El monestir cidià

       Un camí rural ens porta fins una pineda de Burgos, al parc de Fuentes Blancas, on es localitza un panell informatiu del Camí, al costat de diversos berenadors. Hem de travessar la pineda i arribar a una petita carretera pel nord que ens condueix a Cortes. Creuem una carretera d'enllaç entre l'autopista i l'autovia per un petit túnel (km 3,2) arribant a una zona de nova urbanització a l'entorn de Corts (km 3,7). Continuem per la vorera fins arribar a la població pel carrer de les Escombretes. 



Cortes (801 hab.)

      Cortes es avui un barri nou de Burgos, una urbanització al costat de l’Autovía A-1, la qual hem de travessar per un pas elevat i agafar un camí passa per davant d’unes naus agrícoles.  El camí segueix i deixa a la dreta un parc eòlic. Arribem a la carretera BU-800 (km 6,9) al costat d'una cruïlla on prenem una senzilla carretera senyalitzada que ens acosta fins al monestir. 


Espadanya de l’Església de Cortes. Fot: Gonçal Vicens
  

     Cardeñajimeno és un municipi compost per dues entitats locals menors: Cardeñajimeno, amb 577 habitants, i Sant Medel, amb 206. La seva població s'ha vist augmentada en els últims anys a causa de la seva proximitat amb la capital. Crida l’atenció d’aquest pobles el net que tenen els carrers.



Església de Cardeñajimeno.  Fot: Gonçal Vicens

      El seu nom actual deriva de "Cardenia Ximeno Piscatore", o nom sagrat que se li va donar a Simó el Pescador.


Sortida sud de Cardeñajimeno.  Fot: Gonçal Vicens
  
     Situada a l'abric d'unes llomes, per l'estreta vall que llaura el riu Cárdena, en Cardeñajimeno trobem monuments com l'església parroquial del poble, la casa blasonada..., mentre que a Sant Medel es localitza una antiga ermita que actuava també com a hospital de pelegrins, a més de l'església parroquial que guarda al seu interior una bella talla de Nuestra Señora de las Viñas.


A la fondalada del “paramo” que veiem s'amaga el Monestir de Sant Pere de Cardeña.  Fot: Gonçal Vicens

1. Monestir de Sant Pere de Cardeña

      Continuem per la carretera BU-800, desviant-nos per un camí a mà esquerra (a 6’9 km)  baixarem a una foia que cobeja el monestir trapenc, el qual resulta invisible des del “paramo” burgalés. El monestir es va fundar abans de 902 quan tenim la primera donació documentada feta per el comte de Lantarón i de Cerezo, Gonzalo Téllez i la seva dona Flámula.  


Explanada de San Pedro de Cardeña i estàtua del Sagrat Cor de Jesús.  Fot: Gonçal Vicens

     El monestir guardava les relíquies de Sant Pere i Sant Pau, Sant Joan Evangelista, Sant Vicent i Santa Eufèmia on, amés de ser venerades, van servir de mig d'atracció perquè moltes famílies acudissin a repoblar les terres acabades de conquerir; les gents del camp establertes a la regió de Cardeña i llocs del voltant senten aviat la protecció i l'empara dels tresors de fe tancats al monestir.  

2. Els Màrtirs de Cardeña      

     Als segles IX o X els seus monjos van ser martiritzats pels musulmans, canonitzats en 1603 per Clemente VIII, i coneguts com els «Màrtirs de Cardeña». Aquest fet va augmentar la devoció popular i, des de llavors, acudia molta gent a venerar les relíquies del monestir, com la del cap del seu abat Sant Esteve (avui al Monestir de Celanova en Ourense). 


Un dels tres reliquiaris és del cap de San Esteban, el del mig es de San Rosendo (Monestir de Celanova en Ourense).

    Tot va ocórrer poc desprès de la entronització del rei leones Ordoño III (951) i la guerra contra el seu germà Sancho, que pretenia el tron del rei. La rebolica va atreure al rei navarrès (García) i al comte castellà (Fernán González) que van atacar León. Aquestes discòrdies entre els reis cristians les va aprofitar Abderrahman I que va envair les fronteres castellanes, obtenint fàcils i sonades victòries entre els anys 951 y 952.



