La crisi del Baix Imperi
Sembla que la “crisi” són un conjunt de fenòmens i factors que desencadenen la desintegració de l'antiga Societat Romana. Responen a causes internes i externes que deslliguen un procés de transició del món antic al món medieval (feudalisme).
Les manifestacions de la crisi les trobem en diversos àmbits, com l’economia, la Sociedad, la política, les mentalitats...
El treball a l'antiga Roma era considerat indigne
Ja des del segle III es manifesta un retrocés important de la producció esclava. Aquest tipus de producció resulta rentable mentre l’avituallament de mà d’obra esclava no minve, gracies a les espoliacions romanes. Però, quan l’ímpetu expansiu i les lladreries romanes deixen de créixer, la mà d’obra esclava resulta cada vegada més cara. A més, els esclaus, mal pagats, no son massa productius i tampoc es reprodueixen adequadament en captiveri. Per altra banda, els petits llauradors que encara hi ha per tot arreu, son el més productius. Els governants els espremen obligant-los a pagar forts impostos en espècie per sostindré l’exercit de les fronteres. Molts s’arruïnen i abandonen els camps, donat les terres als poderosos i buscant la seva protecció. La gent lliure de les ciutats es converteixen en una plebs alimentada i sustentada pels diners del Imperi, encara que un gran nombre d’artesans i jornalers fugen de la ciutat i malviuen vagabundejant pels camins i l'agro de l'Imperi, engrossint els moviments de protesta social coneguts com bagaudes, un “exèrcit” sense disciplina ni lleis format per esclaus fugits, bandolers i camperols sense terra que es rebel·len contra el poder establert.
Detall d’un mosaic de Conimbriga, Portugal. Sembla una representació d'un rodamón que recorria les vies romanes. Font:ArteHistoria.
Aquesta reculada de la producció en general (esclaus i llauradors lliures), disminueix l'excedent d’aliments i altres mercaderies. Al mateix temps, les invasions bàrbares augmenten la inseguretat de l’Imperi. S’estén el colonato, sistema en el que els petits propietaris de condició jurídica lliure renuncien a la seva condició, acceptant la tutela i protecció dels senyors poderosos, entregant les seves terres a canvi de refugi per la seva família. Augmenta l’autonomia dels grans generals i dels rics, els quals paguen tard o no paguen impostos al Imperi. Les ciutats es tanquen dintre de les muralles; augmenta l’autoconsum i l’autarquia.
Des del punt de la relacions socials s’observa un augment de la bipolarització social, un clar augment de la riquesa de l’ordre senatorial (“clarisimi”) que concentra cada vegada més terres i més poder jurídic. Paral·lelament, augmenta el nombre de la plebs empobrida que es refugia en les ciutats –sobre tot Roma- on es alimentada a càrrec dels pressupostos del Imperi. Una minoria de “honestiores” (etimològicament significa els més honestos, els més honrats... però, en realitat, eren els mes lladrons) i “potents” gaudeix de tota la riquesa, mentre la majoria, formada per humiliores sobreviuen en la misèria i l’explotació. Etimològicament “humiliores” significa els més humils, els més pobres. El humilior és el que es troba rebaixat en terra (ad humun). Humiliar és rebaixar perquè se suposa que la terra és el més baix (ínfim) que hi ha al món.
Fragment d'un fresc de l'antiga roma anomenada "Noces Aldobrandines"
La població lliure -camperols, jornalers, artesans, pobres i sense terres-, així com el clergat inferior, constituïen la categoria dels humiliores (o inferiors). Per sobre hi havia els honestiores i per sota només hi havia els esclaus: el idoneus o domèstic i el vilior o rústic.
La reorganització fiscal iniciada per Constantí resultà perjudicial per a la majoria del poble romà. L’emperador va encarregar als prefectes del pretori (praefecti praetorii) el cobrament d'un nou impost anomenat anonna, amb l'objecte de contribuir al sosteniment de les nombroses tropes de limitanei sorgides de la reforma militar. L’increment de la pressió fiscal va fer que els més desfavorits fugiren de les ciutats per tal de no pagar l'impost, convertint-se en proscrits o en facinerosos que van engrossir el moviment de protesta social més estès del Baix Imperi: la bagauda. Les esquerdes socials d'un impost pensat per defensar l'Imperi de l'amenaça exterior, contribuí també, sens dubte, al fet que l'impacte de les migracions dels pobles bàrbars fora major del que en realitat va ser.
