ELS MEUS MONSTRES 2

      Les històries sobre monstres sorgeixen de la constatació de l'existència d'éssers deformes, resultants d'estranyes mutacions que produïxen malformacions genètiques, malalties rares… Tots aquests elements units a la por que provoquen el cassos estranys i les supersticions dels ambients rurals i barris superpoblats de les ciutats són els que generen les llegendes de monstres.



Lillian von der Walde Moheno, “Lo monstruoso medieval”



      Unicorns, dracs, monstres marins i lacustres, basilisques, centaures, gegants, homes peixos i sirenes... són algun dels monstres medievals que ara observem amb curiositat, però amb un escepticisme total. Només es tornen reals quan algun èxit cinematogràfic els recrea de nou i, al seu voltant, es munta tot un negoci de vendes de les seves reproduccions. Però ja no ocasionen por ni als nens, que els tenen com joguines mascota en les seves habitacions. No obstant això, mai hem d'oblidar que els monstres medievals personificaven els desitjos i temors inconscients del ser humà, eren simbols d'aquestos. Per descomptat que un ésser meitat cavall, meitat humà o meitat peix ja no espanta als homes actuals, perquè no debades han passat diversos centenars d'anys des de la seva creació i les seves anomalies han esdevingut en familiars per a tots nosaltres. Però en el fons, en el més profund del nostre cervell, on la raó no impera i reina només l'instint, continuen desenvolupant-se estranys processos psíquics que influïxen en el pensament i en la forma d'actuar de moltes persones del nostre temps.

      Tornant al tema dels monstres medievals, direm que pels homes d'aqueixa època l'existència d'éssers extranys no era qüestionable; el món era un lloc enorme, inexplorat, en el qual existien totes les meravelles imaginables. La Terra era el regne en el qual tot podia ser, però amb una peculiaritat: les coses insòlites i extraordinàries no formaven part de la cotidianeitat de l'home. El monstruós no habitava en els llocs coneguts, sinó en els més remots: en els immensos deserts i selves inexplorades de continents que tot just es coneixien, com Àfrica i Àsia. Per a Lillian von der Walde Moheno en el seu article electrònic titulat "El Monstruós medieval", seguint en això a Claude Kappler en "Monstres, dimonis i meravelles de fins de l'Edat Mitjana", els monstres són sempre manifestacions de dos temors primordials del ser humà: la por a la mort (Thánatos) i la por al sexe (Eros). Un dels temors més terribles és el que sent l'ésser humà a ser devorat, a sofrir una mort lenta mentre nota en el seu cos com unes mandíbules li van arrencat la carn; altre temor seria el de ser soterrat viu, la por al més enllà. En els viatges extàtics dels xamans prehistòrics albiraven el més enllà, un lloc en el qual, en moltes ocasions, lluitaven contra monstres; quan el xaman despertava de l'estat catalèptic narrava o pintava les seves experiències per a les altres persones que no podien entrar en èxtasis. D'aquestes pintures i narracions sorgeixen molts dels animals del nostre bestiari monstruós.

      Alguns antropòlegs pensen que la civilització es fonamenta en la repressió de la sexualitat dels seus membres: els òrgans sexuals cauen en l'òrbita del brut i de l'inconvenient. L'única sexualitat admesa és la que serveix per a la procreació, sense valorar en gens el plaer. Alguns monstres reflecteixen els temors sexuals, les tendències homosexuals o andrògines del ser humà. Mandeville parla d'una illa habitada per uns homes i dones "que es tenen en un pegats, i no tenen més d'una teta. I tenen membres d'home i de dona cadascun d’ells; i usen d'aquell que volen, i el que para com dona, resulta prenyat i parig fills".