Monestir de Cardeña.  Fot: Gonçal Vicens

      Els brillants triomfs obtinguts pels exèrcits islàmics van posar en perill els regnes cristians, sobre tot desprès del atac simultani, l’estiu de 953, dels governadors de Badajoz (Ahmed ben-Yala) i Medinaceli, el temible Galib. La pau entre les cristians va aplegar tard i Galib va ​​penetrar amb el seu poderós exèrcit per terres de Castella, va avançar sobre San Esteban de Gormaz, es va apoderar de la seva fortalesa i, seguint la via romana que va des de Clunia a Burgos, va assolar els territoris que va trobar al seu pas: es va internar per Cerras de Lara fins Palazuelos de la Sierra, baixant després per Santa Cruz de Juarros fins arribar a la capital de Castella la Vella.

     En el camí una mica desviat a l'orient de la ciutat burgalesa hi havia el monestir de Sant Pedro de Cardeña, ric per les freqüents donacions de monarques i fidels, florent pels dos-cents monjos que hi resaven, estudiaven i treballaven sota la mirada vigilant del seu abat Esteve. Les riqueses del cenobi serviren per pagar a la soldadesca i satisfer la ràbia dels musulmans matant als monjos.

      Els fets van ocórrer el dia 6 d’agost de l’any 953 i, segons la Crònica General d’Alfons el Savi, els cossos dels monjos van ser soterrats en el claustre, que d'ara endavant es va denominar dels màrtirs. Una làpida del claustre també ho confirma.


Làpida del claustre de San Pedro de Cardeña, la inscripció de la qual fa referencia als 200 monjos martiritzats. Amb caràcters gòtic-monacals del segle XIII.  Fot: Gonçal Vicens


«Era DCCCLXXII, II H. F. VIII. idus Ag. Adlisa est Karadigna et interfecti sunt ibi per Regem Zepham CC. Monachi de grege domini, in die SS. Martyrum fusti et Pastoris».
Ismael García Ramila. Los mártires de San Pedro de Cardeña. Crítica cronológica. Riubu. Universidad de Burgos

3. El prodigi de la sang

      El monestir també te una llegenda famosa  -per als creients un autèntic milacre- que diu que cada any, el 6 d'agost, aniversari del martiri, la terra del claustre on van ser sepultats els màrtirs, es tenyia d'un color vermellós que semblava sang. El miraculós prodigi es va repetir fins a finals del segle XV, coincident amb l’expulsió dels àrabs de la península Ibèrica. L'any 1674 van aixecar el nou claustre d'estil herrerià i es va reproduir el fet, personant-se l'arquebisbe Enric de Peralta, que vivament impressionat va encarregar un estudi, intervenint mèdics i teòlegs. Va recollir un líquid que va coagular en ser posat en aigua bullint.



San Pedro de Cardeña, claustre dels Màrtirs.  Fot: Gonçal Vicens

    Això sostenen els creients en miracle. En alguns casos hi ha líquid vermell, que sembla ser sang, però no ho és. Aquesta suposada “sang” és un pigment  (prodigiosina) produït per un bacteri particular que es diu Serratia marcescens amb gran facilitat per infectar el pa. També s'ha informat la producció d'aquest pigment pel bacteri Serratia rubidea.



Bacteri Serratia marcescens i el seu pigment roig anomenat prodigiosina.  

    Abans dels anys 60 el pigment s’utilitzava per fer experiments entre els estudiants. Avui ha estat reconegut com a patogen humà. Serratia marcescens és un bacil gramnegatiu inclòs en la família Enterobacteriaceae a la qual també pertanyen Klebsiella, Proteus o Escherichia per exemple. És una causa important d'infeccions d'origen nosocomial (és a dir infeccions adquirides dins de l'hospital): bacterièmies, pneumònies i infeccions del tracte urinari. Sovint afecta pacients ingressats a UCI i en unitats de prematurs.


Molla de pa infectada de Serratia marcescens.

     Les esglésies, temples, campanars..., a sovint, son els refugis dels coloms que produeixen excrement que cau per les teulades als patis o es filtren per les parets.  Aquest excrements contenen molta quantitat de paràsits i bacteris, entre ells la Serratia marcescens.
.
     La llum, humitat i alguns nutrients fan créixer el bacteri que pigmenta de vermell sols, parets, estàtues, quadres de pintura... Aquest pigment no es dissol, per la qual cosa en reunir certa quantitat, regalima per gravetat. Si el pigment està en un quadre religiosos, en el pa o en una estàtua, el que veia la gent era que l'obra pictòrica estava plorant, en la majoria dels casos aquests quadres eren amb motius religiosos la qual cosa li donava tota una connotació amb els miracles i la fe, el cas de les estàtues i figures, és molt similar, a causa de que majoritàriament són buides, llavors per contacte arribaven els bacteris (que són mòbils) i després buscaven per on "sortir" per eliminar el seu pigment.