Composició d’una legió romana
En l'actualitat, tots els experts concorden a assenyalar aquestes transformacions socials com a factors desencadenants (si es vol, antecedents) del nou sistema d'organització social que triomfaria en l'època historiogràfica immediatament posterior: el feudalisme. La concessió de lots de terra als limitanei, la heretabilitat d'aquestes concessions i, especialment, l'increment dels vincles de dependència personal propiciats per l'extensió del pagament de la anonna, van ser els suports d'origen llatí perquè el sistema feudal trobés el camí abonat per al seu establiment.
Limitanei del segle IV
Amb el pas del temps, aquests suports d'origen llatí es barrejarien amb les estructures de dependència militar personal d'origen bàrbar, el famós comitatus, com l'anomenaven les fonts llatines. Però perquè tots els elements aglutinants del feudalisme es trobessin, s'havia de produir l'esdeveniment fonamental: la desaparició d'un fort poder central, l'Imperi Romà, que ajudés a la dispersió d'aquests vincles personals com a única forma d'assegurar la convivència pacífica. Per aquest motiu, la caiguda del jou llatí va començar a forjar-se des del mateix moment en què un nòmada i bel·licós poble estepari irrompre en els marges del Danubi per rebentar el precari equilibri aconseguit pels últims emperadors de la ciutat del Tíber. Naturalment, es tracta de l'entrada en escena dels huns.
Expansió del Imperi Romà (font: Ed. Santillana)
El pobles germans, estibats pels huns, s’establiren a l’Occident europeu mitjançant un sistema de pactes que van augmentar les terres de l'antic Imperi i, al mateix temps, els germans esdevingueren elements essencials per la defensa dellimes.
També tractarem de resumir les característiques comunes d’aquests pobles bàrbars i els trets principals de la seva evolució, regne per regne. Però, abans estudiarem un article molt interessant de Rebelión titolat Civilización, barbarismo y la visión marxista de la historia, de Alan Woods. Resumidament ve a dir.
Actualment abunden els historiadors que refusen del marxisme –com si ho feren del dimoni- i defensen una mena d’historiografia que veuen com una sèrie d'esdeveniments desconnectats o "accidents", on resulta impossible trobar cap llei interna que l’expliqui. Per a ells, l'única força motriu dels esdeveniments històrics és el paper de l'individu, els anomenats "grans homes". Son molts els que neguen l'existència de les lleis que dominen el desenvolupament social humà i les seves explicacions tenen una forta càrrega subjectiva i moralista. “·Sacsegen el cap davant l'espectacle interminable de violència sense sentit, de la "inhumanitat de l'home contra l'home" (i la dona) i altres coses per l'estil. En lloc d'una visió científica de la història, tenim la visió d'un sacerdot” (Civilización, barbarismo y la visión marxista de la historia, de Alan Woods.Rebelión). Però el que necessitem no és un sermó moral, sinó una visió racional del canvi històric.
Tapís de Bayeux amb naus víkings.
En el període recent s'ha posat de moda entre alguns cercles intel·lectuals "d'esquerres" negar l'existència del progrés en la història. Aquestes tendències representen la reacció contra l'imperialisme cultural i la "eurocentricitad". Es diu que qualsevol cultura humana és igual de vàlida que qualsevol altra del món. En aquest sentit, els intel·lectuals europeus progressistes pensen que així estan "compensant" a la resta del món pel sistemàtic pillatge i violació perpetrat contra els pobles de les antigues colonials pels nostres avantpassats, saqueig que, per descomptat , continua en l'actualitat encara que amb disfresses diferents. Aquests intel·lectuals es limiten a fer gestos simbòlics i obliden la veritable lluita contra l’imperialisme i el capitalisme a escala mundial, la qual tan sols triomfarà aplicant el mètode científic a l’estudi històric.
La història humana no és una línia ininterrompuda cap al progrés. Al llarg de la línia ascendent, hi ha una altra línia descendent. En la història hi ha hagut períodes en què, per diferents raons, la societat ha retrocedit, el progrés s'ha aturat i la civilització i la cultura s'han enfonsat. Aquest va ser el cas d'Europa després de la caiguda de l'Imperi Romà.