La dona verinosa

      Un dels temors més universals és el que té l'home a la dona. Els metges medievals parlaven d'una "dona verinosa", del temor que causa la menstruació en els homes. Aquestos creen el "monstre femení", una espècie de dones que exerceixen una seducció fatal sobre els homes, als quals acaben devorant (Complex de Circe). Aquests monstres femenins sorgeixen, en primer lloc, del temor masculí de ser infectat de feminitat: de ser devorat i castrat. I en segon lloc, són el testimoniatge de l'existència de la protesta femenina davant la societat patriarcal que només els deixa el paper de filla obedient, esposa complaent i mare sacrificada (Maria Cecilia Sales, de la Universitat de Antioquia de Colòmbia). Els monstres que reflecteixen els nostres temors són l'esfinx, incubo femení que abraça matant; les sirenes simbolitzen l'inferior de la dona i a la dona com l'inferior; les lamies són el símbol dels gelosia de la dona sense fills; les estriges són horribles ocellots que xuclen la sang dels joves i els arrenquen les entranyes, expressant el temor que tenen les mares que els seus fills caiguin en poder d'una dona dolenta amb major experiència que ells; són les serps la representació de la dona com l'origen del pecat; les amazones copulen únicament amb estrangers a qui maten després de ser fecundades i només crien a les filles, mutilant i matant als fills barons; les bacants eren unes dones lascives, enamorades de Dionisi, lliurades al culte orgiàstic, dones malvades devoradores d'homes, nens i feres, veritables gosses rabioses.

      En l'Europa del medioevo es recullen totes aquestes tradicions, aquest imaginari sorgit en gran part de les experiències extàtiques dels xamans centroeuropeus, i s’el diposita en la figura de les bruixotes, dones que es reunien en aquelarres que acabaven en unes bacanals en les quals copulaven amb animals i amb el diable, oferien els seus fills a Satanàs i els hi menjaven. Veurem un estudi sobre el seu origen a Europa, basant-nos en Carlo Ginzburg.

La por a la dona en l'art

     Per la seva banda, José Miguel Corts en "Ordre i caos: un estudi sobre el monstruós en l'art" (Edt. Anagrama, Barcelona 1997) convindria en tot el que hem dit dalt i, a més, diu que Goya reflecteix en les seves pintures el temor de l'home a la dona, veient-la com bruixota, com prostituta, font del desig i el vici.

      Una altra de les representacions de la por a la dona es veu en el tema de la dona vampir. Els orígens de les xucladores de sang els podem documentar a Egipte, passant per l'etapa clàssica fins a l'Edat Mitjana. Va ser el poeta I.T.A. Hoffmann qui inaugura en la literatura actual la figura de la dona vampir. La vampira simbolitza l'amor maleït, la foscor sexual, en estreta vinculació amb la mort. La vampira és la substitució del monstre lleig, per una bellesa bella i seductora. Referent a això, recordem que les sirenes també són éssers bells, símbol de l'atracció sexual i dels perills del desig. Ho va seguir Egdar Allan Poe en els relats de Ligeia, que mor i torna de la seva tomba per a presentar-se davant l'estimat; o en Berenice, el relat d'una dona vampir de blanques dents; Baudelaire en "Les flors del mal" també deixa sentir la seva repulsió cap a l'ésser pervers i de sexualitat excessiva que resideix en les dones.

     Pintors moderns com Dalí, Willen De Kooning i Edward Munch han reflectit en la seva obra el temor a la dona. De Kooning pinta dones agressives i frenètiques, prostitutes burlescament maquillades, mares caníbals... mentre que els homes apareixen sans i nets. Munch pinta una dona desgraciada i abandona, a l'estil de les bruixotes medievals definides per Julio Caro Baroja. Dalí veu a la dona com un animal devorador que practica el canibalismo sexual.

      Una de les maneres que els homes exorcitzen la seva por a la dona és la contractació de prostitutes. La prostituta és la manera d'accedir a la dona, sense castració i sense que l'home se sentia devorat o que hagi caigut sense remissió en els seus braços, perdent la seva llibertat. Hem vist anteriorment, en els orígens de la bruixeria alemanya, com els germans creien que les dones disposaven d'un cert caràcter sagrat, pel que prestaven gran atenció als seus consells, avisos i advertiments. No obstant això, recelaven del caràcter de la dona i advertien que si queies en els seus braços i t'estrenyies contra el seu si, refusaries a exercitar els teus drets polítics, no treballaries, fugiries del tracte dels altres homes, no menjaries... . Amb les prostitutes els homes pretenen sadollar els excessos sexuals que la dona amb vel no permet, no es requereix amor ni desig, n'hi ha prou amb els diners.

Les ciències excèntriques

      Per a Xabier Pereda Suberbiola i Nathalie Bardet existeixen manifestacions excèntriques de les ciències naturals, disciplines que es troben al marge de la ciència. Entre elles tenim la criptozoología dedicada a la recerca d'animals ocults o misteriosos; la descripció dels animals del món futur es denomina futurozoología i el tractat dels éssers extraordinaris sorgits de la ment dels homes de ciència respon al nom de parabiología (o fantazoología).