Serratia marescens en una dutxa

     La festivitat del Corpus Christi, per exemple és gràcies a Serratia; el papa Urbà IV quan anava a donar la comunió en Bolsena (1263), es va adonar que el pa consagrat gotejava sang fins a arribar a tacar el seu hàbit, estava "sagnant" i a causa d'aquest "miracle" va proclamar aquesta festa, que seria immortalitzat per Rafael uns segles després.


Hòsties afectades per la Serratia marcescens
.

      El citar l'exemple és per dir que al llarg de la història l'església ha anat nomenant com miracles coses que passaven que eren "impossibles" d'explicar; però la ciència ha anat destapant aquests miracles fins llavors inexplicables.


4. La Llegenda de Cardeña

    No obstant, la llegenda més fabulosa és la que van crear els monjos al voltant del Cid, amb la intenció d’acaparar la seva fama i, d’alguna manera, beneficiar-se del mite cidià.

      Segons el Cantar de Mio Cid i les tradicions posteriors, abans de marxar al desterrament, Rodrigo Díaz de Vivar va deixar a Sant Pere de Cardeña, a l'empara de l'abat Sancho (que la crítica ha identificat amb Sisebut de Cardeña atribuint una confusió a l'autor del Càntic ),  a la seva esposa Donya Jimena i a les seves filles, encara que aquest fet no està testificat per proves històriques. 


Claustre de San Pedro de Cardeña. Fot: Gonçal Vicens 

      En el primer desterrament de 1081, les propietats de Rodrigo Díaz no li van ser alienades, i la família del Cid va poder seguir residint a casa seva. En el segon, de 1089, la família va ser presa per mandat d'Alfonso VI en un castell, potser Gormaz, per reunir-se amb el Campejador poc després. 


Castell de Gormaz. Fot: Gonçal Vicens 

      Diu la llegenda que Donya Jimena va abandonar la capital del Túria, incendiant i desenterrant les restes del seu marit per traslladar-los a Castella, a Burgos. L'enterrament del Cid a Sant Pere de Cardeña no va ser a causa de la voluntat personal de Rodrigo Díaz. A la seva mort en 1099 va ser soterrat a la catedral de València, i només en 1102, quan Jimena Díaz es va veure obligada a abandonar València, van ser traslladats les seves restes al cenobi cardenienc.



El cid, de Anthony Mann, vista de Peníscola

      Així comença a forjar-se la Llegenda de Cardeña com una de les bases més sòlides sobre les quals es va construir el mite cidià que va consagrar, oficialment, molts dels esdeveniments fantàstics del Campejador. Al segle XIII el mite ja estava definit i la comunitat religiosa va saber vincular-se a la figura emergent del Cid. No hi ha cap document que ens ratifiquin la idea, universalment estesa, de l'amor del Cid cap a Cardeña.

    El soterrament del Cid en Cardeña fou “el fruit de la pressa d’una decisió no excessivament premeditada, que el desenllaç final i lògic a una llarga trajectòria de vincles i relacions” (“El Cid y Cardeña. La «santificación» de una figura y la posesión del «cuerpo santo»”, René Jesús Payo Herranz. Cuadernos del CEMYR, 14, desembre 2006). No va ser aquest centre monàstic el beneficiari de generoses donacions cidianes, almenys abans del seu enterrament. Allí va romandre durant alguns anys el seu cos embalsamat i assegut en un escó del presbiteri.



Monestir de Cardeña. Fot: Gonçal Vicens 

      Aquests materials llegendaris es van incorporar a la versió sanchina de l'Estoria d'Espanya o Crònica de vint reis -la continuació de la Primera Crònica General de España de Alfonso X El Sabio-, que pot datar-se entre 1282 i 1284. Al segle XIV el monestir cardignen va estimular el culte a les relíquies cidianes.