"Guerrers germànics" com es mostra en Germania Antiqua de Philipp Cluver (1616)
Recentment, hi ha hagut una tendència per part d'alguns acadèmics a reescriure la història i presentar als bàrbars des d'una òptica més favorable, comparant el nivell de la seva civilització amb la romana. Això no és "més científic" o "més objectiu", simplement és pueril.
Els bàrbars es presentaven com a comerciants pacífics, mercenaris i colons, mentre temien al seu enemic. Els comerciants bàrbars observaven acuradament els punts forts i febles de les nacions amb les que entraven en contacte. Si existien signes de debilitat, a les relacions comercials "pacífiques" seguirien les bandes armes a la recerca de saqueig i conquesta. En realitat, el comerç entre les nacions civilitzades i els bàrbars, estava invariablement relacionat amb la pirateria, l'espionatge i la guerra.
Marc Aureli demostra la seva clemència amb els bàrbars (segle II). Museu Capitolí de Roma
Aquest historiadors “idealistes” defensen que els bàrbars no van fer invasions de masses dirigides per guerrers, sinó petits grups d'emigrants pacífics que buscaven nous assentaments. Això no es cert. Els bàrbars buscaven un territori sobre el qual assentar-se. Les raons per a aquests moviments de masses dels pobles al segle V probablement són variades, des de un canvi de clima o la pressió d'altres tribus bàrbares que venien d'Orient. Amb tota probabilitat es tracti d'una combinació d'aquests factors i altres. En general, les causes d'aquesta migració de masses es poden posar sota el títol d'accident històric.
La primera regla ferma que podem desenvolupar es que quan la cultura d’un poble invasor està en un nivell més baix que el poble conquerit per ell, amb el temps, serà absorbit per la cultura dels conquistats i no viceversa. Es podria respondre això que aquest procés va ocórrer perquè el nombre d'invasors era relativament petit. Però això no se sosté. En primer lloc, perquè en aquestes vastes migracions va participar un gran nombre de persones, en realitat pobles sencers. En segon lloc, hi ha molts exemples històrics que demostren el contrari.
La massacre d'Amritsar, també coneguda com la massacre del Jallianwala Bagh (el jardí Jallianwala) va ser una matança ocorreguda el 13 d'abril de 1919, en la qual les tropes britàniques comandades pel general Reginald Dyer van metrallar a una multitud de milers d'homes, dones i nens sikhs, hinduistes i musulmans desarmats, que estaven reunits al jardí de Jallianwala per al festival de Vaisakhi (Any). Són assassinats uns 1800, i queden diversos milers de ferits. Els havien tancat al pati, bloquejant les cinc portes d'ingrés al recinte.
Els mongols que van envair l'Índia i van establir la dinastia Mogul que va durar fins que els britànics van conquerir l'Índia, van ser completament absorbits per la forma de vida índia que era més avançada. Exactament el mateix va passar a la Xina. No obstant això, quan els britànics van conquerir l'Índia, no van ser absorbits per la cultura nativa, sinó el contrari, com explica Marx, van destruir completament la vella societat índia que havia resistit durant milers d'anys. Com va ser això possible? Només perquè Gran Bretanya era culturalment superior, un poder que ve determinat per l’econòmic.
Els soldats britànics cometen una brutal execució dels soldats sipais a la rebel·lió de 1857.
Que vol dir això? Els conqueridors europeus menyspreaven els indis, almenys com semi-bàrbars, cosa totalment falsa. La cultura hindú, sota l'antic mètode asiàtic de producció, va aconseguir nivells prodigiosos en els terrenys de l'art, escultura, arquitectura, música i poesia van ser tan brillants que fins i tot van provocar l'admiració dels representants més cultes de l'Imperi Britànic.
