anys, donat les molèsties que causa el pudor de la carn a l’estiu, s’enderroquen la carnisseria de la plaça de l'ajuntament que estava adossada al mur que travessava la plaça. Es pensa que el còlera te quelcom que veure amb la pudor de la carn.

     El 4 de setembre de 1855 es prenen mesures contra el còlera morbo (Ortí Lucas, Rafael. Evolución de la mortalidad en Pego (1838-1936), análisis semántico-documental y estudio epidemiológico. Alacant, Facultad de Medicina de la Universidad d’Alacant, Tesi de Llicenciatura, 1988. pp. 16-18 ). Es creu que no es adequat que l'hospital estiga al centre de la població i s'habiliten llocs sanitaris al Posit, al molí de Pascual Sanchis (al carrer Carrascar) i al molí de Manuel Pastor, que es troba fora del poble. Es prohibeix tocar als morts i s'obliga a fer els enterraments pel camí més curt per no alarmar el poble. El primer malalt va ser el jornaler Vicente Guitart del carrer Sant Pere. El Governador suspèn totes les processons menys la de l'Ecce-Homo. Després de l'epidèmia, els devots, en agraïment, li regalen a l'Ecce-Homo un fanal d'argent (Martínez Rondán, Josep. L'Hospital de Pego. Sagunt, JMR, 1981).

Pòsit del Pla de la Font. Al costat l’ermita de Sant Josep

      El 21 gener de 1860 el senyor Joaquín Antoni es va casar a la parròquia de Sant Miquel de la capital valenciana amb la jove de 20 anys, nascuda a Calp, Encarnación García Avellà. El primer matrimoni del Majoral fou el 28 de febrer de 1827 amb la senyora Flora Lamorós Ortolá, amb qui tingué quatre fills. Flora moria el gener de 1857, víctima d'una cruel malaltia. El seu nou matrimoni va suposar per Cendra un nou i llarg període de descans i es va retirar a la vila de Calp, separat dels desordres que es cometien a Pego (assassinats), i va seguir ocupant-se de les feines del camp fins l'any 1866.

      L'estiu de 1866 augmenta la persecució de progressistes i demòcrates, amb els consegüents exilis. Cendra s'oculta per diferents pobles de la Marina i es beneficia de l'indult concedit el 5 de setembre de 1867. El 21 desembre 1867 comencen les anhelades obres de la carretera d'Alacant a Silla en el seu tram Calp-Benissa que són dirigides pel mateix Majoral.

Obres de la carretera d'Alacant a Silla en el seu tram Calp-Benissa que són dirigides pel mateix Majoral. 1867

      El Majoral també va ser el promotor de l’aflorament d'aigües i conducció d'aquestes a la població de Calp des del paratge del Pou Roig. Aquestes obres van ser de gran importància per a la Vila, proveïda fins llavors amb les reserves del Pou Salat, doncs suposava el seu primer subministrament amb cabals potables de bona qualitat. Era l'any 1878. Tenim complerta referència d'aquest fet amb les ressenyes aportades pel Pare Llopis en el seu llibre "Calp", 1947, pàg 10-11, i Pedro Pastor, "Calp, Gent i Fets", pàgs 163-166.

    El Majoral no pogué participar en els progressos del seu poble: enumerament de les cases amb manises, col·locació de fanals per il·luminar els carrers (1859), construcció del nou ajuntament... L'alcalde era Narcís Mateu Mompó, el qual ostenta el dubtós honor de tombar el Portal dels Ciscar i de la muralla que travessava la plaça de l'ajuntament, juntament amb la Sala antiga, les carnisseries i la presó que estaven aferrades al mur. Es construeix el nou cementiri de la partida Burxó, enderrocant el cementiri vell (Favara?). Apleguen les primes carreteres provincials i es construeixen les carreteres locals, conduint-les fins a les valls properes (es construeix el pont del Barranc de Quintanilla), estan impulsada la seva construcció per En Juan Sala Feliu, l'enemic del Majoral. La població pegolina aplega als 5.850 habitants. Feliciano Sala construeix un aqüeducte que travessarà el camí del Amerador, destinat a transportar aigua fins les Sorts de les Closes. El benestar econòmica atrau a la banca, creant-se una sucursal del Banc Agrícola d'Alacant (1861).

Pla de la Font. Pego

      L'alçament de 1868 i la caiguda del General O'Donell precipiten la fugida de la reina Isabel II i el començament de l'anomenat Sexenni revolucionari (1868-1874). Militars i signants del Pacte d'Ostende van formar un Govern Provisional. Ràpidament van dissoldre la Milícia Nacional i les Juntes revolucionàries. En la seva composició destaquen Serrano (unionista) que va assumir la Presidència del Govern, Prim (progressista) el Ministeri de la Guerra i Sagasta (també progressista) el Ministeri de Governació, quedant fora els demòcrates, que acabaran per desaparèixer, integrant-se els seus membres en diferents formacions polítiques.