     La criptozoología va néixer com disciplina amb pretensions científiques en 1955 amb la publicació del llibre Sur la piste des bêtes ignorées, obra del zoòleg belga Bernard Heuvelmans. Molts criptozoolegs realitzen exploracions a llocs llunyans per a localitzar al Mokele-Mbembe, un suposat dinosauri que s'oculta en els pantans del nord del Congo; en les muntanyes del Caucàs a la recerca del Almass, una espècie semblant al Yeti, o rastregen el llac Ness d'Escòcia a la recerca de Nessi, un plesiosauri amb aletes en forma de rombe al que van denominar Nessiteras rhombopteryx [Scott i Rines, 1975], basant-se en unes fotografies en les quals es veien aquestes aletes, fotos que es va saber amb posterioritat que havien estat retocades [Merino, 1987]. L'home de Minesotta, al que van batejar com Homo pongoides, es va exhibir per les fires americanes fins que es va descobrir que es tractava d'un ninot de làtex. Irònicament la majoria dels criptozoolegs només s'interessen per animals grans, per la "caça major", no important-los gens la recerca de noves espècies d'insectes en zones tropicals o d'aus en les illes del Pacífic. Aquest interès ha fet que no s'assabentessin de la presència del saola, un bòvid descobert recentment a Vietnam, ni van participar en la caça del celacant, ni van veure el okapi, un giràfit africà, ni molts altres mamífers i rèptils descoberts en ple segle XX. Aquests pretesos científics només aporten proves de tipus testimonial i les escasses proves circumstancials no es veuen protegides per espècimens complets ni en evidències físiques irreprotxables. En el millor dels casos, es tracta de fotos borroses o restes anatòmiques de dubtosa procedència [Napier, 1973; Binns, 1984; Diamond, 1985].
Okapi
     Quant a la zoologia futurista el paleontòleg britànic Dougal Dixon va imaginar, basant-se en els coneixements actuals sobre l'evolució, com seria la vida animal en la Terra dintre de 50 milions d'anys. Així va néixer After man: a zoology of the future, un bestiari il·lustrat de la vida futura en el nostre planeta [Dixon, 1981], al que va seguir com sería el món actual si l'asteroide que va caure sobre la Terra fa 65 milions d'anys, i suposadament va aniquilar als dinosaures i molts altres organismes, no hagués existit (The new dinosaurs: an alternative evolution). L'última experiència futurozoològica de Dixon és alhora la més delirant i decebedora de totes: Man after man és una extrapolació de l'evolució de l'home dintre de cinc milions d'anys.

     Un altre dels inventors d'una fauna extravagant va ser el fisiòleg alemany Gérolf Steiner que va publicar, amb el pseudònim de Harald Stümpke, un llibre l'objectiu amb la finalitat d’ajudar als seus alumnes a comprendre els mecanismes de l'evolució biològica. Va imaginar uns éssers estranys, cridats rinogrades, que tenien la facultat de desplaçar-se sobre els seus apèndixs nasals i va inventar tot un món nou inspirant-se en la selecció natural. La parabiología arriba a cotes extremes de excentricitat quan la imaginació es desboca i apareix la nummulosfera de Randolph Kirkpatrick, el qual considerava que la roques de l'escorça terrestre, incloent les volcàniques, estaven fetes de nummulites -foraminífers en forma espiral-, el mateix que els meteorits també estaven fets de nummulites i va proposar que la forma en espiral de la closca d'aquests organismes unicelulars era la "expressió de l'essència de la vida, com l'arquitectura de la pròpia vida" , teoria que va ser qualificada pel paleontòleg de Harvard Stephen J. Gould com "la més dement de les teories desgavellades desenvolupades en el present segle per un naturaliste professional".




Un "Vacumorph", i bestiaris fantàstics


     En la nostra època, alguns grillats han adoptat la parabiología com una doctrina de tipus religiós. El major exponent és el japonès Chonosuke Okamura, director del anomenat Laboratori Fòssil Okamura. Observant al microscopi les calcàries de Nagaiwa li va semblar descobrir un món microscòpic remot, identificant prop de cent espècies diferents, incloent plantes, invertebrats, peixos, amfibis, tortugues, serps, dinosauris, pterosauris, aus i mamífers, incloent microessers humans. Les mostres de Nagaiwa contenen en realitat una fauna paleozoica clàssica, formada per foraminífers, equinoderms, crinoideos, gasteròpodes, briozoos, etcètera. Algunes de les microcriatures no deixen de ser recristalizacions de calcita que han adoptat formes capritxoses.

