Valdeolea

En tornar de la nostra visita a Euskadi ens endinsem per l'enclavament de la Valdeolea, un nus importantíssim de comunicacions entre Palència i el Cantàbric. La zona conserva les millors restes del procés de romanització de la Cantàbria antiga, inclosos trams de la calçada romana que unia Pisoraca (Herrera de Pisuerga) amb Portus Blendium (Suances).


 El seu territori i els seus camps estaven marcats per nombrosos termes augustals -s'han localitzat gairebé una vintena- que separaven els prata (els soldats conreaven terrenys fora del campament en els prata) de la Legio IIII Macedonica de l'ager (lloc d'assentament) d'Iuliobriga, l'assentament romà més important que hi va haver a l'antic territori càntabre i les restes del s'alcen al veí Campoo d'Enmedio. D'aquells temps sobresurt el castro càntabre de Santa Marina de Muntanya Ornedo i el jaciment romà de Camesa-Rebolledo.


Castro càntabre de Santa Marina de Muntanya Ornedo


Vell pont romà. Foto: Gonçal Vicens


Antiga via romana i el petit pont de Casasola. Foto: Gonçal Vicens


Camí de la ruta dels menhirs. Foto: Gonçal Vicens



Menhir del Peñuco (Mataporcquera). Fot: xfiles2008


Menhir la Llaneda (Mataporquera). Foto: Gonçal Vicens

    Però abans dels romans, els primitius habitants prehistòrics ja utilitzaven els menhirs per marcar les vies de comunicació que creuaven aquell territori. Fa 5000 anys grups d'agricultors i ramaders es van assentar a la vall del riu Camesa, erigint aquests megàlits. Alguns pensen que la seva funció és funerària: de fet, s'han trobat enterraments sota d'ells. Altres pensen que són monuments relacionats amb ritus solars. En Valldeolea, prop de Mataporquera, es van trobar 8 menhirs alineats en línia recta, orientant les seves cares principals cap al sud-oest, allà on mor el sol.


Mataporquera. Foto: Gonçal Vicens
 
     En temps més moderns, la construcció del traçat del ferrocarril Alar del Rei-Santander en 1857 i el de via estreta Bilbao-la Robla el 1894 converteixen Mataporquera en un nus importantíssim de comunicacions que va ser tingut en compte per diversos inversors industrials. El poble, agrícola, perd ràpidament les seves senyes d'identitat per a ser substituïdes per estacions, fàbriques, magatzems, habitatges per als obrers i edificis públics.

     El seu objectiu principal era apropar la important producció carbonífera de les conques mineres lleonesa i palentina al seu consum en la poderosa indústria siderúrgica de Biscaia. Es van instal·lar grans indústries, però no va trigar a arribar un declivi econòmic acusadísimo per a tota la comarca de Valdeolea.




     Aquest fet fa que la vista del casc urbà de Maporquera no sigui massa interessant. Allà s'aixequen barrejades habitatges obrers desocupades i d'escàs valor arquitectònic, amb edificis administratius modernistes. Actualment només queda la fàbrica de Ciments Alfa, amb qui és impossible competir en escala, donat el seu gegantisme.


Mataporquera. Foto: Gonçal Vicens

    Per finalitzar, com venim fent, també hem de parlar de l'olla ferroviària, un excel·lent olla ferroviaria de la qual no vam tenir ocasió de tastar. 


Olla ferroviaria

     A part de les vies del tren i una bella estació de ferrocarril, el trànsit ferroviari també va portar a Mataporquera l'olla ferroviària, emprada pels maquinistes de la Robla que guisaven seus olles al vapor de la màquina del tren. Actualment s'utilitza una versió d'aquesta olla que funciona amb carbó -fins i tot n'hi ha amb gas butà.

    L'olla consta de dos elements: un d'exterior de metall i l'olla de fang de l'interior. L'olla pres per les nanses del collarí s'introdueix en el cos extern, quedant suspès. Així, l'aire calent de la combustió està en contacte amb el fons i tot el contorn de l'olla, abans de sortir a l'exterior per les perforacions de la part alta. La cassola / olla / olla, envoltada d'aire calent a temperatura constant i no molt elevada, realitza una cocció lenta i garanteix l'èxit culinari de l'olla ferroviària.

Comentaris

Entrades populars