Govern Provisional, 1869. Figuerola, Sagasta, Ruiz Zorrilla, Prim, Serrano, Topete, López Ayala, Romero Ortiz i Lorenzana (foto de J. Laurent).

a). Senes i Ganyàns

      Aquest període revolucionari a Pego es coneix amb el nom de Lluites entre els Senes i Ganyàns, etapa coneguda per la rivalitat violenta que hi enfrontaven a les sagues dels Senes, lliberals, i als Gayans, partidaris del senyoret Pere Sala.

     Aquest va ser un període de prosperitat econòmica, propiciat per una conjuntura clarament expansiva que va afavorir la mobilització de capitals. I encara que els diners es van dirigir fonamentalment als ferrocarrils, patrons i obrers es van beneficiar de l'augment de les inversions en general. Finalment, va ser una època daurada en el terreny de la política exterior: d' aquests anys daten les expedicions militars a Conxinxina, Mèxic (1861), Xile, Marroc (que va acabar amb la presa de Tetuan en 1860) i, finalment, la restauració temporal del domini d'Espanya sobre Santo Domingo.

      La rivalitat entre els dos bandols va culminar l’any 1883 al produir-se un crim que va commocionar a la població pegolina. El periòdic La Dinastía (25/12/1883) ho contava així:

Guarda del terme a la marjal de Pego. 1950

      "A Pego ha succeït un assassinat el dimarts últim. Ha estat víctima Daniel Sena, tots els germans havien mort de mà irada, i el fet va ocórrer de la manera següent: serien les set del vespre, quan es va presentar a casa seva un nebot, cridant-lo a part, i en sortir al vestíbul, li van ser disparats diversos trets des del carrer, i dels quals un li va interessar les entranyes. Les actives diligències del jutge i de la Guàrdia civil, van donar per resultat la presó de l'esmentat nebot i d'alguns presumptes autors, acabat de sortir algun d'ells de la presó, i batejats tots amb sobrenoms gens recomanables. El ferit ha d'haver mort a aquestes hores".

      Poc desprès, el mateix diari La Dinastia (25/12/1883) publicava la notícia del judici celebrat a l'audiència criminal d'Altea. Els sobrenoms gens recomanables dels criminals -que es citaven anteriorment- resultaren ser el malnoms de les famílies Tongo , Bombo, Chocaleteret i El Petos. El Ministeri Fiscal demanà pena de mort per al tres primers, i cadena perpètua per a Petos (no sabem quin de tots era el nebot traïdor). També el referit periòdic publicava el 18 de juny de 1885: "De les presons d'Altea van intentar aquests últims dies escapar quatre presos condemnats a cadena perpètua per un assassinat a Pego, però en tenir ja gairebé del tot foradada la paret van ser descoberts i reduïts a més dura presó, amb grillons i esposes".

       La víctima de l'assassinat fou Daniel Sena, que junt amb els seus germans -segons  la crònica abans reflectida, també havien mort de mà irada-, componien la saga dels Senes, famosa per la rivalitat violenta que els hi enfrontava a la dels Ganyàns, partidaris del senyoret Pere Sala.

      En aquests anys En Joaquín Antoni havia creat forts llaços d’amistat amb el General Prim, progressista liberal, i cultivava l’antiga que mantenia amb Camilo Pérez Pastor, de idees republicanes zorrillistes. En el seu Dietari relata el Majoral:

      “El 25 de septiembre de 1868, sabedor que D. Camilo Pérez Pastor estaba con algunos hombres en la heredad de Sala, para hacer el pronunciamiento, salí de mi escondite y con algunos amigos di el grito de ¡Viva la libertad en la Villa de Pego!, en donde se formó una Junta Revolucionaria nombrando alcalde a D. Jerónimo Sendra. El 27 del mismo mes, salí a pronunciar los pueblos del Marquesado de Denia… El 28 por la tarde, recibí noticias de que las fuerzas pronunciadas en Alcoy, se dirigían hacia Pego; de Parcent pasé a Murla, hacia donde se acercaban Palloc y Don Agustin Albors (Pelletes) y al encontrarnos en Orba, convenimos en pasar juntos a Denia. El día 30 a las 4 de la mañana entramos en Denia y ocupada esta ciudad, se formó la Junta Revolucionaria, sacando 2.000 duros de la Administración de Aduanas, que se las quedó Palletes”.

