Un monestir convertit en camp de concentració

     La Llegenda de Cardeña no va tenir tots els efectes esperats i els monjos van viure sumits en un notable estat de prostració material, intel·lectual i fins i tot religiosa, fins mitjan segle XV. En aquesta data, amb el suport de la corona, van iniciar un procés de reconstrucció de l'abadia, aixecant una gegantesca església gòtica, traçada per Juan de Colònia, que va substituir la vella basílica romànica, que es va convertir en el signe optimista de com volia encarar-se el futur.

     Les restes del Cid i de la seva esposa van passar a ocupar un lloc privilegiat en el nou presbiteri, al centre del temple. En aquests anys, es va produir una nova revitalització de la figura del Campejador. A la fi del XV es va publicar a Sevilla la Crònica del Cid, i en 1512, a costa de l'abadia es va editar a Burgos en les premses de Fadrique de Basilea. En els frontispicis gravats de les dues edicions apareixen explícites les relacions del Cid amb el monestir. A la primera, el cavaller és representat sortint del cenobi cap al desterrament. A la porta, un monjo, potser l'abat Sant Sisebut, contempla la seva partida. En la segona, el trobem en una batalla justament per sota de les armes monasterials.

Església de San Pedro de Cardeña. Foto: Gonçal Vicens

    Tots dos gravats mostren la identificació evident que al voltant de 1500 es feia entre el Cid i Cardeña. Però, el Cid, a la tardor de l'Edat Mitjana i en les albors de la modernitat, havia començat a deixar de ser un patrimoni exclusiu de Cardeña i va anar convertint-se en l’heroi universal que coneixem. 

Estàtua del Cid Burgos. Foto: Gonçal Vicens

      No obstant, en 1739, coincident en la ampliació del monestir, els monjos tracten de recuperar la figura de Rodrigo, al que volen santificar. La nova façana es va rematar amb una gran imatge del Cid que pren prestada la iconografia de Santiago Matamoros. Apareix elevat a la categoria de màxim milers Christi i amb la inscripció “Per em reges regnant”, assenyalant que gracies a les seves actuacions bèl·liques és van mantenir trons de reis.  

El Cid en la portada del Monestir de San Pedro de Cardeña. Foto: Gonçal Vicens

    Els monjos trapencs pensaven que la seva activitat com a defensor de la Cristiandat, lluitant contra els moros, seria capaç de fer-lo sant. Entrava a formar part del grup de Santiago Matamoros. Abans del segle XVIII ja Fernán González havia estat presentat així a San Pedro de Arlanza, inspirant-se no només a Santiago sinó en altres sants-religiosos eqüestres com sant Millán i fins i tot sant Isidre.

      Esta «santificació» del segle XVIII de la figura del Cid, evidenciada en l'exterior de l'església, va coincidir amb un procés de translació de les seves restes i els dels seus, que es trobaven distribuïts per diferents zones del temple, a una capella que es va edificar al mateix nivell que la dels Màrtirs. La capella va ser construïda en 1734, seguint les traces de Francisco Baztigueta. Es va aprofitar el vell sepulcre de mitjans del segle XVI, que va ser desmuntant i col·locat al centre d'aquest espai allargat. La comunitat no podia caure en el mateix error de 1541 -que encara havia d'estar present en la memòria històrica- i enfrontar-se a una crítica generalitzada. Per això, va tractar que el nou espai adquirís un to de grandesa i solemnitat que no és susceptible de cap retret.

Sepulcre del Cid a San Pedro de Cardeña

Sepulcre del Cid a San Pedro de Cardeña

      Els monjos trapencs contaven amb la incondicional ajuda del rei Felip II per iniciar el procés de santificació del Cid. Es va encarregar les diligències, a la Cúria Romana, el senyor Diego Hurtado de Mendoza, encara que el procés va quedar paralitzat. Sembla que la major dificultar en la canonització va ser els ambients contrareformistes del moment, als que no els quadrava la figura del sant guerrer com en l'Edat Mitjana. Més sort van tenir els Màrtirs de Cardeña i l’11 de gener de 1603 es va autoritzar el seu culte al Arquebisbat de Burgos.

     Esta notable actuació del cenobi, al segle XVIII, va tractar de tornar a situar al monestir en una situació predominant a Burgos, en un moment en que l’anticlericalisme augmentava. En l'entrada de la capella es pot llegir el títol complet de la mateixa: Capella dels Reis, Comtes i Il·lustres Homes.

     En l'interior, al sepulcre apareix la inscripció, realitzada probablement en l'època d'Alfons X el Savi, en la qual es compara al Cid amb el deu Mart. Un hiperbòlic text llatí que diu:

Quantum Roma potens bellicis extollitur actis

 Vivat Arthurus fit quanta glòria britannis

 Nobilis i Carolo quantum Gaudet França el Gran

 tantum Iberia Duris Cid invictus claret.

      D'aquesta manera es posava al Cid al mateix nivell dels herois romans, del rei Artur i de Carlemany. 

Sepulcre del Cid i Na Jimena

San Pedro de Cardeña. Foto: Gonçal Vicens

      La publicació de Las Mocedades del Cid del valencià Guillem de Castro a 1618  van donar a conèixer l’heroi al món del teatre i va projectar la seva figura a l'estranger, reafirmant la presència de l'heroi en la cultura i imaginació col·lectiva espanyoles, el que convenia plenament als interessos de Cardeña. Prova de l'alta consideració general al personatge la tenim en el fet que el propi Carlos II, segons la tradició, en la visita al monestir va pronunciar les següents paraules: “no va regnar però va fer reis”.