Al mateix temps, resulta deplorable la forma en que els suposadament civilitzats britànics van aixafar als indis, amb una combinació d'engany, mentides, assassinats i massacres. Per què els britànics no van ser absorbits per la cultura índia com els va passar als mongols? Després de tot, en aquest cas, és veritat que el nombre de britànics que es van assentar a l'Índia era insignificant comparat amb les masses d'aquest vast subcontinent. Després de dos-cents anys, van ser els indis els que van aprendre anglès i no viceversa. Avui, mig segle després de la sortida dels britànics, l'anglès és encara la llengua oficial de l'Índia i roman com la lingua franca de tots els indis i pakistanesos cultes. Com es pot explicar això? Només perquè el capitalisme representa un nivell més elevat de desenvolupament que el feudalisme o la manera asiàtica de producció. Aquest és el factor decisiu. Queixar-se d'això, protestar contra l"imperialisme cultural" i altres coses per l'estil pot tenir un cert valor testimonial al denunciar la conducta veritablement bàrbara dels imperialistes en general. Però des d'un punt de vista científic aquests comentaris no ens porten molt lluny.
Diversos supervivents de la tribu herero a Namíbia, massacrada per Alemanya a principis del passat segle
Abordar la història humana des d'un punt de vista sentimental és pitjor que inútil. La història no coneix la moralitat i funciona segons diferents lleis. La tasca de qualsevol persona que vulgui comprendre la història és en primer lloc deixar de banda tots els elements moralistes, ja que no existeix cap moralitat suprahistòrica, cap "moralitat en general", sinó només moralitats particulars que pertanyen a períodes històrics particulars i formacions socioeconòmiques definides i no tenen rellevància fora d'elles.
Des d'un punt de vista científic, per tant, no té sentit comparar els nivells morals de la conducta dels romans i els bàrbars, els britànics i els indis, els mongols i els xinesos. Les pràctiques inhumanes i bàrbares han existit en cada període de la història, si prenem una vara de mesurar per jutjar la raça humana, hauríem de treure conclusions molt pessimistes. En realitat, es podria sostenir que quant major és el grau de desenvolupament, major la capacitat d'infligir sofriment a un major nombre de persones. La situació del món en la primera dècada del segle XXI sembla confirmar aquesta ombrívola valoració de la història humana.
Els romans tenien un nivell cultural més alt que els bàrbars i es pot demostrar fàcilment amb el següent fet. Encara que els bàrbars van aconseguir conquistar als romans, ells mateixos van ser ràpidament absorbits, i fins i tot van perdre la seva pròpia llengua i van acabar parlant un dialecte del llatí. De la mateixa manera, els francs, que van donar el seu nom a la França moderna, eren una tribu germànica que parlava una llengua relacionada amb l'alemany modern. El mateix va passar amb les tribus germàniques que van envair Espanya i Itàlia.
Batalla de Romans i Bàrbars. Sarcòfag de Ludovisi, segle III d.C.
Els historiadors idealistes insisteixen en que no hi ha cultures superiors e inferiors. Diuen que els bàrbars sabien construir vaixells i navegar; que van portar oficis i talent a l’Imperi, afirmant que les seves tècniques eren immenses. Només cal mirar algunes de les obres de metall, fusta o joieria d'aquest període. Però els romans sabien construir no només vaixells, també carreteres, aqüeductes, ciutats i moltes altres coses. Aquests historiadors passen per alt l'insignificant detall que aquestes coses van ser destruïdes o es van enfonsar per l'abandonament dels bàrbars, i que això va portar a desbaratament catastròfic del comerç i una profunda caiguda en el desenvolupament de les forces productives i la cultura, que va retrocedir mil anys enrere.
El barbarisme significa per als marxistes, normalment, l'etapa entre el comunisme primitiu i la primera societat de classes, quan es van començar a formar les classes i amb elles l'estat. El barbarisme és una fase transicional, on la vella comuna es troba en un estat de decadència i on les classes i l'estat estan en procés de formació. Com les altres societats humanes (inclòs el salvatgisme, la fase de les societats caçadores i recol·lectores basades en el comunisme primitiu i que van realitzar meravelloses obres d'art a les coves de França i el nord d'Espanya), els bàrbars certament tenien cultura, i van ser capaços de produir objectes d'art molt bonics i sofisticats. Les seves tècniques de guerra demostren que també eren capaços de gestes extraordinàries d'organització i això es va demostrar quan van derrotar a les legions romanes. Els romans van començar a copiar les mateixes tàctiques militars que els bàrbars, van introduir l'arc curt perfeccionat pels huns i altres tribus per disparar des del cavall.