       “El dos de octubre de 1868 recibí un propio de Pego manifestándome que Palloc, Tomaset y D. Camilo Pérez, habían entrado en Pego con intención de sorprender aquella villa y dar la situación al partido moderado. Mis amigos se resistieron, cruzándose algunos disparos y esto motivó por parte de los republicanos algunos resquemores contra mi, y por serme adversa la situación política durante la época revolucionaria, me retiré”.

      Així doncs, l'alegria del Majoral va ser gran quan en 1.868 es va pronunciar en l'heretat de Sala En Camilo Pérez Pastor i el Majoral entra a Pego proclamant: "Visca la llibertat a la Vila de Pego". Immediatament es crea una Junta Revolucionaria presidida per Jeroni Sendra Ivars, sent l'alcalde primer Pedro Ivars Ros, segon alcalde Francisco Ferrando Sendra i tercer alcalde Juan Andrés Casabó.

Portal de Sala, vista exterior. Entrada a Pego des del carrer Sant Miquel cap a l'Ecce-Homo

      L'atur que afecta els treballadors es va solucionar amb les obres de la carretera de l'Atzúvia i el condicionament del barranc de Mostalla. Les despeses pressupostades de l'ajuntament són de 14.459 reals, mentre que els ingressos són de 61.7000 reals. Continuen produint-se aixecaments carlins per tot arreu, als quals fa front Joaquín Antonio Cendra de Monserrat i els seus ajudants Ricardo Cañamás i Paulino Ivars, recolçats per patrulles de la població.

       La "Columna Revolucionària Republicana Federalista de la Província", integrada pel tàndem Froilà Carbajal, "Tomaset" i Bertomeu, assisteix a Agustí Albors "Pelletes" en la revolta d'Alcoi, derrotada per les tropes des de València i Albacete, mentre Albors reuneix una partida i es dirigeix ​​cap a la comarca de la Marina, reunint-se amb el Majoral a Murla el 29 de setembre de 1868.

      El 8 d’octubre de 1968 és ajusticiat a Ibi Froilà Carvajal (entre el "Pont Picó" -carrer Menéndez Pelayo- i l'Altet), del qual, com a curiositat, cal assenyalar va escriure Orientales, obra poètica avui difícil de localitzar, d’un llibret d'Instrucció infantil titulat "El faro de la infància. Colección de màximes religioses, morales y sociales" (1863) i el conte “La cueva de la judía” (1857). Era el director del diari republicà «La Revolució» i va entrar en la història i en la literatura. En la història, pel seu ideari polític i els seus biògrafs, en la literatura, per l'apassionant novel·la de Ramón J. Sender Mr Witt en el Cantón (1935). El 1932 a propostes del regidor socialista Rafael Serra, el fins llavors carrer de Sant Leandre, es va retolar amb el seu nom: Froilà Carvajal, republicà federal, va ser executat, a Ibi, el vuit d 'octubre de 1869.

     Probable bar d’Ibi on van portar a Froilà Carvajal, el qual, aprofitant un descuit dels capturadors, va treure el cap pel balcó de la i des d'allà va cridar: Visca la República!. Els habitants d'Ibi no el van secundar en el crit. I és precisament d'aquí és d'on ve l'expressió "Davant la República: Ibi-Mut".

       El setmanari socialista «El Mundo Obrero» del primer de maig de 1932, va fer un relat de la seva peripècia revolucionari, en base als apunts de Conrado Roure. D'acord amb els mateixos, Froilà Carvajal va sortir d'Alacant el 5 de setembre de 1968 en companyia del seu coreligionari Rodríguez Solís. Anaven «decidits a dur a terme els seus projectes, aixecant-se en alguns pobles de les rodalies ». Poc després, el dirigent federal va entrar a Castalla. Un cop allà, va tenir notícies de que s'acostaven tropes governamentals, procedents de Villena. Carvajal i 26 dels seus homes, conscients de la seva inferioritat numèrica, van decidir abandonar el seu refugi., però, la fugida va fracassar i va ser capturat pel Tinent Coronel Arrando, mijantçant una bruta ardit.