      Les restes de la capella sortiren cap a Burgos en 1809 i tornaren al cenobi en 1826.  El general francés Thiébault indica com es va dur a terme el trasllat de les restes –recollides per Vivant Denon- i què morfologia i detalls significatius tenia el túmul. El 19 d'abril de 1809 es va inaugurar el Monument al Cid a la vora del Arlanzón, en lloc destacat de la ciutat, al costat del passeig del Espolón que acabava de ser embellit amb estàtues monumentals procedents del Palau Reial de Madrid, i amb jardins en què intervé l'arquitecte González de Salazar.  Les restes del Cid en 1921, commemorant-se el setè centenari de la primera pedra de la catedral gòtica, es van col·locar al centre del creuer de la catedral de Burgos.

Benjamin Zix, “Vivan Denon retorna les restes del Cid a la seva tomba”

Adolphe Roehn. “Vivan Denon retorna les restes del Cid a la seva tomba”

Camp de concentració

     Durant la Guerra Civil Espanyola el monestir de San Pedro de Cardeña es va convertir en un camp de concentració per a presoners de guerra de las Brigadas Internacionales. L'1 de febrer de 1967 un violent incendi va destruir les tres quartes parts del monestir, habitat des de 1942 per l'abadia trapenc de Nuestra Señora de los Mártires.

     Aquests "amables" frares que van acollir assassins nazis en el seu monestir, que tenen lloses on s'assenyala la tomba d'un cavall, l'any 2013 es van negar a que es col·loqués a l'esplanada del monestir una escultura en homenatge als brigadistes internacionals.

Dom Jesús Marrodán Ezquerro, abad de San Pedro de Cardeña

      Al·ludiren motivacions polítiques, ja que segons l'abat "nosaltres no entrem en política... estem traient tot el al·lusiu al nostre passat bel·licós". L’abad recent mort, Dom Marrodán (+2011), va participar el 27 de juny de 2009 en un homenatge a Yagüe, el carnisser de Badajoz.

      Durant la Guerra Civil Espanyola els franquistes van prendre Badajoz i van afusellar, amb metralladores, entre 2.000 i 4.000 persones, que després van ser cremades a les tàpies del cementiri. Qui va ordenar la massacre va ser el general Juan Yagüe Blanco, el carnisser de Badajoz.

      Quan els veïns demòcrates de San Leonardo (Sòria) van derrocar i van retirar el monument del carnisser Yagüe, la Fundació General Yagüe va convocar una missa en el seu honor, que va ser oficiada per l'abat Marrodán.

     Aquesta mateixa comunitat de cistercencs, que es declaren apolítics, el 1942 van amagar en el seu monestir a un altre assassí nazi, Reinhard Spitzy, reclamat per la Comissió Aliada de Control que volia jutjar per crims de guerra

Reinhard Spitzy, al centre de la imatge juntament amb monjos de San Pedro de Cardeña

Reinhard Spitzy, oficial de les SS i secretari del ministre d'Exteriors d'Hitler, amb falsa documentació facilitada per Franco

      Els frares de Cardeña estan molt lluny d’altres religiosos, como per exemple, els de Montserrat, que participen en totes les causes que defensen la llibertat. Aquest col·laboradors del règim franquista alguna cosa durien de dir en la seva defensa, per a que pugéssim perdonar-los per col·laborar en la repressió, amb misses obligatòries i arengues feixistes des dels púlpits. Ara neguen el permís per a la col·locació d'una escultura en record dels presos polítics que van estar reclosos en aquest temible camp de concentració. Molts dels quals van treballar en obres al monestir, carreteres adjacents, canalització d'aigües, etc.

     A la presó franquista del monestir de Cardeña des de final de 1936 i al principi de 1940, es van comptabilitzar fins a 10.000 presoners. Tenint en compte que era un camp preparat per a 1200 presos, ens podem adonar del terrible amuntegament. Junt als espanyols també van ser empresonats 1.000 brigadistes internacionals, procedents de fins a 40 nacions, que havien arribat a Espanya per lluitar per la llibertat i defensar el país davant del feixisme. La major part d'ells van arribar a ser intercanviats per altres presoners feixistes italians o alemanys, alguns van acabar afusellats, lliurats a la Gestapo a França o enviats a altres camps de concentració, com el de Miranda de l’Ebre.

Brigadistes presoners al camp de San Pedro de Cardeña (Burgos).

    Els presoners van ser utilitzats sense més miraments a les obres pròpies del monestir i els seus voltants, com ara la canalització d'aigües o arreglar els camins circumdants. A més, a Cardeña es van rebre sol·licituds de mà d'obra, principalment per part de la Diputació, que va utilitzar als presoners com a mà d'obra esclava, a través dels 17 batallons de treballadors, que van sortir de les instal·lacions per a la construcció de carreteres o per a ser emprats com picapedrers. No estava ben vist portar els presos a la ciutat o als llocs més visibles, amb l'alt nivell d'atur que hi havia entre els Burgalesos.

Presoners de San Pedro de Cardeña. Foto: Enrique Gärtner, 1938

     Entre els murs del convent, a més de passejar agents de la Gestapo, van actuar personatges com Vallejo Nájera que va assajar els seus experiments pseudo-científics amb els presos. Dels seus estudis “científics” el psiquiatra franquista va treure la següent conclusió:

      “La idea de les íntimes relacions entre marxisme i inferioritat mental ja l'havíem exposat anteriorment en altres treballs. La comprovació de les nostres hipòtesis té enorme transcendència polític social, ja que si militen en el marxisme de preferència psicòpates antisocials, com és la nostra idea, la segregació d'aquests subjectes des de la infància, podria alliberar la societat de plaga tan terrible".

Antonio Vallejo Nájera (1889-1960)

     Aquesta llumenera fascista, a més d’altres parides, va dir que les dones tenen una intel·ligència inferior a l’home, o sobre la raça, la qual segons ell, millora per la militarització de la societat.