La destrucció de Varus. La Batalla del bosc de Teutoburg, també anomenada Batalla de la selva de Teutoburg o Desastre d'Varo, va ser un enfrontament armat que va tenir lloc en zona muntanyosa prop de la ciutat alemanya d'Osnabrück, a Baixa Saxònia, a la tardor de l'any 9 d. C., entre una aliança de pobles germànics encapçalada pels queruscos i el seu cabdill Armeni, i un exèrcit romà manat per Publi Quintili Varo, governador de la província de Germania Magna, que llavors s'estenia fins a l'Elba.
El període del barbarisme representa una part molt llarga de la història humana, i es va caracteritzar per la transició de la manera de producció basada en la caça i la recol·lecció, al pasturatge i l'agricultura, és a dir, del salvatgisme paleolític, passant pel barbarisme neolític, al barbarisme més elevat de l'Edat de Bronze, que roman com el llindar de la civilització.
Aquí està l'embrió d'on van créixer les aldees i les ciutats, l'escriptura, la indústria i tota la resta que serveix de base per al que anomenem civilització. Les arrels de la civilització es troben precisament en el barbarisme, i encara més, en l'esclavitud. El desenvolupament del barbarisme va portar a l'esclavitud o al que Marx va anomenar la manera asiàtica de producció.
Karl Marx (1818–1883)
Friedrich Engels (1820-1895)
Mentre que no neguem l'existència de la cultura bàrbara, els marxistes no dubtem a afirmar que aquesta última va ser històricament substituïda per les cultures d'Egipte, Grècia i Roma que van créixer a partir de l'barbarisme, ho van superar i van substituir. Negar aquest fet seria obviar la realitat.
La decadència romana
Amià Marcelí en les seves Històries ja percebia la decadència de Roma i l’atribuïa a la desídia dels seus governants, l'hedonisme de la seva població i a la presència en les seves fronteres i al seu exèrcit de nombrosos pobles bàrbar. El seu diagnòstic encertat ja apuntava en una doble direcció: la descomposició interna i el perill exteriors, fent bona la sentència de que no es pot conquerir un gran Imperi si abans aquest no es destruït ell mateix (Donado J-Echevarría, A. 2011, p. 35) .
Ja hem vist com al segle III, davant la crisi imparable, els emperadors romans intent frenar-la amb reformes, però, una fiscalitat pesada ofega cada vegada més al poble. Els rics paguen els impostos tard o no els paguen. Davant la caiguda del poder estatal, els grans propietaris suplanten a l’Estat en els seus dominis senatorials; a més, dia a dia controlen un poc més la vida social i econòmica. El poble, cada vegada més empobrit, s'acull a la protecció dels poderós per escapar del fisc i buscar defensa contra els atacs bàrbars. A tot arreu la societat es jerarquitza, el fill succeís al pare, tant a les magistratures com a al camp. Els colons son adscrits a la terra i corren la mateixa sort. En totes parts s’estableix un règim de castes que ens acosta als temps medievals.
La societat es ruralitza i les ciutats perden importància. Per tot arreu assistim a un creixent empobriment, encara que aquest és més perceptible a l’Occident que al Orient. Malgrat tot, la unitat monetària es manté per la creació del solidus d'or (Costantí) que seria adoptat també per les monarquies germàniques.
Solidus de Constantí
Dioclecià i Constantí
Dioclecià va intentar solucionar les dificultats que comporta regir un imperi tan vast, que s’estenia des del nord d'Àfrica fins a Gran Bretanya, des de Hispania fins al Èufrates, creant la figura d’August per auxiliar-lo, a la que poc després afegia la de dos cèsars. L'abandonament de Roma com a residència de l'emperador va ser un altre dels símptomes de la crisi que tenallava l'Imperi. Constantinià amb la fundació de Constantinoble i el trasllat de les principals magistratures de l'Imperi a aquesta ciutat, contribuí, encara més, a l’enfonsament de la part occidental de l'Imperi. Tots aquest fets, hàbilment aprofitats pels Papes, como veurem més endavant, contribuïren a fiançar el seu poder y el seu prestigi. En el 395, a la mort deTeodosi, l'imperi es divideix definitivament: Orient sota la governació d'Arcadi i Occident del seu germà Honori.