Okamura, 1983

      Per a acabar parlarem de la exoparabiología, o biologia excèntrica dels éssers extraterrestres. Alguns homes de ciència la practiquen amb fins pedagògiques o especulatius, com Arthur C. Clarke, Carl Sagan en la seva cèlebre obra de divulgació Cosmos [Sagan, 1980], o la descripció d'un marcià feta per Isaac Asimov. Xabier Pereda Suberbiola (Universitat del País Basc) i Nathalie Bardet (Université Pierre et Marie Curie) conclouen el seu article publicat en L'Escèptic dient que els "llibres de Steiner [1958] i Dixon [1980] són obres d'especulació zoològica. Encara que no són manuals de ciència, posen en joc els mecanismes de l'evolució i poden ser una excel·lent introducció per a joves dels processos biològics. El treball de Okamura [1980] és un pur disbarat, obra d'un grillat. La parabiología i la futurozoología no són disciplines científiques sensu stricto perquè el seu tema d'estudi és fictici. Un altre tant pot dir-se de la criptozoología, encara que els animals dels quals tracta ens siguin més familiars".

Bibliografía
Cortes, José Miguel, "Orden y Caos: un estudio sobre los monstruoso en el arte", Barcelona, Anagrama, 1997
Herbert Read, "Breve historia de la pintura moderna", Ediciones del Serbal, Barcelona, 1988.-Hoffmann, Ernst Theodor Amadeus, "Vampirismo, en: cuentos del romanticismo alemán", Navarra, Salvat editores, 1972
Lacan, Jacques, "Ideas directivas para un congreso sobre la sexualidad femenina", en: Escritos 2, México, Siglo XXI, 1984.
Jacques Le Goff, "Lo maravilloso y lo cotidiano en el Occidente medieval". Trad. de Alberto L. Bixio. 2a. ed., Gedisa, Barcelona, 1986
Juan de Mandavila, "Libro de las maravillas del mundo". Ed. de Gonzalo Santonja. Visor, Madrid, 1984
Claude Kappler, "Monstruos, demonios y maravillas a fines de la Edad Media". Trad. de Julio Rodríguez Puértolas. Akal, Madrid, 1986
Diamond, J. [1985]: "Los cazadores de monstruos". Algo (Barcelona), Nº Junio, 55-59
Gould, S. J. [1980]: El pulgar del panda (Ensayos sobre evolución) [The Panda’s thumb. More reflections in natural history]. Trad. de Antonio Resines. Ed. H. Blume y Eds. Orbis. Barcelona 1983 y 1985. 352 páginas. Véase el capítulo 22: "El viejo loco de Randolph Kirkpatrick", 241-249
Heuvelmans, B. [1955]: Sur la piste des bêtes ignorées. Ed. Plon. París. 2 vols. Edición inglesa: On the track of unknown animals. Kegan Paul International Ltd. Londres 1965
Heuvelmans, B. [1965]: Le grand serpent de mer. Le problème zoologique et sa solution. Ed. Plon. París
Izzi, M. [1989]: Diccionario ilustrado de los monstruos. Angeles, diablos, ogros, dragones, sirenas y otras criaturas del imaginario. Traducción de Marcellí Salat y Forja Folch. Alejandría, José J. de Olañeta Editor, Palma de Mallorca 1996. 541 páginas
Merino, J. [1987]: "Los monstruos ya no son lo que eran". Algo (Barcelona), Nº Abril, 68
Ros, J. [1997]: "Los científicos se divierten". Mundo Científico (Barcelona), Nº 182 (Septiembre). 768-775
Sagan, C. [1980]: Cosmos [Cosmos]. Trad. de Miquel Muntaner i Pascual y María del Mar Moya Tasis. Ed. Planeta (Col. "Documento", Nº 86). Barcelona 1982. 366 páginas
Silverberg, R. (Ed) [1971]: Bestiario de ciencia-ficción [The science fiction bestiary]. Trad. de Augusto Martínez Torres. Ultramar Editores. Mallorca-Barcelona 1986. 220 páginas.


Comentaris

Entrades populars