“GEFES DEL ALZAMIENTO REPUBLICANO FEDERAL DE ESPAÑA EN 1869”: [Fermín Salvochea, Francisco Suñer y Capdevila, Adolfo Joarizti, José Paúl y Angulo, Pedro Caymó y Bascós, José Antonio Guerrero, Enrique Romero, Froilán Carvajal, Rafael Guillén] Andrés de Salas, dib.º y lit.º . BNE

       El tinent coronel Arrando li va cridar que no obrissin foc, que tots estaven indultats. Carvajal i Arrando van mantenir una entrevista, sota bandera blanca. El militar li va mostrar un ban en què es contemplava l'indult. Llavors, Froilà Carvajal confiadament va ordenar als seus seguidors que deposessin les armes. Amb tot, van ser empresonats a Ibi. L'endemà, «sense cap formalitat, va ser posat en capella per a ser afusellat aquest mateix dia ». A dos quarts de la tarda, el van traslladar al lloc d'execució, el pati de la presó d’Ibi. La primera descàrrega del piquet ni tan sols el va ferir: els soldats van disparar a l'aire. La segona va resultar fulminant. Abans de morir, Froilà Carvajal va cridar: «Visca la República federal!»).

Froilán Carvajal: «Visca la República federal!» BNE

Veure una bibliografia en GICES XIX

      El 19 d'octubre el Capità General de València ordena que dos companyies del Regiment d'Infanteria de Galícia, a les ordres del capità Ramon Moreno, s'adrecin a Dénia. Cap a Callosa d'en Sarrià surten la columna del tinent coronel Arrondo (qui va afusellar a Froilà Carbajal) i la del capità de la Guàrdia Civil Urquía, en combinació amb les del Comandant Fajardo i Bertomeu que vigilaven a Pego i Albaida, per perseguir les partides de Palloc i Bertomeu que vaguen per el Marquesat de Dénia (AHMM, 2 ª .4 a, 180).

      Sembla que al entrar Palloc, Tomaset i Camilo Pérez a Pego amb intenció de sorprendre aquella vila i donar la situació al partit moderat (1968), el Majora es va retrasar una mica, perquel es trobava a Dénia. Els republicans -amics del Majoral- es van resistir, creuant-alguns trets. Els republicans tenien ressentiments contra el Majoral, per abandonar-los, i al resultar-li la situació adversa, es va retirar de la política.  Es produeix doncs, pels successos abans assenyalats, un distanciament entre el senyor Joaquín i el senyor Camilo Pérez Pastor que arriba a l'enemistat.

      Camilo Pérez Pastor (Pego, 1843-1926) ingressà al Seminari de Valencia, però el va abandonar el 1863 i el 1864 va marxar a Madrid a estudiar Dret, on es va veure embolicat en els successos de la nit de Sant Daniel (1865), durant la qual la Guàrdia Civil, unitats d'infanteria i de Cavalleria de l'Exèrcit espanyol van reprimir de forma sagnant als estudiants de la Universitat Central de Madrid que realitzaven una serenata a la Puerta del Sol de suport al rector de la mateixa, Juan Manuel Montalbán que havia estat deposat tres dies abans per ordre governamental per no haver destituït a diversos catedràtics-entre ells Emilio Castelar i Nicolás Salmerón-per les seves posicions contràries a la doctrina educativa i ideològica oficial establerta pel govern de Ramón María Narváez. A l'ordre de González Bravo es van produir diverses càrregues, amb trets i baioneta calada. Els manifestants es van dispersar pels carrers adjacents i van tractar de col·locar barricades sense aconseguir davant l'actuació de la Cavalleria. Durant les successives onades van morir catorze manifestants i cent noranta i tres van ser ferits de diversa consideració.

      L’estudiant pegolí va col·laborar en els diaris El Pueblo i La Igualdad, de caràcter republicà federal. En la Wikipedia s’afirma que cap dels progressistes de Pego va participar en la revolució de 1868, però ell va ser president de la Junta Republicana de localitat. Evidentment, el que més va participar va ser Joaquin Antonio Cendra de Montserrat, però també ho van fer Salvador Canet Sendra, Aurelio Sanchis, Rafael Cañamás i Carlos Tamarit Va ser candidat per Alcoi en les eleccions generals de 1869, però no va sortir elegit. Va tractar d'aixecar els municipis de la Marina Alta com a part de la revolta republicana de Froilà Carvajal (alçament d'octubre de 1869), però després de fracassar es va veure obligat a fugir, primer a Alger i després a Marsella, d'on va tornar quan es va dictar la amnistia de 1870.

      El 1871 va representar, juntament amb Emigdio Santamaría, a la província d'Alacant en la segona assemblea del Partit Republicà Democràtic Federal, amb què va ser elegit diputat pels districtes de Dénia i Lucena a les eleccions generals de 1873. Va votar contra la investidura d'Emilio Castelar com a president de la República i va reprovar la revolta del petroli que va tenir lloc a Alcoi, amb la qual cosa no feia més que posar-se al costat de la seva classe social: la burgesia. Biografia en Wikipedia i Javier Paniagua / José A. Piqueras: Diccionario biográfico de políticos valencianos 1810-2003. Institució Alfons el Magnànim, 588 pp., Valencia 2004