Teodosi, Honori i Arcadi
Aparentment ens trobem davant d'una estructura majestuosa i impressionant, on l'emperador és un monarca absolut i la seva cort causa admiració. Des del 392 el cristianisme és la religió oficial de l'Imperi. L'Església adquireix dia a dia un paper fonamental en la vida del mateix, mentre que l'antiga religió oficialment només es manté en les zones rurals (pagus). La seva estructura administrativa serà un calc de la de l'Estat i, a poc a poc, l'anirà substituint en aquells llocs en els que la seva acció va declinant. Al segle V els cristians són majoria en l'Imperi i els emperadors tenen en la seva religió un factor de cohesió del mateix, encara que, moltes vegades, seran víctimes de les seves disputes teològiques i hauran d'adherir a una determinada facció, enfrontant-se als contraris.
Interior de la basílica dels Sants Nereo i Aquil·les. Església de Roma del segle IV. Font: Kalipedia
Quan es produeixi el desastre d'Adrianòpolis (378) o el saqueig de Roma per Alaric (410), seran diversos els autors que atribueixin l'origen d'aquests mals a la difusió del cristianisme i l'abandó de la religió tradicional. La Batalla de Adrianòpolis va ser un enfrontament armat que es va lliurar en les planes al nord-oest de la ciutat romana de Adrianòpolis (actual Edirne, a la Turquia europea). En ella es van enfrontar les forces de Fritigerno, cap dels visigots, i l'exèrcit de l'Imperi romà d'Orient comandat pel propi emperador Valente I, que va morir en la batalla i el exèrcit va ser aniquilat. Va ser la major derrota romana des de la batalla d'Arausio i l'últim combat en què els romans van emprar les seves clàssiques legions, ja que a partir de llavors van començar les batalles a posar més èmfasi en la cavalleria i les petites divisions armades, com elscomitatenses. La interpretació de Sant Agustí que Roma va ser gran mentre conrear les virtuts morals que li van fer magna en èpoques passades i que els seus pecats actuals li havien ha portat la còlera divina, va impregnar tota la historiografia medieval i va obrir camí a un tipus d'història desconegut fins llavors pels romans, en què Déu es fica en la vida dels homes i en el qual les victòries o derrotes són el resultat del comportament moral dels homes.
Il·lustració del llibre de Sant Agustí, La Cité de Dieu (Vol I), traduïa del llatí per Raoul de Presles. Representa el saqueig de Roma per Alaric (amb barret negre). L’il·luminador es el Maître François (c. 1475, París)
L'església podia contribuir a reforçar l'Imperi, com pensar Constantí i els seus successors; l'exèrcit, per contra, podia contribuir a debilitar-lo. En els primers segles l'exèrcit imperial estava compost fonamentalment per soldats romans, provinents de tot l'Imperi, però des de l'època de Constantí i especialment, de Teodosi, es van integrant elements bàrbars, a causa de l'extensió del limes i al fet que els romans podien alliberar-se del servei militar mitjançant el pagament d'un rescat metàl·lic. Aquesta solució era ben vista pels emperadors que la van recolzar sense reserva, ja que això els permetia contractar directament les tropes que els interessaven, en els llocs on es necessitaven. Teodosi va afavorir la presència massiva de bàrbars en els seus exèrcits, en qualitat de foederati. Els elements més destacats van aconseguir les més altes magistratures militars (Estilicón i Aeci) intervenint i condicionant moltes vegades la política i la successió al tron. Es calcula que, en el moment de les invasions, l'exèrcit romà estava compost per uns 200.000 efectius repartits per tot el limes. Francs, gots, burgundios, sàrmates ... tots menys romans. Roma, sense adonar-se'n, havia posat la seva sort a les mans dels seus invasors.
Flavi Estilicón amb la seva esposa Flàvia Serena i el seu fill Euqueri.
Arce, J., La frontera (anno domini 363), Madrid, 1995.
Bloch, M., Sur les grandes invasions, quelques positions de problèmes, "Revue de Synthese", LX (1940-1945).
García Moreno, L., Las claves de los pueblos germánicos, 500 a.C.-711, Barcelona, 1992.
Musset, L., Las invasiones. las oleadas germánicas, Barcelona: Labor, 1967.
La Velleta Verda història
.&url=/kalipediamedia/penrelcul/media/200707/18/relycult/20070718klpprcryc_488.Ies.LCO.jpg){kind=link}
Comentaris