     També forma part de la llegenda la suposada història del cenobi com a protector del Cid i de la seva família davant els atropellaments regis. Però, la realitat ens demostra que això fou impensable -tenint en compte les bones relacions d'aquesta casa amb el rei Alfons VI- i que els monjos mai van auxiliar al Campejador y a la seva família.

Deprisa cantan los gallos y van a romper albores,
cuando llegó a San Pedro el buen Campeador
con estos caballeros que le sirven a satisfacción.
El abad don Sancho, cristiano del Señor,
rezaba los maitines al tiempo del albor;
allí estaba doña Jimena con cinco damas de pro,
rogándoles a San Pedro y al Criador:

—Tú, que a todos guías, protege a mio Cid el Campeador.—


Llamaban a la puerta, allí supieron el recado.
¡Dios, que alegre se puso el abad don Sancho!
Con antorchas y candelas salieron al patio,
con tanto gozo reciben al que nació con buen hado.

—A Dios doy gracias, mio Cid, —dijo el abad don Sancho—,
pues que aquí os veo, sed de mí hospedado.—
Dijo el Cid: —Gracias, abad, lo acepto con agrado,
yo dispondré la comida para mí y para mis vasallos;
pero, por irme de la tierra, os doy cincuenta marcos.
Si vivo algún tiempo, os serán duplicados,
no quiero hacerle al monasterio un céntimo de gasto.

Aquí tenéis, para doña Jimena os doy cien marcos;
a ella, a sus hijas y damas atendedlas este año.
Dos hijas dejo niñas, cobijadlas en brazos;
a ellas os las encomiendo a vos, abad don Sancho,
de ellas y de mi mujer ocupaos con cuidado.

Si esa provisión se acaba o tenéis que gastar algo,
abastecedlas bien, yo así os lo encargo;
por un marco que gastéis, al monasterio le daré yo cuatro.—

Se lo ha concedido el abad con agrado.
He aquí a doña Jimena, con sus hijas va llegando,
sendas damas las traen y las conducen delante.
Ante el Campeador doña Jimena de rodillas se ha postrado,
lloraba en silencio, le fue a besar las manos:

—¡Gracia os pido, Campeador, que nacisteis con buen hado!
Por viles calumniadores del reino sois expulsado.

      Les estretes i harmonioses relacions de Cardeña amb la corona es van trencar en 1142 quan Alfonso VII va donar el monestir als cluniacencs. L'abat, Martí I, des del seu exili, va aconseguir que el papa Eugeni III i els trapencs tornaren al monestir. És, probablement, en aquests moments quan va començar a teixir-se aquesta Llegenda de Cardeña en la qual Rodrigo apareix com a aliat de la casa monàstica, mostrant-se aquesta al costat del heroi com detractora de les arbitrarietats règies. S'inicia aquí el procés d'identificació estretíssima i potent de Cardeña amb el Cid que es mantindrà al llarg de tota la història. No va ser el infançó de Vivar qui es va identificar amb el cenobi sinó aquest amb el Campejador molts anys més tard de la seva mort (“El Cid y Cardeña... Op cit).



San Pedro de Cardeña. Fot: Gonçal Vicens 

       I, un altra cosa, abans de continuar el nostre viatge. La investigadora Dolors Oliver Pérez, professora de la Universitat de Valladolid, acaba de publicar l'obra El Cantar de Mío Cid: gènesi i autoria àrab, en la qual afirma que l'autor va ser Abu l-Walid al Waqqashi, famós poeta i jurista àrab, que la va escriure a València, en vida del Cid, l'any 1095.  En aquella època als regnes de taifes valencians s’utilitzaven poemes com aquets per a glorificar als poderosos i fer propaganda política. El Cid va fer el mateix amb l'objectiu que el poble ho volgués i per això va utilitzar els serveis d’Abu l-Walid al Waqqashi, l'home més intel·ligent i savi del seu temps.

      En la primera part del Cantar, el Cid es comporta com un cap de tribu, on el Cid estima els moros i els moros estimen el Cid. A la segona part es comporta com un rei de taifes, com expressen escenes que descriuen com tracta a la seva dona i les seves filles o el detall de concertar el casament de la seva filla sense comptar amb la seva dona.

      El Cantar de Mío Cid: gènesi i autoria àrab està editada per la Fundació Ibn Tubayl d'Estudis Àrabs i publicada en 2008.




Comentaris

Entrades populars